La perversió de l'honorabilitat

La mort de Samaranch i tots els honors amb què ha estat acomiadat denoten fins a quin punt aquest País no ha superat la llosa del franquisme. Quan es diu que la transició no va ser tan exemplar com diuen els seus defensors es parla de casos com el d'aquest senyor. D'ell i de tots els directors generals i alts funcionaris que van col·laborar amb el franquisme i que en democràcia no han estat molestats, ni tan sols per investigar els crims que van estroncar la vida de milers de persones. El franquisme va ser una dictadura cruel i sanguinària en la qual els vencedors de la guerra van fer i desfer allò que van voler. Un període que mereix ser investigat i condemnat sense contemplacions.

En aquest període Samaranch no va ser un home que passava per allà. Un militant de la Falange, President de la diputació (que va substituir la Generalitat, ocupada militarment) no pot ser algú excent de culpa. L'adjudicació dels jocs olímpics a Barcelona, en la quan Samaranch va tenir-hi un paper determinant, no l'exculpen. Exculpar-lo per això seria com exculpar un col·laborador del règim nazi pel fet d'haver organitzat els jocs de Berlín.

Sigui com sigui, acomiadar amb tots els honors algú que va estar amb el braç aixecat fins l'any 1974 és indigne i arribar-lo a equiparar a Pau Casals com va fer el President Montilla és una vergonya.

No hem de veure cinema en català

Empar Moliner, escriptora.

"El cinema en català el van a veure quatre gats”, ha dit un dels empresaris de sales cinematogràfiques, per justificar que resulta antieconòmic subtitular o doblar les pel·lícules a la llengua de Verdaguer.

D’acord. Oblidem-nos de la llei del cinema en català, doncs. (Una llei que es posa en pràctica a tot arreu del món excepte aquí, i que consisteix a fer possible que els habitants d’un país vegin pel·lícules en la seva llengua materna.) Ho veig bé, sobretot de cara als fills dels quatre gats, que siguin menors de tres anys. Aquests menors de tres anys encara no entenen cap altra llengua que la dels seus pèrfids pares. Per això serà educatiu dur-los a veure pel·lícules de dibuixos en una llengua (de moment) desconeguda. Així comprendran, de ben petitets, que són una anormalitat. I també comprendran que hi ha poques coses més terrorífiques que veure una pel·lícula de dibuixos doblada per Emilio Aragón.

Ara bé. Fins ara a mi m’havien dit que les minories amenaçades s’havien de preservar. (Les quatre balenes que queden, els quatre gats aborígens de l’Amazones que encara no beuen coca-cola ni han estat adoptats per l’Sting o la monarquia). Però seria incongruent que es preservessin totes les minories a punt de desaparèixer del món excepte la dels que volíem cinema en català. Si s’ha d’acabar el cinema en català que també s’acabin les balenes. I, sobretot, que no ens tornin a fer anuncis que ens convencin d’anar a veure cinema espanyol i no cinema americà, “perquè el cinema americà té més quota de mercat”. Home. Si les pel·lícules espanyoles que hem d’anar a veure són tan emocionants com Los amantes del círculo polar, no m’estranya.

Vull dir que, posats a deixar que la meva cultura sigui engolida per una altra cultura més gran, jo vull ser engolida per la guai: l’americana.

energia nuclear: problema o solució?

La preocupació per l'autosuficiència energètica de les economies és una qüestió que s'ha anat consolidant al llarg de la segona meitat del sXX fins a l'actualitat arran de diversos episodis.

Actualment els principals indicadors de consum de recursos evidencien que s'estan consumint més recursos dels que el medi és capaç de generar. Així mateix, també són concloents a l'hora de mostrar que aquest consum (en un 80%) es concentra als països occidentals.

Això, evidentment, genera una dependència de les principals economies pel que fa a les importacions. En realitat el creixement econòmic d'aquestes potències no es podria explicar sense aquestes importacions, les quals, sovint, s'han produït oblidant els interessos de les poblacions autòctones.

Quan es debat sobre la conveniència de la construcció de noves centrals nuclears o sobre l'establiment de nous cementiris nuclears s'oblida, amb freqüència, que aquest tipus d'energia no elimina pas la dependència exterior. En aquest sentit, les centrals nuclears necessiten per al seu funcionament diferents tipus de minerals (com ara els d'urani). Aquests minerals són recursos que s'haurien de seguir important dels països en vies de desenvolupament (per exemple, Argèlia).

Això obre la qüestió sobre què pot passar si aquests països decideixen tenir el mateix nivell de vida (i de consum) que nosaltres.

Paral·lelament s'han de tenir en compte els factors de risc que es deriven de les radiacions nuclears, entre les quals s'inclouen diferents tipus de càncer. No sembla que, en aquest sentit, l'energia nuclear contribueixi a la cultura de la prevenció.

En aquesta línia, i malgrat que és cert que aquesta font d'energia emet molt pocs gasos hivernacle, crec que l'energia nuclear no elimina el veritable problema dels recursos naturals i els factors de risc que hi són associats.

Ja aniria sent hora que els diferents països es plantegessin, seriosament, la reconversió cap a fonts d'energia alternatives alhora que es posés sobre la taula el debat de fins a quin punt és necessari un creixement sostingut i depredador.

Pigmitropisme d'una planta carnívora

Això és el que els hi passa als insectes que volen el néctar de Drosera rotundifolia. Una font de nitrogen és una font de nitrogen...

Les "corrides" de Toros

Josep Maria Terricabras, Filòsof

El Parlament de Catalunya acaba d’acceptar de tractar oficialment una iniciativa legislativa popular –que ha recollit centenars de milers de signatures– perquè les curses de braus siguin prohibides a Catalunya. Confio que la qüestió es tracti aviat i que acabi amb la prohibició.

Fa temps que estic a favor d’una mesura com aquesta, que és pròpia d’una societat civilitzada i sensible envers el dolor de qualsevol –humà o no–, i que és incapaç d’infligir-ne ella mateixa per pura diversió o entreteniment. Perquè bàsicament es tracta d’això: de no fer mal, de no fer patir, i sobretot de no fer-ho per plaer, per diversió, per gust, per domini estúpid i insensat. Que aquesta fos una forma primitiva de diversió, ho arribo a entendre. Però no, que ho continuï essent. Tal com seria inacceptable que es continuessin permetent les baralles de gladiadors, l’esclavitud entre humans o les lluites de galls. En alguns d’aquests aspectes, som millor que no érem. I ens n’hem d’alegrar. Però hem arribat a ser millors gràcies també a la prohibició d’actes de barbàrie i a l’afinament de la nostra consciència moral.

Fa molts anys Ferrater Mora ja va rebutjar amb encert els tres arguments bàsics que es fan servir per defensar les curses de braus: que són tradicionals, que són espectaculars, que mostren una especial relació entre l’“homo hispanicus” i el toro. La veritat és que aquests tres arguments són realment pobrets. Entendria molt més que em diguessin que és un negoci, però llavors hi tornaríem per aquesta banda, i em temo que els defensors pretenen donar arguments més “culturals”, més “elevats”, que els merament crematístics.

La tradició és efectivament important, però no perquè és antiga sinó perquè és bona, almenys perquè no fa mal a ningú. No és el cas de les curses de toros. Que la “corrida” és espectacular, potser sigui cert –tot i que n’hi ha, em diuen, que són arrossinades, pobretes, fetes amb pocs mitjans i poc “glamour”–, però l’espectacle no justifica la bondat o la conveniència de la cosa espectacular. L’argument hispànic o, si es vol, català –que alguns també fan servir– em sembla molt tronat. Les maldats, les impertinències i els robatoris fets per catalans, no deixen de ser robatoris, impertinències i maldats. I una suposada tradició catalana no és millor que una de no-catalana pel fet de ser catalana, sinó pel fet de ser millor, és a dir, perquè té –si les té– unes característiques que la fan noble i acceptable. No és el cas de les curses de toros.

Jo no estic en contra dels toros, ni dels elefants ni dels cocodrils. Seria absurd per part meva. Estic, en canvi, en contra de les curses de toros, tal com estic en contra de guardar cocodrils a la banyera de les cases, tant per nosaltres com per ells. Aquests dies, però, he hagut d’escoltar arguments –diguem-ho així– absolutament increïbles per no prohibir les curses de braus. Els més sorprenents acostumen a venir –diguem-ho així, també– de l’esquerra, d’una mena d’esquerra acomplexada, perplexa i desorientada, que no prohibiria res perquè ho troba lleig i vol deixar tot a la lliure iniciativa dels ciutadans. Ai senyor! Tanta candidesa em fa venir ganes de plorar..., a estones, de riure. Ells volen legislar, no prohibir. No es deuen adonar que legislar comporta prohibir, perquè una llei –com, per exemple, la llei 1/1998 de 7 de gener, de política lingüística– no era ben bé una llei sinó una homilia, perquè no contenia pràcticament cap sanció i, sobretot, no es va atrevir a posar en marxa les poques que contenia. Per fer lleis així no necessitem cap Parlament ni sobirania nacional!

En una societat civilitzada, democràtica i madura, allò que atempta contra la dignitat de les persones i que provoca sofriment gratuït a éssers capaços de patir sofriment, ha de ser rebutjat sense contemplacions i, doncs, s’ha de prohibir. És el que passa amb les curses de toros. Que també hi hagi moltes altres qüestions importants que s’han de decidir, no treu que aquesta no s’hagi de decidir. (L’excusa dels immobilistes és que sempre hi ha altres coses més importants per fer, però resulta que no fan ni aquelles ni aquestes.)

Em sembla que la batalla contra les curses de braus és una gran batalla, significativa i exemplar. Confio que la guanyem. I que tots aprenguem que el camí de la llibertat i de la justícia comporta trencaments amb formes del passat que potser ens agradaven però que ja no ens poden acompanyar. Al meu avi, que era una bellíssima persona, li agradaven els toros. No li han agradat a ningú més de la família. Em sembla que, en aquest punt, la família ha millorat. I me n’alegro molt.

Companys de viatge

Aquesta petita planta arbustiva es diu Foixarda (Globularia alypum). Allò que podria ser un arbust mediterrani qualsevol es converteix a partir d'avui en el meu company de viatge fins al setembre, moment en què hauré de lliurar el projecte final de carrera i haver trobat resposta a les següents preguntes:

- Existeixen canvis en la seva fenologia? En quines zones geogràfiques de Catalunya es produeixen amb més intensitat?

- Les situacions de canvi impliquen canvis morfològics en la mida de la flor?

- Què hi té a veure el canvi climàtic amb tot això?

M'esperen, probablement, uns mesos durs, estressants i, sobretot, enfeinats, però, alhora, estimulants i encoratjadors. M'esperen uns mesos de poca vida social i pocs diners, però amb un horitzó de bones perspectives tangible, real, a l'abast i cada cop més proper.

Mànigues arromangades i anem per feina!!

INFORMACIÓ O ESPECTACLE?

Darrerament la fal•lera dels mitjans de comunicació per cridar la nostra atenció està assolint fites insospitades. Aquesta darrera setmana, concretament, ha portat els telenotícies de moltes cadenes que es veuen a Catalunya a assenyalar com a assassí i violador un senyor que la justícia ha acabat demostrant que era innocent.

Es tracta del cas d’una nena que, en un moment determinat, cau d’un gronxador i es dóna un cop al cap. El seu padrastre la porta a urgències i no li fan cas. L’endemà la nena empitjora i la hi torna a dur. Aleshores un metge conclou que la nena ha estat maltractada i violada. El padrastre és detingut i la nena es mor. Durant dos dies, totes les cadenes generalistes –excepte TVC, que no va tractar la notícia- van estar passant repetidament la imatge del padrastre mentre baixava emmanillat d’un cotxe de policia per ser conduït a la comissaria. La imatge anava acompanyada del so d’unes dones que l’escridassaven.

Cal dir que, en moltes ocasions, diverses cadenes (especialment La Sexta, però també Antena 3 i Tele5) no van estalviar judicis de valor en presentar la notícia, com tampoc van respectar l’anonimat de la persona acusada, mostrant, sense complexes, la seva cara.

Però dissabte van aparèixer els resultats de l’autòpsia que demostraven la innocència del padrastre en qüestió i les cadenes van haver de canviar el titular, tot i que, això sí, en cap moment van estalviar-se les imatges que ja havien passat els dies anteriors. Ara, però, aquestes imatges anaven acompanyades d’afirmacions com ara “Una negligència mèdica va dur-lo a la presó i la societat va assenyalar-lo com a culpable” (Tele 5). La societat?? Aquest és un dels problemes d’aquesta forma de periodisme, que es pensa que perquè crida l’atenció de la gent ja té autoritat per parlar en nom seu. Però no era la societat sinó ells qui havien presentat aquest pobre home com un assassí violador. I encara més, aquell mateix dia a la nit, el telenotícies de TV3 passava les imatges senceres segons les quals aquells crits de les senyores havien estat incitats per la persona que anava amb la càmera. És a dir, tot havia estat un muntatge!

No tinc cap dubte que aquell metge serà sancionat per la seva negligència. Tampoc tinc dubtes que quan algú no fa bé la seva feina és acomiadat, expedientat o amonestat. Però dubto que hi hagi cap d’aquests periodistes que plegui. I ho dubto perquè no sé a què estan jugant, però sembla que captar l’atenció de la gent encara que sigui despertant la seva part més morbosa i baixa ho justifica tot. Justifica, fins i tot, el fet de fer passar per un calvari a un pobre home.

Crec que aquesta gent s’hauria de limitar a informar sobre allò que passa de la manera més neutral i objectiva possible. Trobo que hauria de transmetre uns altres valors; que hauria de deixar de dir-nos com hem de pensar i deixar de creure que parlen en nom de ningú. M’agradaria que quan encengués la televisió totes les cadenes em tractessin com a adult. Simplement, perquè crec que el fi no justifica els mitjans.

Una Olor misteriosa

El veí nou inquietava la senyora Blanc, eren molts els gestos estranys que notava. Es tractava d’un veí d’hàbits comuns, que saludava cordialment, marxava de bon matí a quarts de set i tornava cap a les vuit del vespre. Però era a partir d’aquella hora en què començaven a veure’s les ombres d’aquest nou company d’escala. Aquells sorolls estranys que es repetien vespre rere vespre li feien aixecar sospites que hi havia quelcom d'estrany.

Un bon dia, la senyora Blanc va decidir visitar aquell home. Per sorpresa, però, no va ser ell qui li va obrir la porta sinó una dona. La senyora Blanc, sorpresa per la presència d’una veïna que encara no havia vist, li va comentar el motiu de la seva visita. Però la dona li va dir que no havia sentit mai cap soroll anormal. Per treure tensió a l’ambient, la dona va convidar la senyora Blanc a prendre un te, però la senyora Blanc no es podia treure del cap que una dona com aquella, amb plenes facultats, no sentís aquells sorolls. Costava de creure i això li feia malfiar-se’n, amb la qual cosa va decidir rebutjar l’oferiment.

De sobte, va aparèixer una olor estranya però molt agradable que va fer desaparèixer qualsevol sospita. Semblava que aquella olor li feia perdre la raó i cada cop se sentia més i més atreta per l’ambient que envoltava aquell pis. Era com si es tractés d’aquelles feromones amb què s’atrauen els animals.

Aquella olor semblava que la conduís a fer coses que de bon principi no hauria desitjat. Sentia una barreja d’enuig, plaer i desorientació. Aleshores, va sonar el despertador. Eren les sis, hora de llevar-se per anar a treballar. Aquella realitat viscuda quedava confosa entre els móns del subconscient. Tot semblava indicar que havia estat un somni, però aquest era massa real. Tanmateix, calia emprendre un nou dia.

Al cap d’una estona, a quarts de set, en sortir al vestíbul del bloc de pisos, es va tornar a trobar amb el veí, que la va tornar a saludar cordialment. En aquell moment, la senyora Blanc va recuperar aquella olor tan estranya. Ara, el nou veí encara l’inquietava més...

Fumar en espais tancats

Una pregunta freqüent en les discusions entre fumadors i no fumadors és: qui ha de respectar a qui?

Aquests darrers anys hem pogut copsar moments crispats arran, sobretot, de l'aplicació de la llei antitabac, una llei encaminada a restringir l'acció de fumar tant al lloc de treball com als espais públics.

Tot i que reconec tenir una certa al·lèrgia al terme "prohibir", tampoc es pot menystenir que avui tots els estudis epidemiològics són concloents a associar l'exposició al tabac amb malalties com el càncer de pulmó, malalties cardiovasculars, tos crònica o abortaments espontanis en dones embarassades.

Especial atenció mereixen els efectes del tabac sobre fumadors passius, és a dir, aquelles persones que, tot i no fumar, estan exposades al fum del tabac. Aquests mateixos estudis no dubten a atribuir-los el mateix risc de contraure malalties que els propis fumadors.

És raonable, doncs, prohibir de fumar en espais tancats? En principi s'entén que prohibir el tabac en aquests ambients suposa una millora de la qualitat de l'aire que es respira i que això suposa reduir la incidència de malalties. Així doncs, des del punt de vista sanitari sí que ho seria.

Paral·lelament, des del punt de vista ètic no hi ha dubte que hom pot fer allò que estimi oportú amb la seva salut però no sembla gaire lícit que aquestes decisions afectin la salut dels altres. De la mateixa manera que no ens sembla bé que algú condueixi a 200 km/h per una carretera que passa per pobles, tampoc ens ho hauria de semblar que es permeti fumar en espais tancats. El risc, al capdavall, és el mateix.

La casa de la cascada

Situada al Bear Run, entre el nord de l’Estat de Nova York i el sud de l’Estat de Pensilvània, la Casa de la Cascada és l’obra mestra de Frank Lloyd Wright (1876-1959), considerat per molts autors (i per ell mateix) com el millor arquitecte del món, i una de les principals fites aconseguides per l’arquitectura del segle XX.

La Casa de la Cascada, un dels projectes més famosos de la història de l’arquitectura, fou dissenyada entre els anys 1934 i 1935 i construïda a partir de l’any 1936 si bé no fou acabada fins l’any 1939. L’objectiu d’aquest projecte no fou més que la creació d’una casa de camp per a Edgar Kaufmann i la seva família, propietaris de grans magatzems.

La seva principal peculiaritat és la creació de terrasses sortints per obrir la casa enmig de la natura seguint els principis de l’arquitectura “orgànica” emfatitzats per Wright en la seva escola. Aquests principis consisteixen a integrar en una unitat edificada els factors ambientals de la zona, l’ús i la funcionalitat de l’edificació, els materials nadius i els usuaris o clients.

És d’aquesta manera que l’adequació a l’entorn és considerat com un dels punts forts d’aquesta arquitectura i, en el cas d’aquesta casa veu culminats els seus propòsits, com ho exemplifica el fet que el so de la cascada pugui ser percebut des de qualsevol racó de la mateixa.

El terreny en el qual s’ubica la casa està fornit de roques arran de sòl que serviren de cimentació de l’edifici. L’entorn de la casa té un relleu lleugerament accidentat, amb un bosc d’arbres caducifolis només alterat per un únic camí de vianants que hi condueix.

D’aquesta casa es comenta, moltes vegades, l’especial relació de respecte que manté amb l’entorn en el qual s’ubica, encara que, cal remarcar-ho s’emmarca en un model de ciutat dispersa que va ser molt criticat des d’Europa a principis del segle XX (moment en què el funcionalisme era el discurs arquitectònic amb més empenta). Les crítiques venen donades per dos motius: l’elevat cost i els costos ambientals. En cap dels dos casos, però, es considera que la casa de la cascada sigui el problema per si sola. El problema seria crear un model de ciutat amb moltes cases com aquestes. Pel que fa a les crítiques pel seu elevat cost, només cal imaginar quin preu tindria construir aquests tipus d’habitatges per a cadascun dels individus d’una societat i el cost que significaria pel que fa als desplaçaments quotidians d’aquests.

Les crítiques pel cost ambiental, d’altra banda, consideren que en una societat tan dispersa es fa molt complicat crear xarxes de transport públic eficients,cosa que fa que l'única manera efectiva per desplaçar-se sigui el transport privat. D'aquesta manera, cada desplaçament implica despeses en benzina, amb les emissions de contaminants que suposa. Les aparences, doncs, en aquest cas, enganyen, tot i que somiar a viure en un indret com aquest és gratuït.

Greenpeace/ Paz verde

Fa temps una activista de Greenpeace em va aturar pel carrer per preguntar-me si estava interessat a col·laborar amb la seva organització. Jo li vaig respondre que compartia els objectius de Greenpeace a escala global i, fins i tot, compartia la major part de les accions que realitzaven a Catalunya, però que no entenia la nul·la sensibilitat d'aquesta organització cap a la llengua del país i, per tant, cap a la diversitat lingüística. Vaig concloure que fins que no corregissin aquest dèficit preferia col·laborar amb altres organitzacions sorgides al mateix territori amb la mateixa sensibilitat ambiental que ells però amb un major respecte cap a la realitat del País. La noia em va reconèixer que no era la primera queixa que rebien en aquest sentit, però, seguidament va continuar amb excuses que parlaven de la globalitat.

Ahir, Greenpeace va dur a terme una protesta a la Sagrada família desplegant dues pancartes: una en anglès (World leaders make the climate call) i una altra en castellà (Salvad el clima). Davant les crítiques per aquest fet l'ONG ecologista ha respost que a "Barcelona tenim una delegació on es parla en català però que en aquesta ocasió el missatge anava dirigit als governs, polítics i personatges internacionals reunits a la Fira".

Ja és significatiu que fer arribar un missatge als polítics que manen de debò impliqui haver d'utilitzar l'anglès i el castellà però no pas el català a Barcelona, però en tot cas, és lleig sortir amb excuses dient que a Barcelona hi ha una delegació on "es parla" en català; la llengua no només serveix per parlar i comunicar-se, sinó que també simbolitza coses i mostrar-les públicament és una manera de demostrar respecte a la diversitat.

Sigui com sigui, observant les pàgines webs d'aquesta ONG es pot observar que, mentre que a l'Estat espanyol la web és únicament accessible en castellà, a la resta del món Greenpeace actua diferent: només cal comparar-ho amb allò que fa al Canadà, a Bèlgica, a Suïssa, a Finlàndia... on, només entrar, el web et demana que escullis la llengua. Es clar que, es tracta de països en els quals existeix un reconeixement i un respecte entre comunitats nacionals. També, mirant altres països, es pot comprovar com llengües amb menys parlants que la catalana també compten amb versió: noruec, danès, finès...

Tot això fa pensar, es clar que sí. I, segurament, Greenpeace només és una conseqüència d'allò que tenim.

En tot cas, aquesta sensibilitat pel pobret català que a tanta gent li estranya de la nostra societat jo la faig meva, i la deixaré quan es facin les coses ben fetes. Mentrestant, doncs, que no m'aturin gaire pel carrer.

L'home de gimnàs

Tots i totes sabem que ens ha tocat viure una època en què no podem menystenir el poder de la imatge. No em refereixo a la imatge associada a la comunicació no verbal, que sempre ha tingut importància, sinó a aquella associada al culte del cos.

Així, pels nostres carrers, de vegades es deixen veure un grup d’éssers humans perfectament adaptats a aquest nou entorn; es tracta d’humans, preferentment del gènere masculí, que es caracteritzen, principalment, per consagrar la seva vida al voltant d’una sala de màquines.

No és que els desagradi anar al cinema, escoltar música o realitzar qualsevol altre activitat lúdica. El que passa és que si fessin això estarien perdent minuts de gimnàs i, això, els seus estimats músculs no els ho perdonarien. En realitat, l’home de gimnàs només abandona el seu hàbitat dissabte a la nit, moment en què se’l pot trobar a qualsevol local nocturn demostrant al gènere femení que posseeix els millors atributs de tota la població.

Com hom pot comprovar, no estic parlant d’esportistes d’alt nivell, que cerquen millorar el seu rendiment. A l’home de gimnàs no li importen les seves marques: entre cella i cella hi té poder veure, dia a dia, que els seus abdominals van prenent definició i, per assolir aquest objectiu, és capaç de qualsevol cosa, fins i tot provocar-se un desajustament hormonal. Fem-li un seguiment.

L’home de gimnàs es lleva a les 7 del matí, moment en què es prepara l’àpat més important del dia: l’esmorzar. La diferència amb qualsevol altre mortal és que, entestat a maximitzar l’eficiència de les calories que ingereix, el menú no es basa, només, en cereals o fruita, sinó que també en clares d’ou, batuts de proteïna i altres nutrients dissenyats expressament per cultivar els seus músculs.

A les 9 del matí se’n va a treballar i, de camí al cotxe (acostuma a desplaçar-se amb aquest mitjà de transport) aprofita qualsevol reflex per contemplar la seva silueta i així reforçar el seu ego. Això és molt important: l’home de gimnàs no té problemes d’ego i el fet d’haver aconseguit una tonificació muscular satisfactòria fa que es contempli a ell mateix com la persona més interessant del planeta. Com a tal, farà el que calgui perquè la resta del món se n’adoni. La feina és un bon lloc per intentar cridar l’atenció dels companys i companyes.

Però el dia avança i a les 7 de la tarda entro al gimnàs i me’n trobo uns quants. Aquest és el seu hàbitat natural així que haig d’anar amb compte.

Entro al gimnàs i em disposo a realitzar els meus exercicis. Observo que hi ha dues màquines ocupades amb tovalloles però sense ningú que les utilitzi. Miro al meu voltant i n’identifico els propietaris. Estan realitzant altres exercicis. Em dirigeixo a ells i els pregunto si les estan fent servir. “Si, estem treballant”, em responen tot seriosos.

És el problema de l’home de gimnàs més extrem, que no és capaç d’entendre que la resta de mortals també anem al gimnàs a treballar. Però em resigno i busco altres màquines per utilitzar.

Al cap d’una estona, en ple esforç sento una mà que intenta cridar la meva atenció. És l’home de gimnàs, que s’ha quedat sol perquè el seu company ha marxat i vol que supervisi el seu exercici. “Ara m’ajudaràs”, em sentencia. Li contesto que estic treballant i tinc poc temps. Els seus ulls em miren amb ira, ferits pel no com a resposta. Però un bon home de gimnàs es pot refer d’aquestes coses. Al capdavall, quan torni al vestidor i es miri al mirall es descobrirà una nova abdominal que no coneixia.

La modernització reflexiva

Aquesta darrera setmana hem assistit (o assistirem) a la presentació al Parlament de dues Iniciatives Legislatives Populars per tal que el Parlament de Catalunya pugui debatre la conveniència o no de regular i controlar la manipulació genètica relacionada amb els aliments així com la prohibició de la tauromàquia a Catalunya.

En primer lloc, les Iniciatives Legislatives Populars (ILP) són un mecanisme per expressar preocupacions ciutadanes i traslladar-les a les assemblees legislatives (en aquest cas el Parlament) per tal que els nostres representants puguin debatre-les i, fins i tot, aprovar-les. Val a dir que el marc legal actual permet que si una majoria parlamentària decideix bloquejar aquest procés i decideix que la ILP no entri a debat ho pot fer (tal i com ha passat amb els transgènics). És per això que és important la nova llei de consultes populars, donat que aquesta pot permetre que els ciutadans, a través de la recollida d'un nombre concret de signatures, puguin portar directament al Parlament la seva proposta, i aquest convocar un referèndum a tota la població sobre el tema en concret.

En segon lloc, m'agradaria destacar el gran mèrit dels moviments antitransgènics i dels moviments antitaurins per arribar a una gran part de l'opinió pública (allò que anomenem, la majoria silenciosa) malgrat la posició privilegiada dels principals defensors de la indústria biotecnològica o de la tauromàquia, els quals es troben còmodes a la tribuna mediàtica donant lliçons morals.

No obstant, això no treu que aquests dos debats tinguin connotacions diferents.

En el cas dels organismes modificats genèticament (OMG), cal destacar que aquest no està exempt de disputes en la mateixa comunitat científica, suscitant un ampli debat sobre els riscos que comporten, cosa que ha permès la opinió pública qüestionar-se la seguretat que comporta l'actual desregulació d'aquestes aplicacions de la biotecnologia. Podria extendre'm sobre aquestes aplicacions però per això cal un post monotemàtic. El cas és que el debat no podrà tenir lloc degut al tripartit format per CiU, PSC i PP.

La tauromàquia és diferent; aquest és un debat més clàssic. Aquí no entren el joc encara "els riscos". La tauromàquia, si volem tancar els ulls, no ens afecta. Afecta a "uns altres" que en aquest cas no són ni de la nostra mateixa espècie. Però en aquest debat, no obstant, no hi ha divisió en la comunitat científica: els braus són mamífers herbívors (gens agressius) amb un sistema nerviós força desenvolupat i, per tant, amb capacitat no només de sentir dolor sinó també de tenir patiment psicològic (o etològic, com volguem). Tampoc hi ha divisió entre els filòsofs: si acceptem que un ésser viu com podria ser un nadó, per la seva capacitat de patiment, té uns drets bàsics malgrat no poder complir deures, haurem d'acceptar que un animal no humà també els té pel mateix motiu, si no és que el volem discriminar per la seva condició de no-humà.

La tragèdia dels béns comuns

Hi havia una vegada un camp molt gran de pastures el qual era obert a tots els pastors. Els pastors, alegres i cofois davant del panorama que tenien davant, van portar al camp el seu bestiar per tal que poguessin pasturar millor. Malgrat que aquest panorama els era beneficiós, els pastors no en van tenir prou, i van anar criant i portant cada vegada més caps de bestiar; en portaven tants com podien ja que això els donava beneficis econòmics i aquesta situació es va anar repetint i accentuant. Al principi això no suposava cap problema, ni ho va suposar durant segles ja que el nombre de pastors i de bestiar es mantenia relativament baix respecte les grans hectàrees de camp que hi havia. Però va arribar un dia en que ja no hi havia més espai per portar més bestiar, i la competència entre els pastors ja no era sobre qui aconseguia vendre més sinó pel mateix menjar del bestiar, que cada dia en tocava menys per cadascú.

Com pot acabar el conte?

I si ens imaginem que els camps són un riu o l'aire que respirem i l'augment del bestiar és la creixent contaminació o el creixent consum de recursos que tots nosaltres fem servir per poder portar a terme les nostres activitats quotidianes?

Què hauríem de fer per no arribar a la situació dels pastors?

Segurament crear un sistema que connecti la responsabilitat de conservació amb el dret d'ús dels recursos comuns, ja que sinó, aquests s'acabaran: és l'anomenada tragèdia dels béns comuns de Hardin.

Seguint el debat polític

D'ençà que vaig publicar l'últim post algú que segueixi el debat polític podria afirmar que han passat moltes coses mentre que algú que no ho faci segurament diria, no sense equivocar-se, que tot segueix igual.

Debat de política general

La setmana passada, va tenir lloc el debat de política general (anomenat debate de la nación, un terme que genera un àmpli consens com tots sabem). Un debat en que la mesura estrella del govern Zapatero, ha estat la de donar ajudes per incentivar la compra d'automòbils. Unes ajudes, això si, parcialment a càrrec de les Comunitats Autònomes i del propi sector. Una mesura perversa, tenint en compte que el sistema de finançament encara no s'ha resolt amb èxit i que l'asfíxia econòmica de Catalunya està assolint uns nivells límit. I sobretot, una mesura gens estructural perquè és precisament quan un sector com el de l'automòbil ha entrat en crisi que s'haurien de prendre mesures en favor de la innovació, és a dir, produïr coses que la resta del món no tingui i suficientment atractives i necessàries com perquè les vulgui comprar. Incentivant la compra d'automòbils l'únic que es fa és retardar el drama, res més. També l'època de crisi hauria de ser l'època del canvi a energies renovables; en una terra rica amb matèria prima com el sol i el vent no pot ser que aquestes energies no vagin substituïnt progressivament les energies nuclears o el petroli, les quals només les podem obtenir si comprem els recursos als països que els tenen, països sovint poc democràtics i que posen els preus que estimen oportuns.

També podria extendre'm sobre l'altra mesura estrella , la qual afecta als centres de primària i secundària, que pretén dotar d'un ordinador per cada alumne, com si això solucionés res. Potser si comencéssim per eliminar els barracons, millorar els equipaments, tornar a prestigiar la professió docent o dotar d'eines adequades que permetessin un millor tractament de la diversitat aniríem pel camí correcte. Dotar d'ordinadors té un risc, que és el de desincentivar l'atenció i provocar el tancament de l'alumne. Les noves tecnologies han de complementar l'ensenyament, mai substituïr-lo.

Campanya

Tot plegat em fa pensar en l'argument utilitzat pel PSC durant aquesta campanya d'eleccions al Parlament europeu. Segons aquest argument, el vot útil és aquell que va a parar a una gran família que et comprengui. Suposo que es deuen referir a la mateixa família que els ignora amb el tema del finançament; aquella que ens va enganyar a tots amb l'Estatut, o aquella família que va ordenar el decret de la tercera hora de castellà als centres públics catalans, con si hi hagués cap motiu pedagògic. Aquella família per la que sacrifiquen els interessos de la seva gent votant blanc a Cataunya i negre a Madrid. Ens diuen que hem de confiar en aquesta família... Potser no tenen raó. Potser el que convé és defensar els interessos de la nostra gent allà on faci falta.

Xiulada

Per acabar, també m'agradaria destacar les diverses reaccions que es van originar arrel de la gran xiulada al Rei d'Espanya i l'himne espanyol (la marxa reial). Em sorpren la sorpresa de la caverna mediàtica i em decepciona les temptacions d'amagar els fets dels entorns socialistes.

Moltes veus s'han alçat per culpabilitzar el poble de la seva llibertat de xiular a qui li dóna la gana i quan li dóna la gana. Diuen que no s'ha de barrejar l'esport i la política. Déu ser -la política- un component químic explosiu, corrossiu o tòxic ja que no s'ha de barrejar amb res, però aleshores què és una competició que porta el nom del cap d'Estat en la qual sona l'himne espanyol?? esport? art o ciència?

Després d'una xiulada tan monumental qui ha de reflexionar no és el poble sinó la casa reial, ja que són ells qui es fan dir representants del poble, encara que ningú els hagi escollit. Si tot un estadi els xiula és que alguna cosa no han fet bé. Si tot un estadi els xiula és que no són els representants de totes les Espanyes.

Molta gent espanyola reivindica el paper del monarca el 23F, però com bé recorda Joan Oliver en un article a l'Avui, obliden què va passar el 24F, dia en que el rei va convocar només els partits espanyols, deixant de banda la resta de partits. En aquella reunió va néixer la LOAPA. En aquella reunió va néixer el cafè per tothom. En aquella reunió van morir els grups parlamentaris del PSC i el PSE. En aquella reunió van morir les poques provabilitats que existien d'una Espanya plural. L'Espanya deixada de banda és la que va xiular l'altre dia.

En definitiva, m'agradaria pensar que no tot segueix igual, i que poc a poc ens anem adonant que existeix una incompatibilitat de projectes que dóna lloc a una situació política semblant a una malaltia crònica que l'únic que fa és perjudicar-nos a tots nosaltres. M'agradaria pensar que poc a poc ens anem adonant que el millor que li pot passar a aquest País és el que els hi passa a la gran majoria de Països del món que és tenir un Estat que es preocupi dels seus ciutadans. Els últims resultats de l'enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió semblen indicar que anem cap aquesta direcció...

Els exemples del professor Oriol Junqueras

Oriol Junqueras
Candidat d'ERC al Parlament europeu


- Tothom coneix el nou president dels Estats Units. Sabeu que Barack Obama ha posat en marxa el pla de rescat més gran de la història de la humanitat? això vol dir, que per salvar les diferents entitats, institucions i serveis socials, cada ciutadà americà ha hagut de pagar MOLTS diners. Tants diners que aquest és el pla de rescat més important que s'ha fet mai. Sabeu quants diners són per persona?... 2300 euros.

Ara parlem de Catalunya. És conegut que Catalunya paga més del que rep, però què suposa per cada persona? Doncs suposa ni més ni menys que 3000 euros cada any.

És a dir que cada any estem regalant un pla de rescat a Espanya. Els ciutadans americans almenys veuran millorats els seus serveis. Els catalans regalem aquests 3000 euros cada any i no en rebem res.

Què podríem fer amb aquests 3000 euros cada any? comprar-nos un cotxe? pagar-nos els estudis? pagar el lloguer d'un pis?

I quan fa que dura això?... doncs 23 anys, i la cosa ha anat agreujant-se amb el temps. Quant costa un pis a Cerdanyola? Quant costa una hipoteca? Aquests diners ens servirien per tot això.

Però no els podem tenir, perquè els nostres impostos van a parar a l'Agencia Tributaria de Madrid i d'allà i a través d'una llei als pressupostos generals de l'Estat, on s'assigna la part que correspon a cada Comunitat Autònoma. Per tant, allò que semblava que tindríem en el nou Estatut, és a dir, poder gestionar des de Catalunya els impostos que paguem a Catalunya, no és possible.

- El govern de Rodríguez Zapatero ha tret 9000 milions d'euros per salvar una sola entitat (Caja Castilla La Mancha). Sabeu quina és l'oferta de finançament per Catalunya al cap de 9 mesos d'incomplir l'Estatut (una llei aprovada per ell mateix)?... 1200 milions d'euros.

És a dir que una sola entitat espanyola mereix 8 vegades més que totes les entitats i tots els ciutadans de Catalunya. 8 vegades més!

Aquest és el tracte que ens proporciona el govern de "l'amic" Zapatero. Un tracte que està fent possible que moltes empreses siguin menys competitives i hagin de tancar, fent fora moltíssima gent. I és que si no hi ha bones infraestructures hi han embussos, i si hi han embussos un camió enlloc de fer 2 trajectes en 1 hora en farà 1 en 2 hores. Això augmentarà el cost de l'empresa i, conseqüentment, haurà de retallar plantilla.

És per això, i perquè Catalunya ha estat, és i vol ser una nació que necessita el màxim d'eines. I la millor caixa d'eines, la que en dóna més i són més bones, és un Estat.

La independència déu ser una cosa molt bona si Bulgària, Finlàndia, Noruega, Irlanda, Estònia, Letònia, Lituània, República Txeca, Eslovàquia, Alemanya, etc. l'han aconseguit i cap d'ells ha volgut tornar enrere. En política hi ha poques coses que generin consensos. Acostumen a ser coses bones i és simptomàtic que la independència d'una nació en sigui una.


Tot això i molt més s'ha pogut escoltar avui a la Casa d'Andalusia de Cerdanyola amb la visita del candidat a les eleccions europees per ERC, Oriol Junqueras. L'Oriol Junqueras és un candidat independent, que ens ha explicat com en són d'importants les eleccions al Parlament europeu. Un Parlament en el que es decideixen les hores que hem de treballar a la setmana, les polítiques d'estalvi d'aigua, la política internacional, la política econòmica. Fins i tot, com hem de realitzar les nostres festes.

Ens ha explicat que alguna cosa déu estar fent bé ERC, que totes les formacions d'esquerres amb sensibilitat nacional volen venir amb ella. Actualment la coalició a la que formarà part serà: ERC-BNG-Aralar-EA-Entesa per Mallorca-PSM-CHA-Els Verds.
Una coalició que s'integrarà en el grup Verds-Aliança Lliure europea amb partits d'Alemanya, Gal·les, Escòcia,etc. Aquest és l'únic grup de la cambra que garanteix sensibilitat per les nacions sense estat, així com pels sectors socials menys afavorits.

Ens ha presentat ERC com l'esquerra innovadora i ens ha donat ànims a tots els militants perquè, a banda de ser exigents amb el nostre partit, també n'estiguem orgullosos perquè potser no tenim mitjans de comunicació potents al nostre favor, potser no tenim grans empreses que en financïin campanyes, però tenim una cosa molt important. Tenim raó.

És així com estimem el territori?

Finalment, després d'anys de discussió i de debat polític, avui ha entrat en funcionament el túnel de Bracons, és a dir, el projecte de via ràpida, de característiques semblants a una autopista que unirà Vic amb Olot.

Els lobbies sociovergents (és a dir, aquella minoria que -pagant- condiciona els discursos d'alguns mitjans, així com de PSC-PSOE i CiU i que frisen per un pacte entre aquestes dues formacions per fer i desfer allò que els plagui sense que ningú els posi límits) s'han sortit amb la seva.

Aquests lobbies, a través dels seus altaveus, defensen que amb aquest projecte es guanyaran 35 minuts en comparació amb la connexió actual, que generarà més riquesa i que facilitaria la comunicació directa amb França en l'itinerari Figueres-La Jonquera

És una llàstima que el País perdi les petites oportunitats que se li presenten per demostrar la seva modernitat. I la modernitat passa per vetllar per l'interès general i avaluar quins són els problemes que es volen solventar, per avaluar si la millora de les infraestructures, en aquest cas, n'és la solució òptima. Si és així, valorar si el transport per carretera és l'adequat i, en aquest cas, si no n'hi hauria prou en millorar la xarxa viària existent.

La modernitat és que per prendre aquestes decisions es facin balanços multicriteri que facin una acurada anàlisi cost-benefici que no infravalori els costos, que no sobrevalori els beneficis i que no exclogui els costos ambientals.

Un estudi multicriteri ha de servir per avaluar altres costos que no es poden monetaritzar: la pèrdua d'hàbitats naturals, l'ocupació del sòl fèrtil, el deteriorament paisatgístic, la inseguretat... costos no es poden quantificar però que no per això deixen de tenir valor.

El túnel de Bracons ha estat construït seguint l'impuls desenvolupista i concreta una política que afavoreix els sectors del transport, la construcció i l'immobiliari, en una època en que s'està demostrant que l'economia no pot dependre d'aquests sectors.

Mentrestant, Catalunya continua sent un País depenent de les importacions energètiques, obtenint només un 2% de l'energia a través de fonts renovables i augmentant el seu impacte a través del transport.

Pa per avui, fam per demà, no crec que foradant muntanyes construïm el País que volem.

Llibertat és nom de dona

El passat diumenge 8 de març, les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya de Cerdanyola del Vallès vam organitzar una xocolatada popular de franc per als veïns i veïnes de Cerdanyola que així ho van voler amb motiu de la celebració del Dia Internacional de la dona treballadora. Una vuitantena de persones es van anar acostant al llarg de la tarda a la nostra paradeta, en la qual, a banda del berenar també es van regalar diversos llibres, punts de llibre i altres materials.

Malgrat que els actes dels Dies Internacional tenen un caràcter no gaire trascendent si més no serveixen per recordar de tant en tant que hi ha situacions socials que encara són injustes. El 8 de març celebràvem el dia de la dona treballadora, però tothom sap, o hauria de saber, les dones han treballat històricament més que ningú sense tenir cap retribució ni comptabilitzar al PIB. Durant l'última generació i escaig aquesta s'ha incorporat al món laboral, però avui encara hi ha dades salarials que demostren que els homes amb una mateixa qualificació tenen més facilitat per trobar feina i per cobrar millors salaris. Per tant, si bé existeix una igualtat legal, encara estem lluny de la igualtat real.

No vull parlar en aquest post dels maltractaments, perquè trobo que en aquest tema es barregen aspectes psicològics com el de concepció de l'amor i de la parella o el context social de determinades persones encara que és evident que darrere de tot això s'amaga la concepció patriarcal i possessiva d'un sector de la població que encara és massa ampli.

M'agradaria acabar amb una declaració de principis que es pot extrapolar a altres temes i és que homes i dones som diferents, som desiguals física i psicològicament. Ens comportem i desenvolupem habilitats diferents. El que hem d'aconseguir és que les desigualtats no serveixin per justificar discriminacions (entenent discriminació com a tota acció que perjudica un col·lectiu per afavorir-ne un altre).

La desafecció amb la política

En els darrers anys la societat catalana (i també l'europea) està experimentant un creixent desencís envers la política. És el que s'ha anomenat desafecció amb la política. Aquest distanciament entre la població i la classe política segurament té moltes explicacions i és resultat de la combinació de molts d'ells. En general, les actituds ciutadanes sobre la política estan caracteritzades per un baix interès i una dificultat per a la comprensió de la política, però també per una desconfiança notable en la capacitat ciutadana per influir en les decisions o una baixa valoració de les institucions polítiques.

En definitiva que les institucions, a pols o no, estan perdent credibilitat i la població no percep que la seva participació sigui gaire útil en les decisions finals.

En aquesta percepció, no obstant, els mitjans de comunicació i la societat de la informació a la que formem part en general també hi tenen el seu paper, ja que cada cop més la influència de la publicitat, els missatges subliminals i la imatge més superficial aplana cada cop més el pensament. És així perquè és això el que dóna diners. Sembla, en aquest sentit, que el perfil de ciutadà que tot plegat està creant és algú amb poc criteri, que creu que ho entén tot amb 4 imatges quan en realitat s'està deixant influenciar pels missatges que rep.

Però aquesta no és l'única explicació. Els aparells dels partits polítics (sobretot dels partits grans, amb un funcionament intern més jeràrquic) estan quedant atrapats en el seu món i en el seu afany per controlar progressivament més espais de poder. És això el que fa que no puguin existir mitjans de comunicació mínimament independents i és això el que està bloquejant que Catalunya aprovi una llei electoral pròpia. Aquesta llei -elaborada per una comissió d'experts- preveu un sistema de llistes semiobertes de manera que el votant podria elegir, a banda del partit, les persones que prefereix, saltant-se l'ordre de les llistes establert pel partit a banda de tenir un apartat específic de la llei del finançament dels partits que exigeix un compte corrent únic. Només d'aquest corrent sortirien els diners destinats a la campanya electoral de manera que quedarien identificades totes les donacions.

Davant de la situació irreversible de globalització en la que ens trobem i del gran repte (i risc) que això suposa, les institucions i els partits polítics hauríen de ser responsables i incentivar el consum de la cultura i acostar la política als ciutadans, però als aparells dels partits més grans sembla que això els preocupa perquè els suposaria perdre el control de la situació.

L'alt grau de distanciament entre els ciutadans i la classe política contrasta amb l'alt grau de confiança en la democràcia com a forma de govern. Sembla doncs, clar que la desafecció amb la política se supera amb més política i més democràcia.

Caldrà, doncs, que aquesta llei tiri endavant.

Si tu no hi vas, ells...

De les eleccions d'Euskadi d'aquest darrer cap de setmana m'agradaria destacar algunes coses. En primer lloc,que es tracta de la culminació d'un procés iniciat l'any 2002 aprofitant la majoria absoluta del PP per aprovar la llei orgànica de partits -amb la col·laboració del PSOE i CiU- dubtosament democràtica i que impedeix concórrer als comicis a l'esquerra aberzale.

En un Estat de dret existeix un codi penal per sancionar les conductes incompatibles amb els drets fonamentals. Pretendre traslladar la sanció a tot un moviment polític és aberrant. Vejam, si un (o dos o tres) coixos - per posar una característica arbitrària- cometen un homicidi qui ha de ser sancionat són aquells qui han comès l'homicidi i no pas tots el conjunt de coixos. La trampa del sistema judicial espanyol, els partits espanyolistes i les seves principals jihats mediàtiques és confondre moviments o ideologies polítiques amb accions violentes. Així es confón islamisme amb terrorisme islàmic (quantes persones islàmiques han estat detingudes i després no han estat inculpades?) o esquerra aberzale i ETA (quantes persones aberzales han estat detingudes i després no han estat inculpades?).

A ningú se li escapa, tanmateix, la manca d'objectivitat de tot plegat i és que els partits feixistes que tampoc condemnen la violència aquests sí que es poden presentar. Tampoc cal anar molt enrere per recordar que el PP va donar suport a una guerra a l'Iraq que també va causar víctimes mortals o que el mateix PSOE va organitzar els GAL. Però el que val pels uns es veu que no val pels altres.

El que sorprèn de tot aquest procés és la manca d'escrúpols dels principals mitjans espanyols (entre ells TVE, pagada per tots els contribuents) arribant a parlar, la nit electoral, de culminació de la transició i arribada de temps llibertat ignorant per complet les dades del vot nul. Un 8.8 % de l'electorat, és a dir, 101000 vots nuls (arribant a tenir el pes de quarta força política d'Euskadi) no mereix cap tipus d'esment?? És millor parlar de no se quin final de la transició i de temps de llibertat?? potser que ens ho féssim mirar...

En tot cas la comèdia ha servit perquè els partits espanyolistes puguin sumar a l'hemicicle basc, amb el més que provable canvi de govern. Amb tota provabilitat el PSOE d'Euskadi deixarà de banda el discurs de STOP a la dreta (aquell de "si tu no hi vas, ells tornen") i pactarà la investidura ni més ni menys que amb el PP i amb UPyD. Déu n'hi do. Si això es compleix, doncs, quedarà demostrat que al PSOE això de la coherència ideològica li importa ben poc. Dir A aquí per dir B allà. Dir C avui per dir D demà sense posar-se vermells. Que no esperin, doncs, que els seus discursos siguin presos a partir d'ara d'una altra manera que com oportunisme retòric.