L'home de gimnàs

Tots i totes sabem que ens ha tocat viure una època en què no podem menystenir el poder de la imatge. No em refereixo a la imatge associada a la comunicació no verbal, que sempre ha tingut importància, sinó a aquella associada al culte del cos.

Així, pels nostres carrers, de vegades es deixen veure un grup d’éssers humans perfectament adaptats a aquest nou entorn; es tracta d’humans, preferentment del gènere masculí, que es caracteritzen, principalment, per consagrar la seva vida al voltant d’una sala de màquines.

No és que els desagradi anar al cinema, escoltar música o realitzar qualsevol altre activitat lúdica. El que passa és que si fessin això estarien perdent minuts de gimnàs i, això, els seus estimats músculs no els ho perdonarien. En realitat, l’home de gimnàs només abandona el seu hàbitat dissabte a la nit, moment en què se’l pot trobar a qualsevol local nocturn demostrant al gènere femení que posseeix els millors atributs de tota la població.

Com hom pot comprovar, no estic parlant d’esportistes d’alt nivell, que cerquen millorar el seu rendiment. A l’home de gimnàs no li importen les seves marques: entre cella i cella hi té poder veure, dia a dia, que els seus abdominals van prenent definició i, per assolir aquest objectiu, és capaç de qualsevol cosa, fins i tot provocar-se un desajustament hormonal. Fem-li un seguiment.

L’home de gimnàs es lleva a les 7 del matí, moment en què es prepara l’àpat més important del dia: l’esmorzar. La diferència amb qualsevol altre mortal és que, entestat a maximitzar l’eficiència de les calories que ingereix, el menú no es basa, només, en cereals o fruita, sinó que també en clares d’ou, batuts de proteïna i altres nutrients dissenyats expressament per cultivar els seus músculs.

A les 9 del matí se’n va a treballar i, de camí al cotxe (acostuma a desplaçar-se amb aquest mitjà de transport) aprofita qualsevol reflex per contemplar la seva silueta i així reforçar el seu ego. Això és molt important: l’home de gimnàs no té problemes d’ego i el fet d’haver aconseguit una tonificació muscular satisfactòria fa que es contempli a ell mateix com la persona més interessant del planeta. Com a tal, farà el que calgui perquè la resta del món se n’adoni. La feina és un bon lloc per intentar cridar l’atenció dels companys i companyes.

Però el dia avança i a les 7 de la tarda entro al gimnàs i me’n trobo uns quants. Aquest és el seu hàbitat natural així que haig d’anar amb compte.

Entro al gimnàs i em disposo a realitzar els meus exercicis. Observo que hi ha dues màquines ocupades amb tovalloles però sense ningú que les utilitzi. Miro al meu voltant i n’identifico els propietaris. Estan realitzant altres exercicis. Em dirigeixo a ells i els pregunto si les estan fent servir. “Si, estem treballant”, em responen tot seriosos.

És el problema de l’home de gimnàs més extrem, que no és capaç d’entendre que la resta de mortals també anem al gimnàs a treballar. Però em resigno i busco altres màquines per utilitzar.

Al cap d’una estona, en ple esforç sento una mà que intenta cridar la meva atenció. És l’home de gimnàs, que s’ha quedat sol perquè el seu company ha marxat i vol que supervisi el seu exercici. “Ara m’ajudaràs”, em sentencia. Li contesto que estic treballant i tinc poc temps. Els seus ulls em miren amb ira, ferits pel no com a resposta. Però un bon home de gimnàs es pot refer d’aquestes coses. Al capdavall, quan torni al vestidor i es miri al mirall es descobrirà una nova abdominal que no coneixia.