La desafecció amb la política

En els darrers anys la societat catalana (i també l'europea) està experimentant un creixent desencís envers la política. És el que s'ha anomenat desafecció amb la política. Aquest distanciament entre la població i la classe política segurament té moltes explicacions i és resultat de la combinació de molts d'ells. En general, les actituds ciutadanes sobre la política estan caracteritzades per un baix interès i una dificultat per a la comprensió de la política, però també per una desconfiança notable en la capacitat ciutadana per influir en les decisions o una baixa valoració de les institucions polítiques.

En definitiva que les institucions, a pols o no, estan perdent credibilitat i la població no percep que la seva participació sigui gaire útil en les decisions finals.

En aquesta percepció, no obstant, els mitjans de comunicació i la societat de la informació a la que formem part en general també hi tenen el seu paper, ja que cada cop més la influència de la publicitat, els missatges subliminals i la imatge més superficial aplana cada cop més el pensament. És així perquè és això el que dóna diners. Sembla, en aquest sentit, que el perfil de ciutadà que tot plegat està creant és algú amb poc criteri, que creu que ho entén tot amb 4 imatges quan en realitat s'està deixant influenciar pels missatges que rep.

Però aquesta no és l'única explicació. Els aparells dels partits polítics (sobretot dels partits grans, amb un funcionament intern més jeràrquic) estan quedant atrapats en el seu món i en el seu afany per controlar progressivament més espais de poder. És això el que fa que no puguin existir mitjans de comunicació mínimament independents i és això el que està bloquejant que Catalunya aprovi una llei electoral pròpia. Aquesta llei -elaborada per una comissió d'experts- preveu un sistema de llistes semiobertes de manera que el votant podria elegir, a banda del partit, les persones que prefereix, saltant-se l'ordre de les llistes establert pel partit a banda de tenir un apartat específic de la llei del finançament dels partits que exigeix un compte corrent únic. Només d'aquest corrent sortirien els diners destinats a la campanya electoral de manera que quedarien identificades totes les donacions.

Davant de la situació irreversible de globalització en la que ens trobem i del gran repte (i risc) que això suposa, les institucions i els partits polítics hauríen de ser responsables i incentivar el consum de la cultura i acostar la política als ciutadans, però als aparells dels partits més grans sembla que això els preocupa perquè els suposaria perdre el control de la situació.

L'alt grau de distanciament entre els ciutadans i la classe política contrasta amb l'alt grau de confiança en la democràcia com a forma de govern. Sembla doncs, clar que la desafecció amb la política se supera amb més política i més democràcia.

Caldrà, doncs, que aquesta llei tiri endavant.