Seguint el debat polític

D'ençà que vaig publicar l'últim post algú que segueixi el debat polític podria afirmar que han passat moltes coses mentre que algú que no ho faci segurament diria, no sense equivocar-se, que tot segueix igual.

Debat de política general

La setmana passada, va tenir lloc el debat de política general (anomenat debate de la nación, un terme que genera un àmpli consens com tots sabem). Un debat en que la mesura estrella del govern Zapatero, ha estat la de donar ajudes per incentivar la compra d'automòbils. Unes ajudes, això si, parcialment a càrrec de les Comunitats Autònomes i del propi sector. Una mesura perversa, tenint en compte que el sistema de finançament encara no s'ha resolt amb èxit i que l'asfíxia econòmica de Catalunya està assolint uns nivells límit. I sobretot, una mesura gens estructural perquè és precisament quan un sector com el de l'automòbil ha entrat en crisi que s'haurien de prendre mesures en favor de la innovació, és a dir, produïr coses que la resta del món no tingui i suficientment atractives i necessàries com perquè les vulgui comprar. Incentivant la compra d'automòbils l'únic que es fa és retardar el drama, res més. També l'època de crisi hauria de ser l'època del canvi a energies renovables; en una terra rica amb matèria prima com el sol i el vent no pot ser que aquestes energies no vagin substituïnt progressivament les energies nuclears o el petroli, les quals només les podem obtenir si comprem els recursos als països que els tenen, països sovint poc democràtics i que posen els preus que estimen oportuns.

També podria extendre'm sobre l'altra mesura estrella , la qual afecta als centres de primària i secundària, que pretén dotar d'un ordinador per cada alumne, com si això solucionés res. Potser si comencéssim per eliminar els barracons, millorar els equipaments, tornar a prestigiar la professió docent o dotar d'eines adequades que permetessin un millor tractament de la diversitat aniríem pel camí correcte. Dotar d'ordinadors té un risc, que és el de desincentivar l'atenció i provocar el tancament de l'alumne. Les noves tecnologies han de complementar l'ensenyament, mai substituïr-lo.

Campanya

Tot plegat em fa pensar en l'argument utilitzat pel PSC durant aquesta campanya d'eleccions al Parlament europeu. Segons aquest argument, el vot útil és aquell que va a parar a una gran família que et comprengui. Suposo que es deuen referir a la mateixa família que els ignora amb el tema del finançament; aquella que ens va enganyar a tots amb l'Estatut, o aquella família que va ordenar el decret de la tercera hora de castellà als centres públics catalans, con si hi hagués cap motiu pedagògic. Aquella família per la que sacrifiquen els interessos de la seva gent votant blanc a Cataunya i negre a Madrid. Ens diuen que hem de confiar en aquesta família... Potser no tenen raó. Potser el que convé és defensar els interessos de la nostra gent allà on faci falta.

Xiulada

Per acabar, també m'agradaria destacar les diverses reaccions que es van originar arrel de la gran xiulada al Rei d'Espanya i l'himne espanyol (la marxa reial). Em sorpren la sorpresa de la caverna mediàtica i em decepciona les temptacions d'amagar els fets dels entorns socialistes.

Moltes veus s'han alçat per culpabilitzar el poble de la seva llibertat de xiular a qui li dóna la gana i quan li dóna la gana. Diuen que no s'ha de barrejar l'esport i la política. Déu ser -la política- un component químic explosiu, corrossiu o tòxic ja que no s'ha de barrejar amb res, però aleshores què és una competició que porta el nom del cap d'Estat en la qual sona l'himne espanyol?? esport? art o ciència?

Després d'una xiulada tan monumental qui ha de reflexionar no és el poble sinó la casa reial, ja que són ells qui es fan dir representants del poble, encara que ningú els hagi escollit. Si tot un estadi els xiula és que alguna cosa no han fet bé. Si tot un estadi els xiula és que no són els representants de totes les Espanyes.

Molta gent espanyola reivindica el paper del monarca el 23F, però com bé recorda Joan Oliver en un article a l'Avui, obliden què va passar el 24F, dia en que el rei va convocar només els partits espanyols, deixant de banda la resta de partits. En aquella reunió va néixer la LOAPA. En aquella reunió va néixer el cafè per tothom. En aquella reunió van morir els grups parlamentaris del PSC i el PSE. En aquella reunió van morir les poques provabilitats que existien d'una Espanya plural. L'Espanya deixada de banda és la que va xiular l'altre dia.

En definitiva, m'agradaria pensar que no tot segueix igual, i que poc a poc ens anem adonant que existeix una incompatibilitat de projectes que dóna lloc a una situació política semblant a una malaltia crònica que l'únic que fa és perjudicar-nos a tots nosaltres. M'agradaria pensar que poc a poc ens anem adonant que el millor que li pot passar a aquest País és el que els hi passa a la gran majoria de Països del món que és tenir un Estat que es preocupi dels seus ciutadans. Els últims resultats de l'enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió semblen indicar que anem cap aquesta direcció...