Una Olor misteriosa

El veí nou inquietava la senyora Blanc, eren molts els gestos estranys que notava. Es tractava d’un veí d’hàbits comuns, que saludava cordialment, marxava de bon matí a quarts de set i tornava cap a les vuit del vespre. Però era a partir d’aquella hora en què començaven a veure’s les ombres d’aquest nou company d’escala. Aquells sorolls estranys que es repetien vespre rere vespre li feien aixecar sospites que hi havia quelcom d'estrany.

Un bon dia, la senyora Blanc va decidir visitar aquell home. Per sorpresa, però, no va ser ell qui li va obrir la porta sinó una dona. La senyora Blanc, sorpresa per la presència d’una veïna que encara no havia vist, li va comentar el motiu de la seva visita. Però la dona li va dir que no havia sentit mai cap soroll anormal. Per treure tensió a l’ambient, la dona va convidar la senyora Blanc a prendre un te, però la senyora Blanc no es podia treure del cap que una dona com aquella, amb plenes facultats, no sentís aquells sorolls. Costava de creure i això li feia malfiar-se’n, amb la qual cosa va decidir rebutjar l’oferiment.

De sobte, va aparèixer una olor estranya però molt agradable que va fer desaparèixer qualsevol sospita. Semblava que aquella olor li feia perdre la raó i cada cop se sentia més i més atreta per l’ambient que envoltava aquell pis. Era com si es tractés d’aquelles feromones amb què s’atrauen els animals.

Aquella olor semblava que la conduís a fer coses que de bon principi no hauria desitjat. Sentia una barreja d’enuig, plaer i desorientació. Aleshores, va sonar el despertador. Eren les sis, hora de llevar-se per anar a treballar. Aquella realitat viscuda quedava confosa entre els móns del subconscient. Tot semblava indicar que havia estat un somni, però aquest era massa real. Tanmateix, calia emprendre un nou dia.

Al cap d’una estona, a quarts de set, en sortir al vestíbul del bloc de pisos, es va tornar a trobar amb el veí, que la va tornar a saludar cordialment. En aquell moment, la senyora Blanc va recuperar aquella olor tan estranya. Ara, el nou veí encara l’inquietava més...