La casa de la cascada

Situada al Bear Run, entre el nord de l’Estat de Nova York i el sud de l’Estat de Pensilvània, la Casa de la Cascada és l’obra mestra de Frank Lloyd Wright (1876-1959), considerat per molts autors (i per ell mateix) com el millor arquitecte del món, i una de les principals fites aconseguides per l’arquitectura del segle XX.

La Casa de la Cascada, un dels projectes més famosos de la història de l’arquitectura, fou dissenyada entre els anys 1934 i 1935 i construïda a partir de l’any 1936 si bé no fou acabada fins l’any 1939. L’objectiu d’aquest projecte no fou més que la creació d’una casa de camp per a Edgar Kaufmann i la seva família, propietaris de grans magatzems.

La seva principal peculiaritat és la creació de terrasses sortints per obrir la casa enmig de la natura seguint els principis de l’arquitectura “orgànica” emfatitzats per Wright en la seva escola. Aquests principis consisteixen a integrar en una unitat edificada els factors ambientals de la zona, l’ús i la funcionalitat de l’edificació, els materials nadius i els usuaris o clients.

És d’aquesta manera que l’adequació a l’entorn és considerat com un dels punts forts d’aquesta arquitectura i, en el cas d’aquesta casa veu culminats els seus propòsits, com ho exemplifica el fet que el so de la cascada pugui ser percebut des de qualsevol racó de la mateixa.

El terreny en el qual s’ubica la casa està fornit de roques arran de sòl que serviren de cimentació de l’edifici. L’entorn de la casa té un relleu lleugerament accidentat, amb un bosc d’arbres caducifolis només alterat per un únic camí de vianants que hi condueix.

D’aquesta casa es comenta, moltes vegades, l’especial relació de respecte que manté amb l’entorn en el qual s’ubica, encara que, cal remarcar-ho s’emmarca en un model de ciutat dispersa que va ser molt criticat des d’Europa a principis del segle XX (moment en què el funcionalisme era el discurs arquitectònic amb més empenta). Les crítiques venen donades per dos motius: l’elevat cost i els costos ambientals. En cap dels dos casos, però, es considera que la casa de la cascada sigui el problema per si sola. El problema seria crear un model de ciutat amb moltes cases com aquestes. Pel que fa a les crítiques pel seu elevat cost, només cal imaginar quin preu tindria construir aquests tipus d’habitatges per a cadascun dels individus d’una societat i el cost que significaria pel que fa als desplaçaments quotidians d’aquests.

Les crítiques pel cost ambiental, d’altra banda, consideren que en una societat tan dispersa es fa molt complicat crear xarxes de transport públic eficients,cosa que fa que l'única manera efectiva per desplaçar-se sigui el transport privat. D'aquesta manera, cada desplaçament implica despeses en benzina, amb les emissions de contaminants que suposa. Les aparences, doncs, en aquest cas, enganyen, tot i que somiar a viure en un indret com aquest és gratuït.