Una Olor misteriosa

El veí nou inquietava la senyora Blanc, eren molts els gestos estranys que notava. Es tractava d’un veí d’hàbits comuns, que saludava cordialment, marxava de bon matí a quarts de set i tornava cap a les vuit del vespre. Però era a partir d’aquella hora en què començaven a veure’s les ombres d’aquest nou company d’escala. Aquells sorolls estranys que es repetien vespre rere vespre li feien aixecar sospites que hi havia quelcom d'estrany.

Un bon dia, la senyora Blanc va decidir visitar aquell home. Per sorpresa, però, no va ser ell qui li va obrir la porta sinó una dona. La senyora Blanc, sorpresa per la presència d’una veïna que encara no havia vist, li va comentar el motiu de la seva visita. Però la dona li va dir que no havia sentit mai cap soroll anormal. Per treure tensió a l’ambient, la dona va convidar la senyora Blanc a prendre un te, però la senyora Blanc no es podia treure del cap que una dona com aquella, amb plenes facultats, no sentís aquells sorolls. Costava de creure i això li feia malfiar-se’n, amb la qual cosa va decidir rebutjar l’oferiment.

De sobte, va aparèixer una olor estranya però molt agradable que va fer desaparèixer qualsevol sospita. Semblava que aquella olor li feia perdre la raó i cada cop se sentia més i més atreta per l’ambient que envoltava aquell pis. Era com si es tractés d’aquelles feromones amb què s’atrauen els animals.

Aquella olor semblava que la conduís a fer coses que de bon principi no hauria desitjat. Sentia una barreja d’enuig, plaer i desorientació. Aleshores, va sonar el despertador. Eren les sis, hora de llevar-se per anar a treballar. Aquella realitat viscuda quedava confosa entre els móns del subconscient. Tot semblava indicar que havia estat un somni, però aquest era massa real. Tanmateix, calia emprendre un nou dia.

Al cap d’una estona, a quarts de set, en sortir al vestíbul del bloc de pisos, es va tornar a trobar amb el veí, que la va tornar a saludar cordialment. En aquell moment, la senyora Blanc va recuperar aquella olor tan estranya. Ara, el nou veí encara l’inquietava més...

Fumar en espais tancats

Una pregunta freqüent en les discusions entre fumadors i no fumadors és: qui ha de respectar a qui?

Aquests darrers anys hem pogut copsar moments crispats arran, sobretot, de l'aplicació de la llei antitabac, una llei encaminada a restringir l'acció de fumar tant al lloc de treball com als espais públics.

Tot i que reconec tenir una certa al·lèrgia al terme "prohibir", tampoc es pot menystenir que avui tots els estudis epidemiològics són concloents a associar l'exposició al tabac amb malalties com el càncer de pulmó, malalties cardiovasculars, tos crònica o abortaments espontanis en dones embarassades.

Especial atenció mereixen els efectes del tabac sobre fumadors passius, és a dir, aquelles persones que, tot i no fumar, estan exposades al fum del tabac. Aquests mateixos estudis no dubten a atribuir-los el mateix risc de contraure malalties que els propis fumadors.

És raonable, doncs, prohibir de fumar en espais tancats? En principi s'entén que prohibir el tabac en aquests ambients suposa una millora de la qualitat de l'aire que es respira i que això suposa reduir la incidència de malalties. Així doncs, des del punt de vista sanitari sí que ho seria.

Paral·lelament, des del punt de vista ètic no hi ha dubte que hom pot fer allò que estimi oportú amb la seva salut però no sembla gaire lícit que aquestes decisions afectin la salut dels altres. De la mateixa manera que no ens sembla bé que algú condueixi a 200 km/h per una carretera que passa per pobles, tampoc ens ho hauria de semblar que es permeti fumar en espais tancats. El risc, al capdavall, és el mateix.

La casa de la cascada

Situada al Bear Run, entre el nord de l’Estat de Nova York i el sud de l’Estat de Pensilvània, la Casa de la Cascada és l’obra mestra de Frank Lloyd Wright (1876-1959), considerat per molts autors (i per ell mateix) com el millor arquitecte del món, i una de les principals fites aconseguides per l’arquitectura del segle XX.

La Casa de la Cascada, un dels projectes més famosos de la història de l’arquitectura, fou dissenyada entre els anys 1934 i 1935 i construïda a partir de l’any 1936 si bé no fou acabada fins l’any 1939. L’objectiu d’aquest projecte no fou més que la creació d’una casa de camp per a Edgar Kaufmann i la seva família, propietaris de grans magatzems.

La seva principal peculiaritat és la creació de terrasses sortints per obrir la casa enmig de la natura seguint els principis de l’arquitectura “orgànica” emfatitzats per Wright en la seva escola. Aquests principis consisteixen a integrar en una unitat edificada els factors ambientals de la zona, l’ús i la funcionalitat de l’edificació, els materials nadius i els usuaris o clients.

És d’aquesta manera que l’adequació a l’entorn és considerat com un dels punts forts d’aquesta arquitectura i, en el cas d’aquesta casa veu culminats els seus propòsits, com ho exemplifica el fet que el so de la cascada pugui ser percebut des de qualsevol racó de la mateixa.

El terreny en el qual s’ubica la casa està fornit de roques arran de sòl que serviren de cimentació de l’edifici. L’entorn de la casa té un relleu lleugerament accidentat, amb un bosc d’arbres caducifolis només alterat per un únic camí de vianants que hi condueix.

D’aquesta casa es comenta, moltes vegades, l’especial relació de respecte que manté amb l’entorn en el qual s’ubica, encara que, cal remarcar-ho s’emmarca en un model de ciutat dispersa que va ser molt criticat des d’Europa a principis del segle XX (moment en què el funcionalisme era el discurs arquitectònic amb més empenta). Les crítiques venen donades per dos motius: l’elevat cost i els costos ambientals. En cap dels dos casos, però, es considera que la casa de la cascada sigui el problema per si sola. El problema seria crear un model de ciutat amb moltes cases com aquestes. Pel que fa a les crítiques pel seu elevat cost, només cal imaginar quin preu tindria construir aquests tipus d’habitatges per a cadascun dels individus d’una societat i el cost que significaria pel que fa als desplaçaments quotidians d’aquests.

Les crítiques pel cost ambiental, d’altra banda, consideren que en una societat tan dispersa es fa molt complicat crear xarxes de transport públic eficients,cosa que fa que l'única manera efectiva per desplaçar-se sigui el transport privat. D'aquesta manera, cada desplaçament implica despeses en benzina, amb les emissions de contaminants que suposa. Les aparences, doncs, en aquest cas, enganyen, tot i que somiar a viure en un indret com aquest és gratuït.

Greenpeace/ Paz verde

Fa temps una activista de Greenpeace em va aturar pel carrer per preguntar-me si estava interessat a col·laborar amb la seva organització. Jo li vaig respondre que compartia els objectius de Greenpeace a escala global i, fins i tot, compartia la major part de les accions que realitzaven a Catalunya, però que no entenia la nul·la sensibilitat d'aquesta organització cap a la llengua del país i, per tant, cap a la diversitat lingüística. Vaig concloure que fins que no corregissin aquest dèficit preferia col·laborar amb altres organitzacions sorgides al mateix territori amb la mateixa sensibilitat ambiental que ells però amb un major respecte cap a la realitat del País. La noia em va reconèixer que no era la primera queixa que rebien en aquest sentit, però, seguidament va continuar amb excuses que parlaven de la globalitat.

Ahir, Greenpeace va dur a terme una protesta a la Sagrada família desplegant dues pancartes: una en anglès (World leaders make the climate call) i una altra en castellà (Salvad el clima). Davant les crítiques per aquest fet l'ONG ecologista ha respost que a "Barcelona tenim una delegació on es parla en català però que en aquesta ocasió el missatge anava dirigit als governs, polítics i personatges internacionals reunits a la Fira".

Ja és significatiu que fer arribar un missatge als polítics que manen de debò impliqui haver d'utilitzar l'anglès i el castellà però no pas el català a Barcelona, però en tot cas, és lleig sortir amb excuses dient que a Barcelona hi ha una delegació on "es parla" en català; la llengua no només serveix per parlar i comunicar-se, sinó que també simbolitza coses i mostrar-les públicament és una manera de demostrar respecte a la diversitat.

Sigui com sigui, observant les pàgines webs d'aquesta ONG es pot observar que, mentre que a l'Estat espanyol la web és únicament accessible en castellà, a la resta del món Greenpeace actua diferent: només cal comparar-ho amb allò que fa al Canadà, a Bèlgica, a Suïssa, a Finlàndia... on, només entrar, el web et demana que escullis la llengua. Es clar que, es tracta de països en els quals existeix un reconeixement i un respecte entre comunitats nacionals. També, mirant altres països, es pot comprovar com llengües amb menys parlants que la catalana també compten amb versió: noruec, danès, finès...

Tot això fa pensar, es clar que sí. I, segurament, Greenpeace només és una conseqüència d'allò que tenim.

En tot cas, aquesta sensibilitat pel pobret català que a tanta gent li estranya de la nostra societat jo la faig meva, i la deixaré quan es facin les coses ben fetes. Mentrestant, doncs, que no m'aturin gaire pel carrer.

L'home de gimnàs

Tots i totes sabem que ens ha tocat viure una època en què no podem menystenir el poder de la imatge. No em refereixo a la imatge associada a la comunicació no verbal, que sempre ha tingut importància, sinó a aquella associada al culte del cos.

Així, pels nostres carrers, de vegades es deixen veure un grup d’éssers humans perfectament adaptats a aquest nou entorn; es tracta d’humans, preferentment del gènere masculí, que es caracteritzen, principalment, per consagrar la seva vida al voltant d’una sala de màquines.

No és que els desagradi anar al cinema, escoltar música o realitzar qualsevol altre activitat lúdica. El que passa és que si fessin això estarien perdent minuts de gimnàs i, això, els seus estimats músculs no els ho perdonarien. En realitat, l’home de gimnàs només abandona el seu hàbitat dissabte a la nit, moment en què se’l pot trobar a qualsevol local nocturn demostrant al gènere femení que posseeix els millors atributs de tota la població.

Com hom pot comprovar, no estic parlant d’esportistes d’alt nivell, que cerquen millorar el seu rendiment. A l’home de gimnàs no li importen les seves marques: entre cella i cella hi té poder veure, dia a dia, que els seus abdominals van prenent definició i, per assolir aquest objectiu, és capaç de qualsevol cosa, fins i tot provocar-se un desajustament hormonal. Fem-li un seguiment.

L’home de gimnàs es lleva a les 7 del matí, moment en què es prepara l’àpat més important del dia: l’esmorzar. La diferència amb qualsevol altre mortal és que, entestat a maximitzar l’eficiència de les calories que ingereix, el menú no es basa, només, en cereals o fruita, sinó que també en clares d’ou, batuts de proteïna i altres nutrients dissenyats expressament per cultivar els seus músculs.

A les 9 del matí se’n va a treballar i, de camí al cotxe (acostuma a desplaçar-se amb aquest mitjà de transport) aprofita qualsevol reflex per contemplar la seva silueta i així reforçar el seu ego. Això és molt important: l’home de gimnàs no té problemes d’ego i el fet d’haver aconseguit una tonificació muscular satisfactòria fa que es contempli a ell mateix com la persona més interessant del planeta. Com a tal, farà el que calgui perquè la resta del món se n’adoni. La feina és un bon lloc per intentar cridar l’atenció dels companys i companyes.

Però el dia avança i a les 7 de la tarda entro al gimnàs i me’n trobo uns quants. Aquest és el seu hàbitat natural així que haig d’anar amb compte.

Entro al gimnàs i em disposo a realitzar els meus exercicis. Observo que hi ha dues màquines ocupades amb tovalloles però sense ningú que les utilitzi. Miro al meu voltant i n’identifico els propietaris. Estan realitzant altres exercicis. Em dirigeixo a ells i els pregunto si les estan fent servir. “Si, estem treballant”, em responen tot seriosos.

És el problema de l’home de gimnàs més extrem, que no és capaç d’entendre que la resta de mortals també anem al gimnàs a treballar. Però em resigno i busco altres màquines per utilitzar.

Al cap d’una estona, en ple esforç sento una mà que intenta cridar la meva atenció. És l’home de gimnàs, que s’ha quedat sol perquè el seu company ha marxat i vol que supervisi el seu exercici. “Ara m’ajudaràs”, em sentencia. Li contesto que estic treballant i tinc poc temps. Els seus ulls em miren amb ira, ferits pel no com a resposta. Però un bon home de gimnàs es pot refer d’aquestes coses. Al capdavall, quan torni al vestidor i es miri al mirall es descobrirà una nova abdominal que no coneixia.

La modernització reflexiva

Aquesta darrera setmana hem assistit (o assistirem) a la presentació al Parlament de dues Iniciatives Legislatives Populars per tal que el Parlament de Catalunya pugui debatre la conveniència o no de regular i controlar la manipulació genètica relacionada amb els aliments així com la prohibició de la tauromàquia a Catalunya.

En primer lloc, les Iniciatives Legislatives Populars (ILP) són un mecanisme per expressar preocupacions ciutadanes i traslladar-les a les assemblees legislatives (en aquest cas el Parlament) per tal que els nostres representants puguin debatre-les i, fins i tot, aprovar-les. Val a dir que el marc legal actual permet que si una majoria parlamentària decideix bloquejar aquest procés i decideix que la ILP no entri a debat ho pot fer (tal i com ha passat amb els transgènics). És per això que és important la nova llei de consultes populars, donat que aquesta pot permetre que els ciutadans, a través de la recollida d'un nombre concret de signatures, puguin portar directament al Parlament la seva proposta, i aquest convocar un referèndum a tota la població sobre el tema en concret.

En segon lloc, m'agradaria destacar el gran mèrit dels moviments antitransgènics i dels moviments antitaurins per arribar a una gran part de l'opinió pública (allò que anomenem, la majoria silenciosa) malgrat la posició privilegiada dels principals defensors de la indústria biotecnològica o de la tauromàquia, els quals es troben còmodes a la tribuna mediàtica donant lliçons morals.

No obstant, això no treu que aquests dos debats tinguin connotacions diferents.

En el cas dels organismes modificats genèticament (OMG), cal destacar que aquest no està exempt de disputes en la mateixa comunitat científica, suscitant un ampli debat sobre els riscos que comporten, cosa que ha permès la opinió pública qüestionar-se la seguretat que comporta l'actual desregulació d'aquestes aplicacions de la biotecnologia. Podria extendre'm sobre aquestes aplicacions però per això cal un post monotemàtic. El cas és que el debat no podrà tenir lloc degut al tripartit format per CiU, PSC i PP.

La tauromàquia és diferent; aquest és un debat més clàssic. Aquí no entren el joc encara "els riscos". La tauromàquia, si volem tancar els ulls, no ens afecta. Afecta a "uns altres" que en aquest cas no són ni de la nostra mateixa espècie. Però en aquest debat, no obstant, no hi ha divisió en la comunitat científica: els braus són mamífers herbívors (gens agressius) amb un sistema nerviós força desenvolupat i, per tant, amb capacitat no només de sentir dolor sinó també de tenir patiment psicològic (o etològic, com volguem). Tampoc hi ha divisió entre els filòsofs: si acceptem que un ésser viu com podria ser un nadó, per la seva capacitat de patiment, té uns drets bàsics malgrat no poder complir deures, haurem d'acceptar que un animal no humà també els té pel mateix motiu, si no és que el volem discriminar per la seva condició de no-humà.

La tragèdia dels béns comuns

Hi havia una vegada un camp molt gran de pastures el qual era obert a tots els pastors. Els pastors, alegres i cofois davant del panorama que tenien davant, van portar al camp el seu bestiar per tal que poguessin pasturar millor. Malgrat que aquest panorama els era beneficiós, els pastors no en van tenir prou, i van anar criant i portant cada vegada més caps de bestiar; en portaven tants com podien ja que això els donava beneficis econòmics i aquesta situació es va anar repetint i accentuant. Al principi això no suposava cap problema, ni ho va suposar durant segles ja que el nombre de pastors i de bestiar es mantenia relativament baix respecte les grans hectàrees de camp que hi havia. Però va arribar un dia en que ja no hi havia més espai per portar més bestiar, i la competència entre els pastors ja no era sobre qui aconseguia vendre més sinó pel mateix menjar del bestiar, que cada dia en tocava menys per cadascú.

Com pot acabar el conte?

I si ens imaginem que els camps són un riu o l'aire que respirem i l'augment del bestiar és la creixent contaminació o el creixent consum de recursos que tots nosaltres fem servir per poder portar a terme les nostres activitats quotidianes?

Què hauríem de fer per no arribar a la situació dels pastors?

Segurament crear un sistema que connecti la responsabilitat de conservació amb el dret d'ús dels recursos comuns, ja que sinó, aquests s'acabaran: és l'anomenada tragèdia dels béns comuns de Hardin.