dissabte, 24 d’abril de 2010

La perversió de l'honorabilitat



La mort de Samaranch i tots els honors amb què ha estat acomiadat denoten fins a quin punt aquest País no ha superat la llosa del franquisme. Quan es diu que la transició no va ser tan exemplar com diuen els seus defensors es parla de casos com el d'aquest senyor. D'ell i de tots els directors generals i alts funcionaris que van col·laborar amb el franquisme i que en democràcia no han estat molestats, ni tan sols per investigar els crims que van estroncar la vida de milers de persones. El franquisme va ser una dictadura cruel i sanguinària en la qual els vencedors de la guerra van fer i desfer allò que van voler. Un període que mereix ser investigat i condemnat sense contemplacions.

En aquest període Samaranch no va ser un home que passava per allà. Un militant de la Falange, President de la diputació (que va substituir la Generalitat, ocupada militarment) no pot ser algú excent de culpa. L'adjudicació dels jocs olímpics a Barcelona, en la quan Samaranch va tenir-hi un paper determinant, no l'exculpen. Exculpar-lo per això seria com exculpar un col·laborador del règim nazi pel fet d'haver organitzat els jocs de Berlín.

Sigui com sigui, acomiadar amb tots els honors algú que va estar amb el braç aixecat fins l'any 1974 és indigne i arribar-lo a equiparar a Pau Casals com va fer el President Montilla és una vergonya.

divendres, 29 de gener de 2010

No hem de veure cinema en català


Empar Moliner, escriptora.

"El cinema en català el van a veure quatre gats”, ha dit un dels empresaris de sales cinematogràfiques, per justificar que resulta antieconòmic subtitular o doblar les pel·lícules a la llengua de Verdaguer.

D’acord. Oblidem-nos de la llei del cinema en català, doncs. (Una llei que es posa en pràctica a tot arreu del món excepte aquí, i que consisteix a fer possible que els habitants d’un país vegin pel·lícules en la seva llengua materna.) Ho veig bé, sobretot de cara als fills dels quatre gats, que siguin menors de tres anys. Aquests menors de tres anys encara no entenen cap altra llengua que la dels seus pèrfids pares. Per això serà educatiu dur-los a veure pel·lícules de dibuixos en una llengua (de moment) desconeguda. Així comprendran, de ben petitets, que són una anormalitat. I també comprendran que hi ha poques coses més terrorífiques que veure una pel·lícula de dibuixos doblada per Emilio Aragón.

Ara bé. Fins ara a mi m’havien dit que les minories amenaçades s’havien de preservar. (Les quatre balenes que queden, els quatre gats aborígens de l’Amazones que encara no beuen coca-cola ni han estat adoptats per l’Sting o la monarquia). Però seria incongruent que es preservessin totes les minories a punt de desaparèixer del món excepte la dels que volíem cinema en català. Si s’ha d’acabar el cinema en català que també s’acabin les balenes. I, sobretot, que no ens tornin a fer anuncis que ens convencin d’anar a veure cinema espanyol i no cinema americà, “perquè el cinema americà té més quota de mercat”. Home. Si les pel·lícules espanyoles que hem d’anar a veure són tan emocionants com Los amantes del círculo polar, no m’estranya.

Vull dir que, posats a deixar que la meva cultura sigui engolida per una altra cultura més gran, jo vull ser engolida per la guai: l’americana.

dimecres, 27 de gener de 2010

energia nuclear: problema o solució?


La preocupació per l'autosuficiència energètica de les economies és una qüestió que s'ha anat consolidant al llarg de la segona meitat del sXX fins a l'actualitat arran de diversos episodis.

Actualment els principals indicadors de consum de recursos evidencien que s'estan consumint més recursos dels que el medi és capaç de generar. Així mateix, també són concloents a l'hora de mostrar que aquest consum (en un 80%) es concentra als països occidentals.

Això, evidentment, genera una dependència de les principals economies pel que fa a les importacions. En realitat el creixement econòmic d'aquestes potències no es podria explicar sense aquestes importacions, les quals, sovint, s'han produït oblidant els interessos de les poblacions autòctones.

Quan es debat sobre la conveniència de la construcció de noves centrals nuclears o sobre l'establiment de nous cementiris nuclears s'oblida, amb freqüència, que aquest tipus d'energia no elimina pas la dependència exterior. En aquest sentit, les centrals nuclears necessiten per al seu funcionament diferents tipus de minerals (com ara els d'urani). Aquests minerals són recursos que s'haurien de seguir important dels països en vies de desenvolupament (per exemple, Argèlia).

Això obre la qüestió sobre què pot passar si aquests països decideixen tenir el mateix nivell de vida (i de consum) que nosaltres.

Paral·lelament s'han de tenir en compte els factors de risc que es deriven de les radiacions nuclears, entre les quals s'inclouen diferents tipus de càncer. No sembla que, en aquest sentit, l'energia nuclear contribueixi a la cultura de la prevenció.

En aquesta línia, i malgrat que és cert que aquesta font d'energia emet molt pocs gasos hivernacle, crec que l'energia nuclear no elimina el veritable problema dels recursos naturals i els factors de risc que hi són associats.

Ja aniria sent hora que els diferents països es plantegessin, seriosament, la reconversió cap a fonts d'energia alternatives alhora que es posés sobre la taula el debat de fins a quin punt és necessari un creixement sostingut i depredador.

diumenge, 27 de desembre de 2009

Pigmitropisme d'una planta carnívora

Això és el que els hi passa als insectes que volen el néctar de Drosera rotundifolia. Una font de nitrogen és una font de nitrogen...

video

dijous, 24 de desembre de 2009

Les "corrides" de Toros


Josep Maria Terricabras, Filòsof

El Parlament de Catalunya acaba d’acceptar de tractar oficialment una iniciativa legislativa popular –que ha recollit centenars de milers de signatures– perquè les curses de braus siguin prohibides a Catalunya. Confio que la qüestió es tracti aviat i que acabi amb la prohibició.

Fa temps que estic a favor d’una mesura com aquesta, que és pròpia d’una societat civilitzada i sensible envers el dolor de qualsevol –humà o no–, i que és incapaç d’infligir-ne ella mateixa per pura diversió o entreteniment. Perquè bàsicament es tracta d’això: de no fer mal, de no fer patir, i sobretot de no fer-ho per plaer, per diversió, per gust, per domini estúpid i insensat. Que aquesta fos una forma primitiva de diversió, ho arribo a entendre. Però no, que ho continuï essent. Tal com seria inacceptable que es continuessin permetent les baralles de gladiadors, l’esclavitud entre humans o les lluites de galls. En alguns d’aquests aspectes, som millor que no érem. I ens n’hem d’alegrar. Però hem arribat a ser millors gràcies també a la prohibició d’actes de barbàrie i a l’afinament de la nostra consciència moral.

Fa molts anys Ferrater Mora ja va rebutjar amb encert els tres arguments bàsics que es fan servir per defensar les curses de braus: que són tradicionals, que són espectaculars, que mostren una especial relació entre l’“homo hispanicus” i el toro. La veritat és que aquests tres arguments són realment pobrets. Entendria molt més que em diguessin que és un negoci, però llavors hi tornaríem per aquesta banda, i em temo que els defensors pretenen donar arguments més “culturals”, més “elevats”, que els merament crematístics.

La tradició és efectivament important, però no perquè és antiga sinó perquè és bona, almenys perquè no fa mal a ningú. No és el cas de les curses de toros. Que la “corrida” és espectacular, potser sigui cert –tot i que n’hi ha, em diuen, que són arrossinades, pobretes, fetes amb pocs mitjans i poc “glamour”–, però l’espectacle no justifica la bondat o la conveniència de la cosa espectacular. L’argument hispànic o, si es vol, català –que alguns també fan servir– em sembla molt tronat. Les maldats, les impertinències i els robatoris fets per catalans, no deixen de ser robatoris, impertinències i maldats. I una suposada tradició catalana no és millor que una de no-catalana pel fet de ser catalana, sinó pel fet de ser millor, és a dir, perquè té –si les té– unes característiques que la fan noble i acceptable. No és el cas de les curses de toros.

Jo no estic en contra dels toros, ni dels elefants ni dels cocodrils. Seria absurd per part meva. Estic, en canvi, en contra de les curses de toros, tal com estic en contra de guardar cocodrils a la banyera de les cases, tant per nosaltres com per ells. Aquests dies, però, he hagut d’escoltar arguments –diguem-ho així– absolutament increïbles per no prohibir les curses de braus. Els més sorprenents acostumen a venir –diguem-ho així, també– de l’esquerra, d’una mena d’esquerra acomplexada, perplexa i desorientada, que no prohibiria res perquè ho troba lleig i vol deixar tot a la lliure iniciativa dels ciutadans. Ai senyor! Tanta candidesa em fa venir ganes de plorar..., a estones, de riure. Ells volen legislar, no prohibir. No es deuen adonar que legislar comporta prohibir, perquè una llei –com, per exemple, la llei 1/1998 de 7 de gener, de política lingüística– no era ben bé una llei sinó una homilia, perquè no contenia pràcticament cap sanció i, sobretot, no es va atrevir a posar en marxa les poques que contenia. Per fer lleis així no necessitem cap Parlament ni sobirania nacional!

En una societat civilitzada, democràtica i madura, allò que atempta contra la dignitat de les persones i que provoca sofriment gratuït a éssers capaços de patir sofriment, ha de ser rebutjat sense contemplacions i, doncs, s’ha de prohibir. És el que passa amb les curses de toros. Que també hi hagi moltes altres qüestions importants que s’han de decidir, no treu que aquesta no s’hagi de decidir. (L’excusa dels immobilistes és que sempre hi ha altres coses més importants per fer, però resulta que no fan ni aquelles ni aquestes.)

Em sembla que la batalla contra les curses de braus és una gran batalla, significativa i exemplar. Confio que la guanyem. I que tots aprenguem que el camí de la llibertat i de la justícia comporta trencaments amb formes del passat que potser ens agradaven però que ja no ens poden acompanyar. Al meu avi, que era una bellíssima persona, li agradaven els toros. No li han agradat a ningú més de la família. Em sembla que, en aquest punt, la família ha millorat. I me n’alegro molt.

divendres, 18 de desembre de 2009

Companys de viatge



Aquesta petita planta arbustiva es diu Foixarda (Globularia alypum). Allò que podria ser un arbust mediterrani qualsevol es converteix a partir d'avui en el meu company de viatge fins al setembre, moment en què hauré de lliurar el projecte final de carrera i haver trobat resposta a les següents preguntes:

- Existeixen canvis en la seva fenologia? En quines zones geogràfiques de Catalunya es produeixen amb més intensitat?

- Les situacions de canvi impliquen canvis morfològics en la mida de la flor?

- Què hi té a veure el canvi climàtic amb tot això?

M'esperen, probablement, uns mesos durs, estressants i, sobretot, enfeinats, però, alhora, estimulants i encoratjadors. M'esperen uns mesos de poca vida social i pocs diners, però amb un horitzó de bones perspectives tangible, real, a l'abast i cada cop més proper.

Mànigues arromangades i anem per feina!!

dilluns, 7 de desembre de 2009

INFORMACIÓ O ESPECTACLE?



Darrerament la fal•lera dels mitjans de comunicació per cridar la nostra atenció està assolint fites insospitades. Aquesta darrera setmana, concretament, ha portat els telenotícies de moltes cadenes que es veuen a Catalunya a assenyalar com a assassí i violador un senyor que la justícia ha acabat demostrant que era innocent.

Es tracta del cas d’una nena que, en un moment determinat, cau d’un gronxador i es dóna un cop al cap. El seu padrastre la porta a urgències i no li fan cas. L’endemà la nena empitjora i la hi torna a dur. Aleshores un metge conclou que la nena ha estat maltractada i violada. El padrastre és detingut i la nena es mor. Durant dos dies, totes les cadenes generalistes –excepte TVC, que no va tractar la notícia- van estar passant repetidament la imatge del padrastre mentre baixava emmanillat d’un cotxe de policia per ser conduït a la comissaria. La imatge anava acompanyada del so d’unes dones que l’escridassaven.

Cal dir que, en moltes ocasions, diverses cadenes (especialment La Sexta, però també Antena 3 i Tele5) no van estalviar judicis de valor en presentar la notícia, com tampoc van respectar l’anonimat de la persona acusada, mostrant, sense complexes, la seva cara.

Però dissabte van aparèixer els resultats de l’autòpsia que demostraven la innocència del padrastre en qüestió i les cadenes van haver de canviar el titular, tot i que, això sí, en cap moment van estalviar-se les imatges que ja havien passat els dies anteriors. Ara, però, aquestes imatges anaven acompanyades d’afirmacions com ara “Una negligència mèdica va dur-lo a la presó i la societat va assenyalar-lo com a culpable” (Tele 5). La societat?? Aquest és un dels problemes d’aquesta forma de periodisme, que es pensa que perquè crida l’atenció de la gent ja té autoritat per parlar en nom seu. Però no era la societat sinó ells qui havien presentat aquest pobre home com un assassí violador. I encara més, aquell mateix dia a la nit, el telenotícies de TV3 passava les imatges senceres segons les quals aquells crits de les senyores havien estat incitats per la persona que anava amb la càmera. És a dir, tot havia estat un muntatge!

No tinc cap dubte que aquell metge serà sancionat per la seva negligència. Tampoc tinc dubtes que quan algú no fa bé la seva feina és acomiadat, expedientat o amonestat. Però dubto que hi hagi cap d’aquests periodistes que plegui. I ho dubto perquè no sé a què estan jugant, però sembla que captar l’atenció de la gent encara que sigui despertant la seva part més morbosa i baixa ho justifica tot. Justifica, fins i tot, el fet de fer passar per un calvari a un pobre home.

Crec que aquesta gent s’hauria de limitar a informar sobre allò que passa de la manera més neutral i objectiva possible. Trobo que hauria de transmetre uns altres valors; que hauria de deixar de dir-nos com hem de pensar i deixar de creure que parlen en nom de ningú. M’agradaria que quan encengués la televisió totes les cadenes em tractessin com a adult. Simplement, perquè crec que el fi no justifica els mitjans.