La modernització reflexiva

Aquesta darrera setmana hem assistit (o assistirem) a la presentació al Parlament de dues Iniciatives Legislatives Populars per tal que el Parlament de Catalunya pugui debatre la conveniència o no de regular i controlar la manipulació genètica relacionada amb els aliments així com la prohibició de la tauromàquia a Catalunya.

En primer lloc, les Iniciatives Legislatives Populars (ILP) són un mecanisme per expressar preocupacions ciutadanes i traslladar-les a les assemblees legislatives (en aquest cas el Parlament) per tal que els nostres representants puguin debatre-les i, fins i tot, aprovar-les. Val a dir que el marc legal actual permet que si una majoria parlamentària decideix bloquejar aquest procés i decideix que la ILP no entri a debat ho pot fer (tal i com ha passat amb els transgènics). És per això que és important la nova llei de consultes populars, donat que aquesta pot permetre que els ciutadans, a través de la recollida d'un nombre concret de signatures, puguin portar directament al Parlament la seva proposta, i aquest convocar un referèndum a tota la població sobre el tema en concret.

En segon lloc, m'agradaria destacar el gran mèrit dels moviments antitransgènics i dels moviments antitaurins per arribar a una gran part de l'opinió pública (allò que anomenem, la majoria silenciosa) malgrat la posició privilegiada dels principals defensors de la indústria biotecnològica o de la tauromàquia, els quals es troben còmodes a la tribuna mediàtica donant lliçons morals.

No obstant, això no treu que aquests dos debats tinguin connotacions diferents.

En el cas dels organismes modificats genèticament (OMG), cal destacar que aquest no està exempt de disputes en la mateixa comunitat científica, suscitant un ampli debat sobre els riscos que comporten, cosa que ha permès la opinió pública qüestionar-se la seguretat que comporta l'actual desregulació d'aquestes aplicacions de la biotecnologia. Podria extendre'm sobre aquestes aplicacions però per això cal un post monotemàtic. El cas és que el debat no podrà tenir lloc degut al tripartit format per CiU, PSC i PP.

La tauromàquia és diferent; aquest és un debat més clàssic. Aquí no entren el joc encara "els riscos". La tauromàquia, si volem tancar els ulls, no ens afecta. Afecta a "uns altres" que en aquest cas no són ni de la nostra mateixa espècie. Però en aquest debat, no obstant, no hi ha divisió en la comunitat científica: els braus són mamífers herbívors (gens agressius) amb un sistema nerviós força desenvolupat i, per tant, amb capacitat no només de sentir dolor sinó també de tenir patiment psicològic (o etològic, com volguem). Tampoc hi ha divisió entre els filòsofs: si acceptem que un ésser viu com podria ser un nadó, per la seva capacitat de patiment, té uns drets bàsics malgrat no poder complir deures, haurem d'acceptar que un animal no humà també els té pel mateix motiu, si no és que el volem discriminar per la seva condició de no-humà.
Tot això, deixant de banda les connotacions casposes que aquesta festa va adquirir durant el franquisme i que avui manté com a símbol nacional espanyol, que per si sol pot incitar el rebuig però no la prohibició, tot i que no deixa de sobtar ja que contradiu aquells qui pensen que el nacionalisme espanyol ha canviat i acusen d'injustos aquells que associen inconscientment nacionalisme espanyol amb una visió del món (però sobretot una concepció d'Estat) castellanocèntrica.

El socialisme català

Ferran Mascarell,
Historiador i ex-dirigent del PSC

Article revelador de Ferran Mascarell escrit a l'Avui. Tan de bo l'ànima catalana del socialisme català desperti de l'engany federalista de tots aquests anys.

U: Molts dels votants, simpatitzants i dirigents del socialisme català sabem que una època s'està acabant. Sabem que els principis de relació amb el PSOE que han marcat la Transició estan absolutament desautoritzats. Sabem que el debat sobre el finançament ha deixat definitivament tocades les -ja per si mateixes desconfiades- relacions entre el president Montilla i el president Zapatero.

Dos: El debat del finançament -sigui quin sigui el seu desenllaç- ha expressat que la majoria dels dirigents del socialisme espanyol han retrocedit en una idea anacrònica sobre Espanya hereva de la tradició més arcaica del socialisme espanyolista. Espanya és una sola nació i ha de ser integral -deien els vells socialistes hispànics republicans-. Al proletariat li convenia -asseguraven- una Espanya unida i solidària que limités la preeminència dels poderosos.

Tres: Espanya és ara una societat desenvolupada, democràtica i de classes mitjanes. El socialisme governa. Els socialistes hispànics ja no poden esgrimir el vell discurs dels interessos superiors dels obrers i encara menys el de l'obligada solidaritat de les regions més burgeses. Ara, simplement, defensen els seus interessos corporatius. Fan allò que més afavoreix per mantenir el poder de la nova corporació dirigent espanyola forjada entre l'estructura de poders que se centralitzen a Madrid i els nous poders autonòmics. En aquesta corporació d'interessos desentonen els socialistes catalans. Primer Maragall, l'home que va gosar posar en qüestió les regles del joc; ara Montilla, el pupil que els ha sortit desagraït.

Quatre: El to del debat sobre el finançament -sigui quin sigui el desenllaç- expressa alguna cosa més que la tradicional prepotència central o un brot de sadisme contra la insubordinació catalana. Al carrer Nicaragua i a la plaça Sant Jaume saben que el pacte de la Transició s'ha fos. Sabem que l'Espanya plural és pura retòrica. Sabem que a Madrid no hi ha aliats, perquè defensen interessos radicalment diferents.

Cinc: Els dirigents catalans saben que el socialisme hispànic s'ha endinsat en un sender que ja és inacceptable per als catalans. Els demòcrates catalans van suposar fa 30 anys que el seu principal objectiu era aconseguir que la democràcia s'assentés a Espanya. La democràcia havia de permetre un desenvolupament econòmic just i harmònic de tots. De la igualació dels nivells de renda dels espanyols se'n derivaria un model d'Estat que acceptaria la diferència nacional catalana. L'Estat de les autonomies era un pas necessari però intermedi en el camí del federalisme. En aquest esquema hi va jugar quasi tothom. Convergència marcava els límits del terreny de joc i els socialistes feien de frontissa. Frontissa entre catalans d'orígens diversos i amb la concòrdia amb Espanya que desitjaven la majoria dels ciutadans. Funció de frontissa que es polia amb pedagogia i mai dir res que pogués ofendre.

Sis: Els dirigents socialistes saben que aquest esquema està necròtic. Saben que els dirigents estatals estan jugant una partida diferent. Se saben sols. Noten que els dirigents federals els voldrien a galeres. Sabem que estan en una cruïlla decisiva. Sabem que un error ara els pot liquidar. Sabem que per primera vegada en trenta anys el poble català n'està tip i està girant el rumb.

Set: La qüestió, doncs, no és tant saber què diran els dirigents per tractar de proclamar-se vencedors de l'acord del finançament. La qüestió decisiva és saber si han assumit que les premisses que han guiat les relacions entre Catalunya i Espanya els darrers decennis estan acabades. Si els dirigents socialistes volen seguir governant els catalans, han de renovar profundament el seu discurs envers l'Estat. Haurà de ser menys acomplexat en termes de sobirania; si Catalunya és una nació, cal fer-ho notar. Haurà de ser més precís en termes estatals; si el PSC té un discurs propi sobre una hipotètica Espanya plurinacional, cal fer-lo conèixer i lluitar-lo. Haurà de ser més europeista. Europa no és només una qüestió d'institucions, és sobretot un imperi en formació. És el marc on les nacions postnacionals es podran definir.

La tragèdia dels béns comuns

Hi havia una vegada un camp molt gran de pastures el qual era obert a tots els pastors. Els pastors, alegres i cofois davant del panorama que tenien davant, van portar al camp el seu bestiar per tal que poguessin pasturar millor. Malgrat que aquest panorama els era beneficiós, els pastors no en van tenir prou, i van anar criant i portant cada vegada més caps de bestiar; en portaven tants com podien ja que això els donava beneficis econòmics i aquesta situació es va anar repetint i accentuant. Al principi això no suposava cap problema, ni ho va suposar durant segles ja que el nombre de pastors i de bestiar es mantenia relativament baix respecte les grans hectàrees de camp que hi havia. Però va arribar un dia en que ja no hi havia més espai per portar més bestiar, i la competència entre els pastors ja no era sobre qui aconseguia vendre més sinó pel mateix menjar del bestiar, que cada dia en tocava menys per cadascú.

Com pot acabar el conte?

I si ens imaginem que els camps són un riu o l'aire que respirem i l'augment del bestiar és la creixent contaminació o el creixent consum de recursos que tots nosaltres fem servir per poder portar a terme les nostres activitats quotidianes?

Què hauríem de fer per no arribar a la situació dels pastors?

Segurament crear un sistema que connecti la responsabilitat de conservació amb el dret d'ús dels recursos comuns, ja que sinó, aquests s'acabaran: és l'anomenada tragèdia dels béns comuns de Hardin.

Les JERC critiquem la paralització de la política de Joventut de l'Ajuntament

Resum de la roda de premsa:

Les Joventuts d’ERC de Cerdanyola (JERC) hem anat fent un seguiment d'aquests 2 primers anys de legislatura pel que fa a les polítiques de joventut per part del consistori. En alguns moments hem destacat aspectes positius d'aquestes, com ara el fet que l'Ajuntament encarregués a una empresa externa un estudi sobre la realitat juvenil de la ciutat i posterior elaboració del Pla Local de Joventut; aquest fou un aspecte positiu realitzat per la regidora Carmen Rebollo perquè partíem de zero, i perquè l'anterior Pla Local era pèssim.

Tot i això, manifestem que el pla es va aprovar amb retard i no es va fer com calia, donat que és la regidoria qui ha de marcar les polítiques de Joventut i no agrupar les diferents activitats que fa cada servei; això fa que no quedi clar quin és el pressupost de la regidoria de Joventut ni a què es destina i, en qualsevol cas, tampoc no hi ha un pressupost per desenvolupar l'esmentat Pla.


Consell Local de Joventut

A més, una de les demandes que portem reclamant des de fa més de 4 anys és la creació d'un organ participatiu de representació dels i les joves de Cerdanyola basat en el model que marca Catalunya amb el Consell Nacional de Joventut de Catalunya. Aquest model preveu l'aplicació a nivell local del model que funciona a nivell nacional, que permetria que el jovent pogués organitzar-se i fer propostes sobre les polítiques que els afecten, però l'Ajuntament -que s'omple la boca parlant de polítiques de participació- no ha fet res, ni sembla tenir intenció de fer res per crear aquest organ; ans al contrari, sembla interessat a que els joves no s'organitzin, i així es mantinguin lluny de la participació, lluny de la incidència en les decisions, i lluny de la política.

Relleu a la regidoria

El relleu a la regidoria de Joventut impulsat pel senyor Alcalde respon a un simple intercanvi de cromos propi de la juguesca política però en cap cas fet pensant en els joves. Sigui com sigui, passats més de 3 mesos des que es va estrenar en el càrrec (i per tant, superats els 100 dies de rigor) l’actual regidora, Maria Reina, sembla haver paralitzat allò que la regidora Carmen Revollo havia iniciat i no ha estat capaç d’impulsar cap millora perceptible pels joves. De propostes no li han faltat, nosaltres li'n vam fer arribar unes quantes per registre, les quals -per cert- encara no ha contestat.

A més, cal recordar que amb l’aprovació del Pla Local de Joventut el passat més de Febrer, la regidora es va comprometre a fer, en un termini de 2 mesos, un pla d’actuacions pel període 2009-10 per marcar així les prioritats en polítiques de joventut. A les portes de l'estiu, aquest pla d'actuacions encara no ha vist la llum, la qual cosa suposa mig any més perdut. Això reflecteix les mancances de l'Ajuntament en aquest tema, que desenvoca en un dèficit de serveis pels joves i les joves de Cerdanyola.

Com a exemple d'aquesta mancança destaquem que, en una ciutat anomenada "universitària", d'uns 60000 habitants, en plena època d'exàmens només hi hagi una sola biblioteca, amb capacitat molt limitada, amb taules i cadires de dimensions molt reduïdes, amb soroll i que tanca dissabtes per la tarda i tot el dia de diumenge.

7-J no callis

Aquest diumenge, uns 300 milions d'europeus estan cridats a les urnes. Sembla, no obstant, que totes les eleccions en general i aquestes en particular desperten poc interès. Tanmateix, sembla que aquest desencís amb la política segueix una dinàmica creixent, sense que ningú sàpiga quan arribarà al seu màxim.

Segurament Europa ens cau molt lluny perquè se'n parla poc de les moltes directives i reglaments que s'aproven al Parlament europeu (i s'aprovaran o es deixaran d'aprovar en funció de qui conformi aquest Parlament). Ni partits polítics, ni mitjans de comunicació ni ciutadania semblem interessats a generar debats sobre les decisions que pren l'eurocambra, malgrat que algunes són o poden ser de gran trascendència.

Segurament tenen raó aquells qui critiquen els partits per l'excessiu tacticisme, o aquells que creuen que no n'hi ha prou amb donar la paraula al poble cada 4 anys. Estic convençut que cal aprofundir en el sistema democràtic, creant llistes obertes vinculades als territoris per millorar la identificació de qui vota amb qui és votat. També, donant la veu al poble més sovint que no pas cada 4 anys, de manera que qui vagi a votar palpi millor la utilitat de seu vot. També reconeixent i fent valer el dret a decidir dels pobles.

Tot això és cert. La democràcia que tenim és molt millorable però encara que ho sembli no l'hem tingut sempre. De fet nosaltres fa tot just 30 anys que podem votar els nostres representants polítics (monarquies a banda). Abans molta gent havia estat anys empresonada defensant allò que avui nosaltres menystenim. Diumenge a les urnes hi haurà un reguitzell d'opcions polítiques. Algunes, com ERC, disposades a aprofundir en la democràcia d'aquest sistema que molts de nosaltres critiquem, a garantir la igualtat de condicions i el reconeixement dels pobles o a defensar els interessos de les classes mitjanes i populars.

Evidentment, votar és un dret i no un deure, però és responsabilitat de cadascú votar aquella opció que millor li pugui representar. I qui després de reflexionar-ho cregui que ningú no el pot representar la meva recomanació és que voti en blanc. Però que participi, que hi digui la seva. Perquè el silenci és molt difícil d'interpretar. I perquè els nostres avis i àvies, pares i mares, ja en van tenir prou, de silenci.

Seguint el debat polític

D'ençà que vaig publicar l'últim post algú que segueixi el debat polític podria afirmar que han passat moltes coses mentre que algú que no ho faci segurament diria, no sense equivocar-se, que tot segueix igual.

Debat de política general

La setmana passada, va tenir lloc el debat de política general (anomenat debate de la nación, un terme que genera un àmpli consens com tots sabem). Un debat en que la mesura estrella del govern Zapatero, ha estat la de donar ajudes per incentivar la compra d'automòbils. Unes ajudes, això si, parcialment a càrrec de les Comunitats Autònomes i del propi sector. Una mesura perversa, tenint en compte que el sistema de finançament encara no s'ha resolt amb èxit i que l'asfíxia econòmica de Catalunya està assolint uns nivells límit. I sobretot, una mesura gens estructural perquè és precisament quan un sector com el de l'automòbil ha entrat en crisi que s'haurien de prendre mesures en favor de la innovació, és a dir, produïr coses que la resta del món no tingui i suficientment atractives i necessàries com perquè les vulgui comprar. Incentivant la compra d'automòbils l'únic que es fa és retardar el drama, res més. També l'època de crisi hauria de ser l'època del canvi a energies renovables; en una terra rica amb matèria prima com el sol i el vent no pot ser que aquestes energies no vagin substituïnt progressivament les energies nuclears o el petroli, les quals només les podem obtenir si comprem els recursos als països que els tenen, països sovint poc democràtics i que posen els preus que estimen oportuns.

També podria extendre'm sobre l'altra mesura estrella , la qual afecta als centres de primària i secundària, que pretén dotar d'un ordinador per cada alumne, com si això solucionés res. Potser si comencéssim per eliminar els barracons, millorar els equipaments, tornar a prestigiar la professió docent o dotar d'eines adequades que permetessin un millor tractament de la diversitat aniríem pel camí correcte. Dotar d'ordinadors té un risc, que és el de desincentivar l'atenció i provocar el tancament de l'alumne. Les noves tecnologies han de complementar l'ensenyament, mai substituïr-lo.

Campanya

Tot plegat em fa pensar en l'argument utilitzat pel PSC durant aquesta campanya d'eleccions al Parlament europeu. Segons aquest argument, el vot útil és aquell que va a parar a una gran família que et comprengui. Suposo que es deuen referir a la mateixa família que els ignora amb el tema del finançament; aquella que ens va enganyar a tots amb l'Estatut, o aquella família que va ordenar el decret de la tercera hora de castellà als centres públics catalans, con si hi hagués cap motiu pedagògic. Aquella família per la que sacrifiquen els interessos de la seva gent votant blanc a Cataunya i negre a Madrid. Ens diuen que hem de confiar en aquesta família... Potser no tenen raó. Potser el que convé és defensar els interessos de la nostra gent allà on faci falta.

Xiulada

Per acabar, també m'agradaria destacar les diverses reaccions que es van originar arrel de la gran xiulada al Rei d'Espanya i l'himne espanyol (la marxa reial). Em sorpren la sorpresa de la caverna mediàtica i em decepciona les temptacions d'amagar els fets dels entorns socialistes.

Moltes veus s'han alçat per culpabilitzar el poble de la seva llibertat de xiular a qui li dóna la gana i quan li dóna la gana. Diuen que no s'ha de barrejar l'esport i la política. Déu ser -la política- un component químic explosiu, corrossiu o tòxic ja que no s'ha de barrejar amb res, però aleshores què és una competició que porta el nom del cap d'Estat en la qual sona l'himne espanyol?? esport? art o ciència?

Després d'una xiulada tan monumental qui ha de reflexionar no és el poble sinó la casa reial, ja que són ells qui es fan dir representants del poble, encara que ningú els hagi escollit. Si tot un estadi els xiula és que alguna cosa no han fet bé. Si tot un estadi els xiula és que no són els representants de totes les Espanyes.

Molta gent espanyola reivindica el paper del monarca el 23F, però com bé recorda Joan Oliver en un article a l'Avui, obliden què va passar el 24F, dia en que el rei va convocar només els partits espanyols, deixant de banda la resta de partits. En aquella reunió va néixer la LOAPA. En aquella reunió va néixer el cafè per tothom. En aquella reunió van morir els grups parlamentaris del PSC i el PSE. En aquella reunió van morir les poques provabilitats que existien d'una Espanya plural. L'Espanya deixada de banda és la que va xiular l'altre dia.

En definitiva, m'agradaria pensar que no tot segueix igual, i que poc a poc ens anem adonant que existeix una incompatibilitat de projectes que dóna lloc a una situació política semblant a una malaltia crònica que l'únic que fa és perjudicar-nos a tots nosaltres. M'agradaria pensar que poc a poc ens anem adonant que el millor que li pot passar a aquest País és el que els hi passa a la gran majoria de Països del món que és tenir un Estat que es preocupi dels seus ciutadans. Els últims resultats de l'enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió semblen indicar que anem cap aquesta direcció...

Les coses volen temps

Vicent Partal,
Director de Vilaweb


El sobiranisme bull més que mai. Una efervescència que pot confondre, si únicament ens fixem en la superfície, però que és molt positiva, si hi aprofundim un poc. Puigcercós prova de recompondre Esquerra, Carretero sembla que s'inclina per una nova via, Convergència mira de sumar forces al seu projecte i no rebutja la idea de la independència, les CUP s'ho miren, pressionats, i cada vegada més, perquè es decidesquen a jugar a la lliga grossa, i hi ha una infinitat de propostes diverses més per a trobar la fórmula del cercle virtuós. Hi ha presses, però no hauríem d'oblidar que les coses volen temps.

Durant la transició pràcticament ningú no parlava d'independència i la immensa majoria de polítics en rebutjaven explícitament la idea i tot. L'expectativa de la majoria de la població era que es podia construir una Espanya fraternal, oposada a l'Espanya opressora del franquisme, perquè hom donava per fet que les tensions nacionals eren degudes a la dictadura. Però no ho eren, prou que ho sabem trenta anys després. A Espanya ja fa molt que ningú no creu en un estat espanyol plurinacional i fraternal: pràcticament des de l'endemà de les primeres eleccions. Malgrat això, durant aquests trenta anys hem estat nosaltres, com a país, que hem insistit a picar, una vegada i una altra, contra la paret. N'hi ha que diuen, ara, que ha estat una pèrdua de temps. Potser. Però no es pot córrer més de com corres. Ni és eficaç d'anar gaire més endavant d'allò que el país reclama.

L'independentisme dels mocadors negres i el suport a Terra Lliure, al final dels vuitanta, foren els primers indicis, ofegats en contradiccions intrínseques, del fet que alguna cosa s'havia trencat entre ells i nosaltres. D'allà a una Esquerra Republicana que n'assumí el llegat, però fent-lo votable, solament hi hagué un pas (amb tots els matisos que calga i sense perdre de vista que la idea de la impossibilitat de continuar convivint dins l'estat espanyol no s'obrí pas solament gràcies a l'acció del partit republicà). Ara, Esquerra i Carod saberen fer de la independència un actiu electoral com mai abans ningú, i al seu impuls, però especialment gràcies als continuats errors dels polítics espanyols, l'onada s'ha anat ampliant fins a la situació d'avui. Avui hi ha independentistes que treballen dins CiU, dins Esquerra, dins ICV, dins les CUP i dins una infinitat de grups i col·lectius diversos. Però, sobretot, avui la idea que és inevitable separar-se d'Espanya té una prèdica i una audiència com mai fins ara.

No cal fer números ni grans estadístiques, perquè ningú no ho ignora, això. Cap analista polític seriós pot menystenir avui el pes de l'independentisme en l'opinió pública del Principat, però tampoc no pot adjudicar l'independentisme a cap grup, com si li pertanguera com una cosa pròpia i privativa, sobretot en vist que la pràctica independentista dels independentistes oficials, començant, de bell nou, per Carod, ha estat molt més que qüestionable. I aquesta crec que és una de les raons de la confusió, no necessàriament dolenta, en què sembla que vivim.

L'independentisme modern va nàixer dins el franquisme amb un fil molt fluix, però essencial, que el lligava als seus antecedents històrics. Però, tot just nat, l'arribada del post-franquisme va semblar que el liquidava. Fer-lo creïble ha costat molt. Ha estat, literalment, una feina de generacions, i per això és natural que, ara que s'estén com una taca d'oli, hi haja gent que tinga pressa a fer-lo concret. Aquesta part del país que en diem Principat segurament que comença a estar preparada per a fer un pas endavant irreversible, però ningú no sap realment com fer-lo, ni qui l'afavorirà. I cal, per tant, una miqueta més de temps encara i que uns i altres proven, tant com siga necessari, els seus projectes. La ruta no és traçada, per la simple raó que les coses volen temps, però no oblidem que no hi ha comparació possible entre la confusió d'avui i la marginalitat d'ahir. Per sort.