La perversió de l'honorabilitat

La mort de Samaranch i tots els honors amb què ha estat acomiadat denoten fins a quin punt aquest País no ha superat la llosa del franquisme. Quan es diu que la transició no va ser tan exemplar com diuen els seus defensors es parla de casos com el d'aquest senyor. D'ell i de tots els directors generals i alts funcionaris que van col·laborar amb el franquisme i que en democràcia no han estat molestats, ni tan sols per investigar els crims que van estroncar la vida de milers de persones. El franquisme va ser una dictadura cruel i sanguinària en la qual els vencedors de la guerra van fer i desfer allò que van voler. Un període que mereix ser investigat i condemnat sense contemplacions.

En aquest període Samaranch no va ser un home que passava per allà. Un militant de la Falange, President de la diputació (que va substituir la Generalitat, ocupada militarment) no pot ser algú excent de culpa. L'adjudicació dels jocs olímpics a Barcelona, en la quan Samaranch va tenir-hi un paper determinant, no l'exculpen. Exculpar-lo per això seria com exculpar un col·laborador del règim nazi pel fet d'haver organitzat els jocs de Berlín.

Sigui com sigui, acomiadar amb tots els honors algú que va estar amb el braç aixecat fins l'any 1974 és indigne i arribar-lo a equiparar a Pau Casals com va fer el President Montilla és una vergonya.