Dèficit fiscal + crisi = Problema

Fa temps que es parla del finançament que ha de rebre Catalunya, un debat que es veu accentuat degut a la crisi econòmica provocada pel capitalisme neoliberal.

L'estiu passat, després d'anys de reclamacions per part sectors del catalanisme (en especial de l'independentisme) es van publicar les famoses balances fiscals, unes balances que ensenyen el que paga cada territori a la cistella d'impostos de l'estat (el que cada ciutadà, de cada territori, paguem en els impostos fixes i progressius i que Madrid gestiona).

Es va evidenciar el que feia anys es denunciava (que els ciutadans dels Països Catalans paguem més que la resta). Així, els catalans paguem 3000 euros per habitant i per any, que no són invertits en la seva proporció en matèria de serveis.

L'argument per justificar aquest desequilibri és que Catalunya produeix més.

Imaginem-nos un atleta que acaba de fer la triatló, que es troba en ple dinar familiar. La lògica de l'Estat diria que l'atleta en té prou amb una sopa, encara que el triatleta ha consumit molt més i per continuar fent de triatleta necessiti menjar molt més que una sopa.

El cas de les balances fiscals és semblant i Madrid decideix què han de pagar els ciutadans de Catalunya i què li correspòn en matèria de serveis.

En el cas de les polítiques "anti-crisi" que l'Estat espanyol està duent a terme estan basades en enviar ajuda als ajuntaments per tirar endavant projectes d'obra pública (CONSTRUCCIÓ) i per una altra banda està injectant diners en els grans bancs, com el BBVA i el Santander, (BANCS) ja que controlen les principals empreses espanyoles i interesa que no pateixin.

El Ministre espanyol d'Economia, el Solbes, s'està preocupant pel principal puntal de la economia Espanyola: la construcció, i, de retruc, també els bancs (que són qui dóna els crèdits).

En canvi, a Catalunya, la situació és lleugerament diferent. La construcció també té un pes molt important, però Catalunya, és un país bàsicament industrial i de PIMES (petites i mitjanes empreses) que són les més perjudicades per la crisi, ja que, degut a l'augment de la morositat o la disminució de la demanda en temps de crisi, han de tancar per manca de capital (cosa que no passa tant a les grans empreses). La prova d'això és que la conselleria de treball està plena d'expedients de petites i mitjanes empreses que estan tancant o fent fora a gent per intentar sobreviure, ja que no estan rebent cap ajut per part de ningú.

Les grans industries, com Nissan, Seat, Sony o Sharp, també acusen la crisi, la gent no compra els seus productes, i han de retallar plantilla (motiu dels nombrosos acomiadaments, tot i que hi ha moltes empreses que no han deixat de vendre tant i utilitzen el context econòmic per reduïr plantilla i canviar de planta per marxar allà on hi ha mà d'obra més econòmica).

En aquest sentit el ministre Solbes, no ha pres cap mesura perquè Catalunya, per Espanya, no és cap prioritat. Per qui si que hauria de ser (i és) una prioritat és per la Generalitat de Catalunya, però resulta que no pot fer res perquè no té ni un duro ni els instruments jurídics necessaris.

L'únic instrument que del que disposa la Generalitat és animar la gent a consumir. Tal com va dir en Montilla: Contra la crisi, consumiu... ja que consumint evitem que acomiadin el nostre familiar, veí,etc. (una gran contradicció en un govern d'esquerres, a part de difícil de complir, però l'única sortida possible en aquest context).

Una altra opció és anar al Japó a pidolar, com ja s'ha fet.

Segurament, la solució òptima seria injectar diners en aquestes empreses, acordant ajudes o subvencions, però això és impossible, perquè no hi ha recursos.

S'ha arribat a un punt en que els serveis que rep Catalunya són mediocres, no disposa d'instruments per fer front a la crisi i la gestió que l'Estat en fa del diner públic és, com a mínim qüestionable: el pressupost de Defensa és un dels més alts del món en proporció al nombre de ciutadans, encara continuem pagant els luxes d'una monarquia i existeixen Ministeris que no haurien d'existir perquè estan transpassats a les Comunitats Autònomes).

A més, els serveis que rep Catalunya són pitjors que alguns de les comunitats que reben més diners dels que aporten, que, enlloc d'intentar explotar les seves potencialitats econòmiques per esdevenir autosuficients s'han dedicat a crear funcionaris. Davant d'aquesta situació el més indignant de tot és el clima que es crea a Espanya en la que s'acusa Catalunya d'insolidària per demanar el que li correspòn.

Per això s'ha generat tan debat pel finançament. Catalunya necessita treure's la llosa dels 3000 euros l'any i ara més que mai en temps de crisi. Per això Catalunya té tanta pressa i Madrid s'ho pren amb tanta calma.

Segurament, el que ens cal, és adonar-nos que, més que els 3000 euros per persona, la llosa és la relació política amb Espanya.