El model econòmic espanyol: l'empremta de l'oligarquia

Jean-Jacques Rousseau en la declaració inicial de "Del contracte social" diu: "L'home neix lliure; i a tot arreu està encadenat. Un es creu l'amo dels altres, i encara roman un esclau més gran que ells. Com ha succeït aquest canvi? ...
Si només es tenia en compte la força, i els efectes que se'n derivaven, hauria de dir: "Mentre un poble és obligat obeir, i obeeix, fa bé; tan aviat com es pugui lliurar del jou, i se'n lliuri, fa encara millor; perquè recuperant la llibertat amb el mateix dret que se li havia estat arrabassada, o bé ell té dret a recuperar-la, o bé ningú tenia cap dret per a llevar-la-hi. Però l'ordre social és un dret sagrat, que serveix de base a tots els altres. Tanmateix, aquest dret no ve de la natura; es basa, doncs, en convencions".

L'oligarquia de Catalunya-Principat, el País Valencià i les Balears, a partir de 1714, va renunciar als seus deures nacionals. I, de fet, es confongué, amb l'oligarquia espanyola.

Els marxistes espanyols – i els catalans – permanentment han confós oligarquia espanyola i burgesia espanyola. A l'oligarquia castellano-andalusa l'amagaven amb el nom de burgesia espanyola i s'han de diferenciar aquests dos conceptes.

L'oligarquia espanyola tradicional era la classe dels grans propietaris de terra – la denominada aristocràcia -. Aquesta oligarquia tenia el control de l'Estat. Tenia el monopoli de la direcció de l'exèrcit i de l'administració de l'Estat.

L'aristocràcia castellano-andalusa va ofegar la burgesia de la seva nació (Durant el 'Siglo de oro' quasi va desaparèixer del mapa i ciutats com Burgos, Valladolid, Toledo i d'altres es van despoblar fins arribar a semblar ciutats fantasmes). Això va impedir el desplegament de la burgesia al seus territoris nacionals.

L'oligarquia, finalment, va consentir el desplegament controlat de la burgesia als territoris no nacionals espanyols, és a dir a Catalunya i al País Basc. Això va permetre que Catalunya esdevingués el focus de l'activitat industrial i comercial, i que, el 1931, Barcelona fos la major ciutat de l'Estat, amb més d'un milió d'habitants. L'Oligarquia, espantada, constatava que havia perdut el control dels processos socials i polítics que s'anaven esdevenint.

La pregunta que ens podem fer és ¿Com és que l'oligarquia espanyola no es va dedicar a concentrar a Madrid l'activitat industrial, cosa que ara sí està fent?

L'activitat industrial moderna no es va desplegar a Madrid ni a les ciutats castellano-andaluses perqué tradicionalment el control de l'activitat econòmica era un monopoli de l'oligarquia (S'ha d'entendre que el rei era l'oligarca major). És més: el sistema de l'activitat industrial i comercial consistia en el monopoli, l'exclusiva i la concessió en mans de l'oligarquia. Exclusiva i Concessió: el gran aristòcrata és reservava els drets d'una explotació econòmica i els cedia als concessionaris (eren els clients del gran senyor). Per exemple, els senyors tenien l'exclusiva dels molins fariners; els moliners eren els clients dels senyors que havia obtingut la concessió. Per exemple, els grans oligarques establiren el monopoli del comerç amb Amèrica i, per això, centraren al port de Cadis totes les rutes comercials. Per descomptat, aquells aristòcrates mai es van ocupar directament del negoci, sinó els seus concessionaris, els seus clients. El rei de Castella i aquells nobles estaven ben decidits a no desaprofitar cap activitat econòmica beneficiosa. El rei, com a oligarca major, es reservava l'explotació de les salines de tot l'Estat. Mentrestant, la burgesia castellano-andalusa va quedar estancada, reduïda a la condició de clients del nobles o bé a l'exercici de la menestralia tradicional.

Des de sempre, la principal base econòmica de l'aristocràcia era la derivada de l'explotació de les seves grans propietats agràries. Aquelles societats agràries aristocràtiques, impedint el desplegament de la burgesia, es mantenien immòbils, en decadència ('La decadencia de España' en deien els tractadistes).


Podria semblar correcte i lògic utilitzar el concepte de burgesia espanyola per a referir-se a la classe hegemònica de l'Estat espanyol en l'actualitat hem de considerar que no és precisament el cas que l'oligarquia castellano-andalusa desaparegués amb la denominada transició democràtica.

L'oligarquia castellano-andalusa fa temps que ha estat la classe dominant a l'Estat espanyol; es tracta de la classe conservadora que tenia el control ideològic; fins l'any 1975, durant 40 anys, la ideologia dominant a l'Estat va ser allò denominat nacional-catolicisme.

Amb l'establiment de la monarquia constitucional, es va iniciar una nova etapa històrica en la qual l'oligarquia espanyola – la castellano-andalusa – acceptava el nou marc democràtic (Bé, de fet, realment era el resultat d'una negociació des d'una posició de força de l'oligarquia). De fet, seria més aproximat a la realitat històrica dir que les forces democràtiques van acceptar l'oferta d'un nou marc polític que tenia greus mancances democràtiques, greus mancances que perduren fins el dia d'avui. Les diverses formacions democràtiques de l'Estat que havien estat lluitant contra la dictadura franquista van negociar les condicions que els imposava l'estament franquista en el Poder. O sigui que no fou el cas que l'oligarquia fos derrotada o afeblida. La Plataforma democràtica negociava amb el Poder franquista des d'una posició de feblesa, i es va veure obligada a acceptar el manteniment dels privilegis de l'oligarquia i de l'Església catòlica. Ni tan sols es va acordar la més petita reprovació de l'alçament militar del general Franco o del règim franquista. No hi va haver cap intent d'iniciar processos judicials contra els criminals franquistes. No hi va haver cap tipus de depuració dels funcionaris franquistes amb responsabilitats polítiques. Els oligarques amb totes les seves propietats intactes es van acomodar esplèndidament al nou ordre democràtic de la monarquia borbònica. Per altra banda, els elements franquistes de l'aparell de l'Estat continuaren als seus llocs de privilegi sense que es fes la més mínima revisió. Tots els militars franquistes i els jutges i els catedràtics i alts administratius van continuar als seus càrrecs sense ésser molestats. Vaja que més que "transició modèlica" podríem dir que la Constitució del 1978 és una acceptació resignada (quina alternativa hi havia?) d'una reforma del règim que incorporava aspectes democràtics (amb dèficits de primer ordre) i que en cap cas condemnava el règim anterior.

Podria semblar que, a començament del segle XXI, l'Estat espanyol va entrar definitivament a la via de la modernitat. Però no ens hem d'enganyar; haurem de veure que ni l'oligarquia ni l'Església catòlica han estat vençudes; que no han estat retirades de la història; que continuen mantenint els seus privilegis.

De moment, l'oligarquia s'està assegurant el seu poder i està esdevenint la classe clarament hegemònica (la més influent, vaja).

La major part de tractadistes parlen exclusivament de burgesia espanyola sense fer distinció d'aquesta suposada burgesia respecte de les burgesies clàssiques d'Europa i Nord-amèrica però les aristocràcies no actuen ni es comporten a la manera burgesa sinó a la manera aristocràtica.

Excepte el títol de rei, sembla que tots els títols nobiliaris ja no tenen validesa al codi civil. No obstant, els descendents d'aquelles grans famílies aristocràtiques espanyoles, amb títol nobiliari o sense, constitueixen el gruix dels grans propietaris de terra.

Madrid és plena de grans empresaris, però hi ha pocs dels anomenats "capitans d'indústria", és a dir, gent que sortint d'una posició de petits comerciants i petits industrials hagin portat la seva indústria al cim més alt (que es podria haver aconseguit mitjançant plans d'ajudes, per exemple).

Ja durant el franquisme, l'oligarquia havia decidit fer de Madrid un gran centre industrial i financer. El Gran Madrid esdevingué la ciutat més poblada de l'Estat.

Durant el franquisme i fins el dia d'avui, s'ha seguit aplicant el mètode econòmic de l'oligarquia per a estimular el creixement de Madrid. Per mitjà dels privilegis, els monopolis, les exclusives i les concessions, Madrid ha esdevingut el principal nucli industrial i financer de l'Estat. Per suposat, les conseqüències d'aquesta política econòmica anava – i va – en detriment de la resta d'àrees industrials, de les catalanes i basques, en particular.

Per posar un exemple: la dotzena de petites companyies mallorquines que es dedicaven al transport marítim, seguint les indicacions del Règim, es van constituïr en monopoli amb la creació de la Compañia Transmediterránea, amb seu a Ciutat de Mallorca; als anys setanta, la companyia fou nacionalitzada, i, més endavant, es decidí traslladar la seu a Madrid; i allà continua.

Durant aquests darrers anys i fins ara mateix, els Governs espanyols de torn s'han omplert la boca tot declarant que Espanya és una gran potència econòmica mundial. Però aquestes declaracions són un bluf, és clar.

El mètode de l'oligarquia es contraposa al de l'economia de lliure mercat. La concentració industrial a Madrid no és una conseqüència de l'activitat econòmica desplegada pels agents autòctons de la burgesia local.

La concentració industrial a Madrid és conseqüència de la intervenció i de les pràctiques econòmiques vicioses de l'oligarquia.

Les grans empreses industrials de Madrid són, majorment, delegacions d'empreses internacionals. Les grans empreses industrials espanyoles són, majorment, una deriva dels grans monopolis estatals, monopolis que es van repartir entre els oligarques, en especial durant el Govern d'Aznar. Aquestes grans empreses no es dediquen a la fabricació d'objectes de consum, sinó que ofereixen serveis; són indústries de gas i d'electricitat, de repartiment d'aigua, de servei telefònic, de transport aeri, marítim i terrestre, de distribució de productes del petroli, i d'altres. També continuen les grans empreses tradicionals oligàrquiques que s'ocupen de l'extracció de primeres matèries.

O sigui que no hi ha productes industrials de marca espanyola, exceptuant les indústries alimentàries. Així, per exemple, no hi ha indústria automobilística nacional espanyola.

Des de sempre, per totes les geografies de l'Estat hi han hagut milers de petites empreses que constituïen la indústria de la construcció. L'oligarquia sempre s'havia reservat la propietat de les grans empreses de construcció, empreses que tenien l'exclusiva de les grans obres del Govern.

Amb el boom del turisme, la construcció esdevingué la principal activitat industrial. I a l'època d'Aznar es va arribar a l'apoteosi; la construcció a l'Estat espanyol va arribar a superar la construcció conjunta de França, Gran Bretanya i Alemanya. Burgesos i aristòcrates iniciaven una nova etapa. Banquers, Constructors, agents immobiliaris, promotors, tots ells jugaven fort en aquesta indústria que no havia de témer la competència extrangera.

Economistes del Financial Times assenyalaven que l'Estat espanyol esmerçava la major part dels seus estalvis – i a més a més, s'endeutava – en construcció d'habitatges i en urbanitzacions de segones residències; deien que hi havia el perill de la bombolla immobiliària; i que, sobre tot, aquesta inversió faraònica era en bens no productius i utilitzava mà d'obra poc qualificada. En definitiva, que era un sector amb poc valor afegit.

Les diverses burgesies nacionals de l'Estat –la catalana, la gallega i la basca– es troben ofegades pel domini de l'oligarquia. Les iniciatives econòmiques burgeses sempre es veuen interferides pels dispositius de control i de poder de l'oligarquia. Com sempre, les burgesies es veuen abocades a jugar el joc brut desigual que els imposa l'oligarquia. Més encara: sovint, es fa difícil distingir un gran burgès català (per exemple) d'un oligarca espanyol.


Vides paral·leles: Henry Ford, nord-americà, i Rodolfo Martín Villa, espanyol. El primer era d'una família de petits grangers; el segon va néixer al si d'una família benestant de Lleó i va estudiar la carrera d'enginyer.

En Ford sentia passió per la mecànica i va dedicar totes les seves energies a construir un automòbil a l'abast de les classes mitjanes. A partir d'uns inicis com a treballador manual, es va convertir en un dels més grans industrials de la Nord-amèrica del segle XX. Henry Ford ha passat a la història com a exemple i com a model de la suposada bonesa del sistema capitalista (podriem entrar a discutir això però la cosa seria encara més llarga).

Martín Villa, de ben jove, va iniciar una magnífica carrera com correspon a un oligarca. Tan ocupava càrrecs sindicals i polítics dins el Règim franquista – va ser governador civil de Barcelona -, com càrrecs a la direcció de grans empreses – d'Endesa, per exemple; o Sogegable, darrerament -. Martin Villa serveix de mostra de l'especial disponibilitat dels oligarques espanyols per ocupar el més diversos càrrecs de direcció.

La crisi de la bombolla immobiliària ha posat de manifest que l'oligarquia espanyola continua essent incompatible ni tansols amb l'economia de lliure mercat (menys encara amb un sistema participatiu i que garanteixi la igualtat real d'oportunitats). Els oligarques s'omplen la boca tot declarant-se entusiastes partidaris del liberalisme econòmic, però aquests gestos liberals són una pura representació escènica; ells continuen amb els mètodes oligàrquics que els són propis i, en tot moment, miren de liquidar la lliure competència.

L'Espanya gran potència mundial era la versió publicitària de la bombolla espanyola.

Durant aquests anys de monarquia democràtica i de lliure economia de mercat, de fet, no hi ha hagut vertadera democràcia, i l'economia – i l'economia catalana – en tot temps ha sigut intervinguda.

Així l'oligarquia espanyola ofega el desplegament econòmic dels diversos territoris de l'Estat. I, especialment, ofega Catalunya degut a que és l'àrea de major densitat industrial.

En Zaplana cobrant un milió d'euros de sou com a conseller de Telefónica és una icona del sistema.

Per altra banda, l'època del boom immobiliari han coincidit amb els ajuts a gran escala que la Unió Europea va desembossar amb l'objectiu de la modernització de l'economia espanyola i amb els majors impostos que hem pagat els catalans (dèficit fiscal).

Cal que, entre tots, desemmascarem el nostre veritable enemic, aquell qui limita el nostre desenvolupament i, sobretot, fa demagògia i se'n riu de tots nosaltres. Cal, doncs, concentrar els esforços en desempallegar-nos d'aquesta oligarquia si no volem que aquesta es desempallegui de nosaltres.