Al servei de qui?

Fa temps que a les universitats catalanes i europees es parla del procés de Bolonya. Un procés que va començar l'any 1999, amb la declaració de Bolonya per part dels principals Ministres dels Estats de la Unió Europea (aleshores 29) i que teòricament s'hauria de donar per acabat l'any 2010, amb la instauració completa de l'Espai Europeu d'Ensenyament Superior (EEES) popularment conegut com a Pla Bolonya.
Certament, alguns objectius d'aquest procés poden semblar positius (com ara el fet d'afavorir la mobilitat, o el fet de voler potenciar internacionalment les universitats europees). El problema, no obstant, rau en com pensen -les autoritats i universitats pertinents- assolir aquests objectius.
En els útlims anys, els anomenats Estats socials de Dret van incorporar algunes reivindicacions de moviments obrers encaminades a minimitzar les diferències pel que fa a les oportunitats dels ciutadans/es en part per por a que aquests moviments proliferessin i en part, també, per por a que això oxigenés la Unió Soviètica (aleshores principal alternativa al capitalisme). En aquest sentit, les polítiques públiques busquen garantir-entre d'altres coses- l'accés a estudis obligatoris i superiors. Gràcies a aquest fet, actualment accedir a la universitat és assequible per una major part de la població encara que no pas per tots els sectors socials. Les famílies amb rendes més baixes accedeixen menys als estudis superiors que la resta.
La tendència de les reformes universitàries, lluny de preocupar-se de millorar aquesta situació, és de retallar inversió pública i incorporar finançament del sector privat, el qual té interessos també privats i tendència a exercir pressió a l'hora de reformar els sistemes universitaris. Per tant, aquestes reformes s'han preocupat més de millorar la competitivitat amb la que els estudiants acaben els estudis que no pas de garantir-ne l'accés. Una manera ben fàcil de millorar la competitivitat és retallar l'accés d'aquells que a més d'estudiar també han de treballar així com concentrar la seva activitat amb una major exigència. Això suposa, en el cas de Bolonya:

- Augment de preus (cada crèdit de grau bolonya té un preu de 17,30 euros, mentre que el de llicenciatura/diplomatura ha estat fins ara de 13 euros).
- Disminució dels continguts donats a classe.
- Quatre anys de grau (amb la validesa equivalent a un primer cicle) i un any més de Màster (el 80% dels quals no són públics ni oficials).
- Avaluació de l'actitud de l'estudiant.
- No hi ha millora de beques per cobrir la pujada de preus.
- Pèrdua de la segona convocatòria.

Efectivament, el procés de Bolonya, amb aquest augment de preus (acompanyat de la retallada pública substituïda pel sector privat) va encaminat a posar el coneixement al servei dels interessos privats (que no sempre coincideixen amb els interessos generals) i s'ha realitzat sense tenir en compte els principals actors implicats: els i les estudiants. Un menyspreu que difícilment es pot passar per alt. No estaria de més que s'obrís un debat al voltant de la universitat pública amb la participació de tots els actors. I tampoc estaria de més que no s'apliqués Bolonya sense una millora del sistema de beques...

Per acabar, dues consideracions més:

- La primera és que augmentar el nivell d'exigència acadèmica i econòmica segurament farà sortir estudiants més qualificats però en cap cas els farà sortir amb una millor capacitat crítica.
Sincerament crec que en aquesta societat -en la que cada cop estem més saturats d'informació- manca sentit crític i cultura democràtica, mentre que -cada cop més- va guanyant força el pensament únic.

La última consideració fa referència a la llengua. La globalització està portant una homogeneïtzació en general: dels mercats, dels comportaments i de certes tradicions culturals. En el cas de la Universitat, la major mobilitat està fent perdre terreny a la normalització de la llengua catalana. Tot allò que s'havia guanyat, ara queda en entredit ja que l'homologació dels títols universitaris facilitarà una uniformització dels programes i serveis educatius i el major intercanvi comercial provocarà una lògica homogeneïtzació lingüística a favor de les llengües majoritàries que pot excloure el català de determinats àmbits de la universitat. Això, principalment, és degut a que -malgrat ser la setena llengua més parlada de la UE- el català no compta amb els instruments jurídics necessaris ja que no és llengua oficial a Europa, conseqüència -per cert- de no tenir un Estat preocupat de fomentar i projectar la nostra llengua.

Cal que no oblidem tots aquests aspectes, i tots els aspectes criticables que s'amaguen darrere dels diferents processos i situacions. A partir d'aquí decidim si callem o si lluitem.