ECOSISTEMES POTENCIALS:
Els botànics i ecòlegs distingeixen entre els ecosistemes reals i els potencials. En el cas de Collserola, aquests són concloents en aquest punt: Collserola entra de ple en el territori potencial de l'alzinar mediterrani litoral. És a dir, si la natura hagués seguit el seu curs sense interferències de l'espècie humana la major part de la serra estaria coberta d'un vast alzinar.
Malgrat això, el passat agroforestal i el present urbanístic han bastit un panorama vegetal on resulta impossible trobar un racó en el qual poder exemplificar de forma plena aquesta potencialitat. Fins i tot en les zones millor conservades podem trobar-hi espècies d'arbres que no tenen res a veure amb els boscos locals. Així podem trobar margallons, robínies, grèvols, boixos, plàtans, cedres, etc.
Aquesta situació té origen amb la roturació dels boscos, iniciada a partir de la dominació romana, per conrear-hi vinya, cereal i olivera. La influència sobre el medi per part dels pobladors pre-romans sembla haver estat força baixa , tot i que l'àrea en qüestió tenia una densitat important pel que fa poblats ibèrics (gairebé el 8% dels poblats de tot el Pais, fet que coincideix amb l'actualitat ja que la major part de la població es concentra en aquestes comarques).
Cap d'aquests poblats, però, tenia excessiva importància i aquesta característica va acompanyar la serralada fins a l'alta Edat Mitjana. En aquest punt, a partir del segle X, les referències escrites apunten a una Collserola força roturada, pobra en recursos i sota el domini feudal del monestir benedictí de Sant Cugat.
A partir d'aquí la situació es va modificar lleugerament, i Collserola va continuar sent una pobre zona agrícola i forestal, envoltada ara, però, de riques planes de conreu, emporis comercials i, finalment, nuclis industrials, i es va mantenir així fins fa pocs anys, quan l'espai físic, el sòl i la natura es van convertir en béns cobdiciats de primer ordre.
Aquest nou estat de coses es va iniciar amb l'explotació del sotabosc com a font d'energia, sobretot al llarg dels segles XVIII i XIX. Les preiòdiques estassades donaven rendabilitat a les terres més mediocres.
La venda de feixos de llenya i carbó vegetal als forns de vidre, pa o calç dels pobles de la plana constitueix una font d'ingressos gens menyspreable per a les masies de la serra.
D'aquesta manera els ecosistemes primitius no alterats per l'agricultura van donar lloc a formacions més esclarissades, riques en plantes heliòfiles i xeròfiles, amb animals menys forestals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada