DUES VESSANTS, DOS CLIMES:
El clima de Collserola, com el de tantes altres contrades mediterrànies, es caracteritza per tenir estius eixuts i calorosos, hiverns relativament temperats i secs, i una pluviometria molt irregular acumulada a la primavera i a la tardor. Aquests paràmetres varien en els diferents transectes curts donant lloc a un autèntic mosaic de microclimes diversos
Collserola és típic exemple de lateralitat climàtica. Així, a la banda del pla de Barcelona trobem el típic clima mediterrani marítim (comú des del Llobregat fins la Tordera). Les temperatures són suaus, amb una mitjana de 16ºC i pràcticament no hi ha glaçades, si bé l'estiu pot resultar similar al de climes semiàrids.
La pluviometria se situa al voltant dels 600l/m2 amb uns màxims a la tardor i, secundàriament, a la primavera.
Al vessant obac, l'efecte esmorteïdor del mar es deixa sentir menys, i menys encara l'escalfament produït per l'aglomeració urbana i l'efecte hivernacle dels seus gasos contaminants. Les condicions d'inversió tèrmica, propiciades per l'estancament de masses d'aire fred al Vallès produeixen notables diferències pel que fa a la temperatura, que alguns matins hivernals poden superar els 10ºC. El clima de la vessant obaga és lleugerament diferent, amb 13.5ºC de mitjana anual i 733.8 l/m2 de pluviometria, amb un repartiment gairebé equitatiu entre la primavera i la tardor.
Collserola constitueix l'extrem meridional dels terrenys paleozoics de la Sserralada Litoral. Més al nord, el Corredor i el Montnegre estan formats per granitoides, i al sud del Llobregat, al massís del Garraf, trobem terrenys mesozoics, és a dir, més moderns.
El conjunt presenta una bona varietat de materials, ja que a la base d'esquistos ordovicians (que poden assolir fondàries de 900m) cal afegir-hi una bona quantitat d'afloraments silurians que coincideixen amb afloraments calcaris molt localitzats.
El conjunt es completa amb un sòcol intrusiu de granitoides, situat a la base del vessant barceloní.
La naturalesa polifàsica de l'orogència herciniana fa que el conjunt de materials estiguin plegats de forma superposada i complexa, amb crenulacions, plegs angulosos i tota una varietat de formacions tardanes, observables encara en alguns talls en esquistos superficials.
La interacció entre la roca, el clima i els organismes vius, ha anat modelant al llarg dels mil·lenis un dels majors tresors que amaga Collserola: el sòl.
Sense ell, res del que podem veure avui dia: flora, fauna, paisatge,...vida en general, seria possible.
Els esquistos com a roca mare solen donar sòls poc profunds. A la Serra tenen poc desenvolupament i són fràgils. Aquesta fragilitat és accentuada pels elevats pendents, la pluviometria torrencial, els incendis forestals i l'acció humana.
Es tracta de sòls bruns meridionals, de caràcter forestal, molt rics en matèria orgànica poc humificada, lleugerament àcids i de granulometria franco-sorrenca.
Aquest patró només varia en algunes terrasses al·luvials on es recullen sediments de rieres i torrents i també, a mesura que ens acostem al Vallès en una sèria de llenties argiloses carbonatades que apareixen regularment i presenten característiques anàlogues a la resta de sòls vallesans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada