El capitalisme en crisi

Fa mesos que alguns grans bancs nord-americans van entrar en una profunda crisi d’actius perquè havien fet una extraordinària bombolla tant amb inversions immobiliàries com amb préstecs d’alt risc, de fet, suïcides. Aquesta crisi té origen al 2001 quan, amb l'objectiu d'incrementar beneficis, alguns bancs es van inventar que podrien donar hipoteques a un sector de la població que dificilment les podria pagar (els anomenats NINJA: NO job, no income, no assets). A aquest sector de la població se'ls oferia habitatges en males condicions i amb alts interessos. Com que el sistema funcionava, aquests trobarien feina de seguida i pagarien aquestes hipoteques "suprime" a uns interessos majors. El que passa és que aquesta estratègia només s'aguantava si els NINJA trobaven feina i els arribava per pagar, cosa que no sempre era així ja que moltes vegades aquests s'endeutaven. I va arribar un dia en que els preus dels pisos eren tan cars que la gent va deixar de comprar-ne. Aleshores la bombolla es va començar a desinflar i es va descobrir que el problema era profund i extens. Eren moltes les entitats hipotecàries i de crèdit, tant a Amèrica com a Europa, que es trobaven en una situació compromesa ja que mitjançant el mercat borsari, certs inversors van vendre actius que venien del finançament dels NINJA a altres entitats i, per tant molts d'aquests actius no portaven els diners que deien tenir. Així doncs, l'especulació va extendre el problema de les estratègies d'uns quants bancs a un problema global. Quan això es va conèixer els bancs van deixar d'ajudar-se (per donar crèdits molts bancs demanen crèdits a altres bancs) no solament perquè no podien sinó que tampoc no ho volien fer, senzillament perquè no es fiaven de la solvència (és a dir, de la capacitat de tornar els diners) dels altres bancs.

Això ha afectat tant a les petites empreses que no poden demanar crèdits com a les persones que s'havien comprat un habitatge, que han vist i estan veient com no només el preu de les hipoteques puja (ja que com més risc té una operació més interessos se n'exigeixen i si puja L'EURIBOR que és l'indicador del interès que es cobren els bancs quan es deixen diners, també ho fan les hipoteques com és sabut). L’actual pèrdua de confiança, doncs, és gravíssima. No és només que el petit inversor hagi perdut la confiança en els bancs, sinó que aquests s’han perdut la confiança mútua i que, per tant, el sistema mateix ha entrat en crisi. De fet, la manca de confiança actual és deguda al fet que moltes entitats financeres han estat especulant i fent operacions d’alt risc durant molts anys, cosa que els ha reportat beneficis enormes. Ara se’ls ha descobert l’engany i tothom en paguem les conseqüències.

Finalment, el que l'abarícia en forma d'especulació per part d'alguns ha provocat, ho acaben pagant els treballadors i petits inversors, com d'altra banda no és cap novetat. Són ells els que en pagaran les conseqüències, perquè els Estats s’han afanyat a tapar forats amb els diners dels ciutadans, amb els seus impostos, i això vol dir que no només la fallida –total o relativa– de bancs, significa una pèrdua greu de les inversions que molts havien fet i dels estalvis que tenien ingressats sinó que a més els forats es tapen amb els seus diners. Si a això li sumem la repercussió que això té en la marxa de l’economia, en la liquidat de les empreses, en la seva capacitat d’inversió, en l’augment del preu de molts productes, en la pèrdua de poder adquisitiu i en la pèrdua de llocs de treball –justificada o no– en molts sectors durament afectats veiem que la perversió és tan immensa, tan escandalosa i tan delirant, que costa d’entendre que, als culpables de la mala gestió (per dir-ho d'una manera suau), no se’ls demanin responsabilitats serioses per la via penal. Sembla que, en alguns casos, els dirigents d’entitats financeres es limitaran a renunciar al càrrec, i no amb les butxaques buides precisament.

Aquesta crisi no és que sigui cíclica, ni són desajustaments del sistema financer, com diuen alguns cínicament. Aquesta és una crisi estructural del sistema capitalista ja que hi ha especuladors que han pogut fer negocis amb els diners dels altres sense control ni càstig. I és una crisi de sistema perquè mentre tot ha anat bé els beneficis han estat totalment privats mentre que quan la cosa ha començat a trontollar les pèrdues s'han socialitzat. Aquesta crisi ha posat al descobert la maldat d’un sistema que permet –fins i tot facilita– l’abús i l’espoli per part dels més poderosos, d’aquells que, tot dient que creen riquesa i que tenen una funció social, es dediquen a fer negocis bruts, sempre en benefici propi. Ara es veu que el capitalisme és, certament, un negoci brut.

Per això no ens podem limitar a ajudar-lo a reincorporar-se per anar tirant. No pot ser que després de salvar el sistema continuem obtenint crèdits amb les mateixes condicions. Aquesta crisi hauria de ser l’inici d’una superació del capitalisme conegut i fracassat.

De la propera reunió del G-20 (no és rellevant si hi va Zapatero o no)hem d’exigir que les reformes que es facin, siguin fetes a favor nostre, és a dir a favor dels que ho hem pagat tot fins ara i ho continuarem pagant en el futur. Per això, caldrà exigir decisions severes, transparència a l’hora d’aplicar-les, i una limitació forta dels poders i dels beneficis econòmics a tots nivells, tan empresarials, com institucionals, nacionals o internacionals, això és, que l'economia sigui regulada no per interessos privats sinó per l'interès general.