La Fageda d'en Joan

La perversió de l'honorabilitat

2010-04-24T07:45:00.000-07:00

La mort de Samaranch i tots els honors amb què ha estat acomiadat denoten fins a quin punt aquest País no ha superat la llosa del franquisme. Quan es diu que la transició no va ser tan exemplar com diuen els seus defensors es parla de casos com el d'aquest senyor. D'ell i de tots els directors generals i alts funcionaris que van col·laborar amb el franquisme i que en democràcia no han estat molestats, ni tan sols per investigar els crims que van estroncar la vida de milers de persones. El franquisme va ser una dictadura cruel i sanguinària en la qual els vencedors de la guerra van fer i desfer allò que van voler. Un període que mereix ser investigat i condemnat sense contemplacions.

En aquest període Samaranch no va ser un home que passava per allà. Un militant de la Falange, President de la diputació (que va substituir la Generalitat, ocupada militarment) no pot ser algú excent de culpa. L'adjudicació dels jocs olímpics a Barcelona, en la quan Samaranch va tenir-hi un paper determinant, no l'exculpen. Exculpar-lo per això seria com exculpar un col·laborador del règim nazi pel fet d'haver organitzat els jocs de Berlín.

Sigui com sigui, acomiadar amb tots els honors algú que va estar amb el braç aixecat fins l'any 1974 és indigne i arribar-lo a equiparar a Pau Casals com va fer el President Montilla és una vergonya.

No hem de veure cinema en català

2010-01-29T02:40:00.000-08:00

Empar Moliner, escriptora.

"El cinema en català el van a veure quatre gats”, ha dit un dels empresaris de sales cinematogràfiques, per justificar que resulta antieconòmic subtitular o doblar les pel·lícules a la llengua de Verdaguer.

D’acord. Oblidem-nos de la llei del cinema en català, doncs. (Una llei que es posa en pràctica a tot arreu del món excepte aquí, i que consisteix a fer possible que els habitants d’un país vegin pel·lícules en la seva llengua materna.) Ho veig bé, sobretot de cara als fills dels quatre gats, que siguin menors de tres anys. Aquests menors de tres anys encara no entenen cap altra llengua que la dels seus pèrfids pares. Per això serà educatiu dur-los a veure pel·lícules de dibuixos en una llengua (de moment) desconeguda. Així comprendran, de ben petitets, que són una anormalitat. I també comprendran que hi ha poques coses més terrorífiques que veure una pel·lícula de dibuixos doblada per Emilio Aragón.

Ara bé. Fins ara a mi m’havien dit que les minories amenaçades s’havien de preservar. (Les quatre balenes que queden, els quatre gats aborígens de l’Amazones que encara no beuen coca-cola ni han estat adoptats per l’Sting o la monarquia). Però seria incongruent que es preservessin totes les minories a punt de desaparèixer del món excepte la dels que volíem cinema en català. Si s’ha d’acabar el cinema en català que també s’acabin les balenes. I, sobretot, que no ens tornin a fer anuncis que ens convencin d’anar a veure cinema espanyol i no cinema americà, “perquè el cinema americà té més quota de mercat”. Home. Si les pel·lícules espanyoles que hem d’anar a veure són tan emocionants com Los amantes del círculo polar, no m’estranya.

Vull dir que, posats a deixar que la meva cultura sigui engolida per una altra cultura més gran, jo vull ser engolida per la guai: l’americana.

energia nuclear: problema o solució?

2010-01-27T10:42:00.000-08:00

La preocupació per l'autosuficiència energètica de les economies és una qüestió que s'ha anat consolidant al llarg de la segona meitat del sXX fins a l'actualitat arran de diversos episodis.

Actualment els principals indicadors de consum de recursos evidencien que s'estan consumint més recursos dels que el medi és capaç de generar. Així mateix, també són concloents a l'hora de mostrar que aquest consum (en un 80%) es concentra als països occidentals.

Això, evidentment, genera una dependència de les principals economies pel que fa a les importacions. En realitat el creixement econòmic d'aquestes potències no es podria explicar sense aquestes importacions, les quals, sovint, s'han produït oblidant els interessos de les poblacions autòctones.

Quan es debat sobre la conveniència de la construcció de noves centrals nuclears o sobre l'establiment de nous cementiris nuclears s'oblida, amb freqüència, que aquest tipus d'energia no elimina pas la dependència exterior. En aquest sentit, les centrals nuclears necessiten per al seu funcionament diferents tipus de minerals (com ara els d'urani). Aquests minerals són recursos que s'haurien de seguir important dels països en vies de desenvolupament (per exemple, Argèlia).

Això obre la qüestió sobre què pot passar si aquests països decideixen tenir el mateix nivell de vida (i de consum) que nosaltres.

Paral·lelament s'han de tenir en compte els factors de risc que es deriven de les radiacions nuclears, entre les quals s'inclouen diferents tipus de càncer. No sembla que, en aquest sentit, l'energia nuclear contribueixi a la cultura de la prevenció.

En aquesta línia, i malgrat que és cert que aquesta font d'energia emet molt pocs gasos hivernacle, crec que l'energia nuclear no elimina el veritable problema dels recursos naturals i els factors de risc que hi són associats.

Ja aniria sent hora que els diferents països es plantegessin, seriosament, la reconversió cap a fonts d'energia alternatives alhora que es posés sobre la taula el debat de fins a quin punt és necessari un creixement sostingut i depredador.

Pigmitropisme d'una planta carnívora

2009-12-27T06:33:00.000-08:00

Això és el que els hi passa als insectes que volen el néctar de Drosera rotundifolia. Una font de nitrogen és una font de nitrogen...

Les "corrides" de Toros

2009-12-24T04:10:00.000-08:00

Josep Maria Terricabras, Filòsof

El Parlament de Catalunya acaba d’acceptar de tractar oficialment una iniciativa legislativa popular –que ha recollit centenars de milers de signatures– perquè les curses de braus siguin prohibides a Catalunya. Confio que la qüestió es tracti aviat i que acabi amb la prohibició.

Fa temps que estic a favor d’una mesura com aquesta, que és pròpia d’una societat civilitzada i sensible envers el dolor de qualsevol –humà o no–, i que és incapaç d’infligir-ne ella mateixa per pura diversió o entreteniment. Perquè bàsicament es tracta d’això: de no fer mal, de no fer patir, i sobretot de no fer-ho per plaer, per diversió, per gust, per domini estúpid i insensat. Que aquesta fos una forma primitiva de diversió, ho arribo a entendre. Però no, que ho continuï essent. Tal com seria inacceptable que es continuessin permetent les baralles de gladiadors, l’esclavitud entre humans o les lluites de galls. En alguns d’aquests aspectes, som millor que no érem. I ens n’hem d’alegrar. Però hem arribat a ser millors gràcies també a la prohibició d’actes de barbàrie i a l’afinament de la nostra consciència moral.

Fa molts anys Ferrater Mora ja va rebutjar amb encert els tres arguments bàsics que es fan servir per defensar les curses de braus: que són tradicionals, que són espectaculars, que mostren una especial relació entre l’“homo hispanicus” i el toro. La veritat és que aquests tres arguments són realment pobrets. Entendria molt més que em diguessin que és un negoci, però llavors hi tornaríem per aquesta banda, i em temo que els defensors pretenen donar arguments més “culturals”, més “elevats”, que els merament crematístics.

La tradició és efectivament important, però no perquè és antiga sinó perquè és bona, almenys perquè no fa mal a ningú. No és el cas de les curses de toros. Que la “corrida” és espectacular, potser sigui cert –tot i que n’hi ha, em diuen, que són arrossinades, pobretes, fetes amb pocs mitjans i poc “glamour”–, però l’espectacle no justifica la bondat o la conveniència de la cosa espectacular. L’argument hispànic o, si es vol, català –que alguns també fan servir– em sembla molt tronat. Les maldats, les impertinències i els robatoris fets per catalans, no deixen de ser robatoris, impertinències i maldats. I una suposada tradició catalana no és millor que una de no-catalana pel fet de ser catalana, sinó pel fet de ser millor, és a dir, perquè té –si les té– unes característiques que la fan noble i acceptable. No és el cas de les curses de toros.

Jo no estic en contra dels toros, ni dels elefants ni dels cocodrils. Seria absurd per part meva. Estic, en canvi, en contra de les curses de toros, tal com estic en contra de guardar cocodrils a la banyera de les cases, tant per nosaltres com per ells. Aquests dies, però, he hagut d’escoltar arguments –diguem-ho així– absolutament increïbles per no prohibir les curses de braus. Els més sorprenents acostumen a venir –diguem-ho així, també– de l’esquerra, d’una mena d’esquerra acomplexada, perplexa i desorientada, que no prohibiria res perquè ho troba lleig i vol deixar tot a la lliure iniciativa dels ciutadans. Ai senyor! Tanta candidesa em fa venir ganes de plorar..., a estones, de riure. Ells volen legislar, no prohibir. No es deuen adonar que legislar comporta prohibir, perquè una llei –com, per exemple, la llei 1/1998 de 7 de gener, de política lingüística– no era ben bé una llei sinó una homilia, perquè no contenia pràcticament cap sanció i, sobretot, no es va atrevir a posar en marxa les poques que contenia. Per fer lleis així no necessitem cap Parlament ni sobirania nacional!

En una societat civilitzada, democràtica i madura, allò que atempta contra la dignitat de les persones i que provoca sofriment gratuït a éssers capaços de patir sofriment, ha de ser rebutjat sense contemplacions i, doncs, s’ha de prohibir. És el que passa amb les curses de toros. Que també hi hagi moltes altres qüestions importants que s’han de decidir, no treu que aquesta no s’hagi de decidir. (L’excusa dels immobilistes és que sempre hi ha altres coses més importants per fer, però resulta que no fan ni aquelles ni aquestes.)

Em sembla que la batalla contra les curses de braus és una gran batalla, significativa i exemplar. Confio que la guanyem. I que tots aprenguem que el camí de la llibertat i de la justícia comporta trencaments amb formes del passat que potser ens agradaven però que ja no ens poden acompanyar. Al meu avi, que era una bellíssima persona, li agradaven els toros. No li han agradat a ningú més de la família. Em sembla que, en aquest punt, la família ha millorat. I me n’alegro molt.

Companys de viatge

2009-12-18T06:29:00.000-08:00

Aquesta petita planta arbustiva es diu Foixarda (Globularia alypum). Allò que podria ser un arbust mediterrani qualsevol es converteix a partir d'avui en el meu company de viatge fins al setembre, moment en què hauré de lliurar el projecte final de carrera i haver trobat resposta a les següents preguntes:

- Existeixen canvis en la seva fenologia? En quines zones geogràfiques de Catalunya es produeixen amb més intensitat?

- Les situacions de canvi impliquen canvis morfològics en la mida de la flor?

- Què hi té a veure el canvi climàtic amb tot això?

M'esperen, probablement, uns mesos durs, estressants i, sobretot, enfeinats, però, alhora, estimulants i encoratjadors. M'esperen uns mesos de poca vida social i pocs diners, però amb un horitzó de bones perspectives tangible, real, a l'abast i cada cop més proper.

Mànigues arromangades i anem per feina!!

INFORMACIÓ O ESPECTACLE?

2009-12-07T04:53:00.000-08:00

Darrerament la fal•lera dels mitjans de comunicació per cridar la nostra atenció està assolint fites insospitades. Aquesta darrera setmana, concretament, ha portat els telenotícies de moltes cadenes que es veuen a Catalunya a assenyalar com a assassí i violador un senyor que la justícia ha acabat demostrant que era innocent.

Es tracta del cas d’una nena que, en un moment determinat, cau d’un gronxador i es dóna un cop al cap. El seu padrastre la porta a urgències i no li fan cas. L’endemà la nena empitjora i la hi torna a dur. Aleshores un metge conclou que la nena ha estat maltractada i violada. El padrastre és detingut i la nena es mor. Durant dos dies, totes les cadenes generalistes –excepte TVC, que no va tractar la notícia- van estar passant repetidament la imatge del padrastre mentre baixava emmanillat d’un cotxe de policia per ser conduït a la comissaria. La imatge anava acompanyada del so d’unes dones que l’escridassaven.

Cal dir que, en moltes ocasions, diverses cadenes (especialment La Sexta, però també Antena 3 i Tele5) no van estalviar judicis de valor en presentar la notícia, com tampoc van respectar l’anonimat de la persona acusada, mostrant, sense complexes, la seva cara.

Però dissabte van aparèixer els resultats de l’autòpsia que demostraven la innocència del padrastre en qüestió i les cadenes van haver de canviar el titular, tot i que, això sí, en cap moment van estalviar-se les imatges que ja havien passat els dies anteriors. Ara, però, aquestes imatges anaven acompanyades d’afirmacions com ara “Una negligència mèdica va dur-lo a la presó i la societat va assenyalar-lo com a culpable” (Tele 5). La societat?? Aquest és un dels problemes d’aquesta forma de periodisme, que es pensa que perquè crida l’atenció de la gent ja té autoritat per parlar en nom seu. Però no era la societat sinó ells qui havien presentat aquest pobre home com un assassí violador. I encara més, aquell mateix dia a la nit, el telenotícies de TV3 passava les imatges senceres segons les quals aquells crits de les senyores havien estat incitats per la persona que anava amb la càmera. És a dir, tot havia estat un muntatge!

No tinc cap dubte que aquell metge serà sancionat per la seva negligència. Tampoc tinc dubtes que quan algú no fa bé la seva feina és acomiadat, expedientat o amonestat. Però dubto que hi hagi cap d’aquests periodistes que plegui. I ho dubto perquè no sé a què estan jugant, però sembla que captar l’atenció de la gent encara que sigui despertant la seva part més morbosa i baixa ho justifica tot. Justifica, fins i tot, el fet de fer passar per un calvari a un pobre home.

Crec que aquesta gent s’hauria de limitar a informar sobre allò que passa de la manera més neutral i objectiva possible. Trobo que hauria de transmetre uns altres valors; que hauria de deixar de dir-nos com hem de pensar i deixar de creure que parlen en nom de ningú. M’agradaria que quan encengués la televisió totes les cadenes em tractessin com a adult. Simplement, perquè crec que el fi no justifica els mitjans.

Una Olor misteriosa

2009-12-02T00:36:00.000-08:00

El veí nou inquietava la senyora Blanc, eren molts els gestos estranys que notava. Es tractava d’un veí d’hàbits comuns, que saludava cordialment, marxava de bon matí a quarts de set i tornava cap a les vuit del vespre. Però era a partir d’aquella hora en què començaven a veure’s les ombres d’aquest nou company d’escala. Aquells sorolls estranys que es repetien vespre rere vespre li feien aixecar sospites que hi havia quelcom d'estrany.

Un bon dia, la senyora Blanc va decidir visitar aquell home. Per sorpresa, però, no va ser ell qui li va obrir la porta sinó una dona. La senyora Blanc, sorpresa per la presència d’una veïna que encara no havia vist, li va comentar el motiu de la seva visita. Però la dona li va dir que no havia sentit mai cap soroll anormal. Per treure tensió a l’ambient, la dona va convidar la senyora Blanc a prendre un te, però la senyora Blanc no es podia treure del cap que una dona com aquella, amb plenes facultats, no sentís aquells sorolls. Costava de creure i això li feia malfiar-se’n, amb la qual cosa va decidir rebutjar l’oferiment.

De sobte, va aparèixer una olor estranya però molt agradable que va fer desaparèixer qualsevol sospita. Semblava que aquella olor li feia perdre la raó i cada cop se sentia més i més atreta per l’ambient que envoltava aquell pis. Era com si es tractés d’aquelles feromones amb què s’atrauen els animals.

Aquella olor semblava que la conduís a fer coses que de bon principi no hauria desitjat. Sentia una barreja d’enuig, plaer i desorientació. Aleshores, va sonar el despertador. Eren les sis, hora de llevar-se per anar a treballar. Aquella realitat viscuda quedava confosa entre els móns del subconscient. Tot semblava indicar que havia estat un somni, però aquest era massa real. Tanmateix, calia emprendre un nou dia.

Al cap d’una estona, a quarts de set, en sortir al vestíbul del bloc de pisos, es va tornar a trobar amb el veí, que la va tornar a saludar cordialment. En aquell moment, la senyora Blanc va recuperar aquella olor tan estranya. Ara, el nou veí encara l’inquietava més...

Fumar en espais tancats

2009-11-30T10:19:00.000-08:00

Una pregunta freqüent en les discusions entre fumadors i no fumadors és: qui ha de respectar a qui?

Aquests darrers anys hem pogut copsar moments crispats arran, sobretot, de l'aplicació de la llei antitabac, una llei encaminada a restringir l'acció de fumar tant al lloc de treball com als espais públics.

Tot i que reconec tenir una certa al·lèrgia al terme "prohibir", tampoc es pot menystenir que avui tots els estudis epidemiològics són concloents a associar l'exposició al tabac amb malalties com el càncer de pulmó, malalties cardiovasculars, tos crònica o abortaments espontanis en dones embarassades.

Especial atenció mereixen els efectes del tabac sobre fumadors passius, és a dir, aquelles persones que, tot i no fumar, estan exposades al fum del tabac. Aquests mateixos estudis no dubten a atribuir-los el mateix risc de contraure malalties que els propis fumadors.

És raonable, doncs, prohibir de fumar en espais tancats? En principi s'entén que prohibir el tabac en aquests ambients suposa una millora de la qualitat de l'aire que es respira i que això suposa reduir la incidència de malalties. Així doncs, des del punt de vista sanitari sí que ho seria.

Paral·lelament, des del punt de vista ètic no hi ha dubte que hom pot fer allò que estimi oportú amb la seva salut però no sembla gaire lícit que aquestes decisions afectin la salut dels altres. De la mateixa manera que no ens sembla bé que algú condueixi a 200 km/h per una carretera que passa per pobles, tampoc ens ho hauria de semblar que es permeti fumar en espais tancats. El risc, al capdavall, és el mateix.

ERC de Cerdanyola demana un referèndum per decidir el futur de la Plana del Castell

2009-11-23T11:46:00.000-08:00

Al 1992 la ONU va celebrar a Rio de Janeiro ( Brasil ) una gran conferència mundial sobre medi ambient i desenvolupament que, entre d'altres coses, significà el tret de sortida per a múltiples projectes internacionals.

Mitjançant una extensa declaració es van establir els principis rectors del desenvolupament sostenible i per fi, les qüestions relacionades amb el medi ambient van situar-se al centre del debat mundial. El desè principi de l'esmentada declaració fixava que la millor manera de tractar les qüestions ambientals era amb la participació de tota la ciutadania interessada, en l'àmbit corresponent, garantint l'accés a la informació i la capacitat d'intervenir en els processos de decisió.

Si juguem tots, el medi ambient guanya. Si les decisions es prenen als despatxos, el medi ambient surt perdent i això és justament el que durant molts anys ha passat a la nostra ciutat.

No s'ha donat l'adequada publicitat a les informacions fonamentals, l'ajuntament mai ens ha parlat a les clares dels seus projectes i la incompetència en la gestió s'ha tapat darrere polítiques de desenvolupament que no han fet de Cerdanyola del Vallès una ciutat millor per a les persones que hi vivim. Això sí, cada cop som més i la pressió sobre els nostres espais naturals també és major.

Aquesta dinàmica s'ha d'acabar i és important que tornem la paraula als ciutadans. L'esquema de la democràcia limitada a quatre anys de legislatura i una oferta de partits decebedora no ens serveix, forma part d'una manera d'entendre la democràcia i la convivència que ha de fonamentar-se en un model molt més extens.

Durant l'any 2009 a Sant Celoni ( Vallès Oriental ) va celebrar-se un referèndum amb l'objectiu que els ciutadans decidissin de manera vinculant si volien la construcció d'una ARE ( Àrea Residencial Estratègica ) que destruiria un paratge natural i incrementaria de manera molt important el volum de la població. La ciutadania va parlar i aquest projecte no tirarà endavant. El Medi Ambient va sortir guanyant i s'ha generat un precedent molt important a nivell català que no podem obviar.

Des de la Secció Local d'Esquerra de Cerdanyola del Vallès ens comprometem a impulsar referèndums vinculants amb els que la ciutadania pugui expressar el seu parer respecte a les qüestions que afectin al patrimoni més important que tenim, el Medi Ambient.

Comencem per demanar al govern municipal que enceti un debat seriós amb els agents socials i partits polítics per plantejar un procés participatiu on s'informi objectivament als ciutadans sobre quina és la situació real dels abocadors a la Plana del Castell i es plantegin les possibles vies d'actuació per tal que la ciutadania decideixi.

Entenem que l'actual govern municipal, configurat en exclusiva per representants d'ICV-EUiA no hauria de tenir majors problemes en impulsar un procés participatiu vinculant on es tracti als ciutadans com a adults i s'enriqueixi la democràcia participativa. La nostra proposta encaixa plenament amb els continguts programàtics d'aquesta marca política i volem recolzar-los amb l'oferiment de participar activament en la confecció i execució d'aquest tipus de polítiques.

En conseqüència, la nostra secció local presentarà una moció a la propera sessió plenària de l'Ajuntament de Cerdanyola del Vallès amb l'objectiu d'exposar els anteriors punts de vista i plantejar la proposta concreta d'organitzar un referèndum vinculant sobre el futur de la Plana del Castell.

La casa de la cascada

2009-11-19T05:05:00.000-08:00

Situada al Bear Run, entre el nord de l’Estat de Nova York i el sud de l’Estat de Pensilvània, la Casa de la Cascada és l’obra mestra de Frank Lloyd Wright (1876-1959), considerat per molts autors (i per ell mateix) com el millor arquitecte del món, i una de les principals fites aconseguides per l’arquitectura del segle XX.

La Casa de la Cascada, un dels projectes més famosos de la història de l’arquitectura, fou dissenyada entre els anys 1934 i 1935 i construïda a partir de l’any 1936 si bé no fou acabada fins l’any 1939. L’objectiu d’aquest projecte no fou més que la creació d’una casa de camp per a Edgar Kaufmann i la seva família, propietaris de grans magatzems.

La seva principal peculiaritat és la creació de terrasses sortints per obrir la casa enmig de la natura seguint els principis de l’arquitectura “orgànica” emfatitzats per Wright en la seva escola. Aquests principis consisteixen a integrar en una unitat edificada els factors ambientals de la zona, l’ús i la funcionalitat de l’edificació, els materials nadius i els usuaris o clients.

És d’aquesta manera que l’adequació a l’entorn és considerat com un dels punts forts d’aquesta arquitectura i, en el cas d’aquesta casa veu culminats els seus propòsits, com ho exemplifica el fet que el so de la cascada pugui ser percebut des de qualsevol racó de la mateixa.

El terreny en el qual s’ubica la casa està fornit de roques arran de sòl que serviren de cimentació de l’edifici. L’entorn de la casa té un relleu lleugerament accidentat, amb un bosc d’arbres caducifolis només alterat per un únic camí de vianants que hi condueix.

D’aquesta casa es comenta, moltes vegades, l’especial relació de respecte que manté amb l’entorn en el qual s’ubica, encara que, cal remarcar-ho s’emmarca en un model de ciutat dispersa que va ser molt criticat des d’Europa a principis del segle XX (moment en què el funcionalisme era el discurs arquitectònic amb més empenta). Les crítiques venen donades per dos motius: l’elevat cost i els costos ambientals. En cap dels dos casos, però, es considera que la casa de la cascada sigui el problema per si sola. El problema seria crear un model de ciutat amb moltes cases com aquestes. Pel que fa a les crítiques pel seu elevat cost, només cal imaginar quin preu tindria construir aquests tipus d’habitatges per a cadascun dels individus d’una societat i el cost que significaria pel que fa als desplaçaments quotidians d’aquests.

Les crítiques pel cost ambiental, d’altra banda, consideren que en una societat tan dispersa es fa molt complicat crear xarxes de transport públic eficients,cosa que fa que l'única manera efectiva per desplaçar-se sigui el transport privat. D'aquesta manera, cada desplaçament implica despeses en benzina, amb les emissions de contaminants que suposa. Les aparences, doncs, en aquest cas, enganyen, tot i que somiar a viure en un indret com aquest és gratuït.

Greenpeace/ Paz verde

2009-11-03T02:50:00.001-08:00

Fa temps una activista de Greenpeace em va aturar pel carrer per preguntar-me si estava interessat a col·laborar amb la seva organització. Jo li vaig respondre que compartia els objectius de Greenpeace a escala global i, fins i tot, compartia la major part de les accions que realitzaven a Catalunya, però que no entenia la nul·la sensibilitat d'aquesta organització cap a la llengua del país i, per tant, cap a la diversitat lingüística. Vaig concloure que fins que no corregissin aquest dèficit preferia col·laborar amb altres organitzacions sorgides al mateix territori amb la mateixa sensibilitat ambiental que ells però amb un major respecte cap a la realitat del País. La noia em va reconèixer que no era la primera queixa que rebien en aquest sentit, però, seguidament va continuar amb excuses que parlaven de la globalitat.

Ahir, Greenpeace va dur a terme una protesta a la Sagrada família desplegant dues pancartes: una en anglès (World leaders make the climate call) i una altra en castellà (Salvad el clima). Davant les crítiques per aquest fet l'ONG ecologista ha respost que a "Barcelona tenim una delegació on es parla en català però que en aquesta ocasió el missatge anava dirigit als governs, polítics i personatges internacionals reunits a la Fira".

Ja és significatiu que fer arribar un missatge als polítics que manen de debò impliqui haver d'utilitzar l'anglès i el castellà però no pas el català a Barcelona, però en tot cas, és lleig sortir amb excuses dient que a Barcelona hi ha una delegació on "es parla" en català; la llengua no només serveix per parlar i comunicar-se, sinó que també simbolitza coses i mostrar-les públicament és una manera de demostrar respecte a la diversitat.

Sigui com sigui, observant les pàgines webs d'aquesta ONG es pot observar que, mentre que a l'Estat espanyol la web és únicament accessible en castellà, a la resta del món Greenpeace actua diferent: només cal comparar-ho amb allò que fa al Canadà, a Bèlgica, a Suïssa, a Finlàndia... on, només entrar, el web et demana que escullis la llengua. Es clar que, es tracta de països en els quals existeix un reconeixement i un respecte entre comunitats nacionals. També, mirant altres països, es pot comprovar com llengües amb menys parlants que la catalana també compten amb versió: noruec, danès, finès...

Tot això fa pensar, es clar que sí. I, segurament, Greenpeace només és una conseqüència d'allò que tenim.

En tot cas, aquesta sensibilitat pel pobret català que a tanta gent li estranya de la nostra societat jo la faig meva, i la deixaré quan es facin les coses ben fetes. Mentrestant, doncs, que no m'aturin gaire pel carrer.

L'home de gimnàs

2009-10-29T09:53:00.000-07:00

Tots i totes sabem que ens ha tocat viure una època en què no podem menystenir el poder de la imatge. No em refereixo a la imatge associada a la comunicació no verbal, que sempre ha tingut importància, sinó a aquella associada al culte del cos.

Així, pels nostres carrers, de vegades es deixen veure un grup d’éssers humans perfectament adaptats a aquest nou entorn; es tracta d’humans, preferentment del gènere masculí, que es caracteritzen, principalment, per consagrar la seva vida al voltant d’una sala de màquines.

No és que els desagradi anar al cinema, escoltar música o realitzar qualsevol altre activitat lúdica. El que passa és que si fessin això estarien perdent minuts de gimnàs i, això, els seus estimats músculs no els ho perdonarien. En realitat, l’home de gimnàs només abandona el seu hàbitat dissabte a la nit, moment en què se’l pot trobar a qualsevol local nocturn demostrant al gènere femení que posseeix els millors atributs de tota la població.

Com hom pot comprovar, no estic parlant d’esportistes d’alt nivell, que cerquen millorar el seu rendiment. A l’home de gimnàs no li importen les seves marques: entre cella i cella hi té poder veure, dia a dia, que els seus abdominals van prenent definició i, per assolir aquest objectiu, és capaç de qualsevol cosa, fins i tot provocar-se un desajustament hormonal. Fem-li un seguiment.

L’home de gimnàs es lleva a les 7 del matí, moment en què es prepara l’àpat més important del dia: l’esmorzar. La diferència amb qualsevol altre mortal és que, entestat a maximitzar l’eficiència de les calories que ingereix, el menú no es basa, només, en cereals o fruita, sinó que també en clares d’ou, batuts de proteïna i altres nutrients dissenyats expressament per cultivar els seus músculs.

A les 9 del matí se’n va a treballar i, de camí al cotxe (acostuma a desplaçar-se amb aquest mitjà de transport) aprofita qualsevol reflex per contemplar la seva silueta i així reforçar el seu ego. Això és molt important: l’home de gimnàs no té problemes d’ego i el fet d’haver aconseguit una tonificació muscular satisfactòria fa que es contempli a ell mateix com la persona més interessant del planeta. Com a tal, farà el que calgui perquè la resta del món se n’adoni. La feina és un bon lloc per intentar cridar l’atenció dels companys i companyes.

Però el dia avança i a les 7 de la tarda entro al gimnàs i me’n trobo uns quants. Aquest és el seu hàbitat natural així que haig d’anar amb compte.

Entro al gimnàs i em disposo a realitzar els meus exercicis. Observo que hi ha dues màquines ocupades amb tovalloles però sense ningú que les utilitzi. Miro al meu voltant i n’identifico els propietaris. Estan realitzant altres exercicis. Em dirigeixo a ells i els pregunto si les estan fent servir. “Si, estem treballant”, em responen tot seriosos.

És el problema de l’home de gimnàs més extrem, que no és capaç d’entendre que la resta de mortals també anem al gimnàs a treballar. Però em resigno i busco altres màquines per utilitzar.

Al cap d’una estona, en ple esforç sento una mà que intenta cridar la meva atenció. És l’home de gimnàs, que s’ha quedat sol perquè el seu company ha marxat i vol que supervisi el seu exercici. “Ara m’ajudaràs”, em sentencia. Li contesto que estic treballant i tinc poc temps. Els seus ulls em miren amb ira, ferits pel no com a resposta. Però un bon home de gimnàs es pot refer d’aquestes coses. Al capdavall, quan torni al vestidor i es miri al mirall es descobrirà una nova abdominal que no coneixia.

Continuem apretant l'accelerador

2009-09-17T03:28:00.000-07:00

La consulta d'Arenys de Munt del passat dia 13 de setembre comença a desencadenar reaccions força interessants. Berga confirma que se sumarà a la democràcia per consultar els seus habitants sobre la independència. Serós -ja va confirmar-ho- serà el següent municipi a donar veu als ciutadans sobre aquest tema. 60 municipis de la plataforma Decidim.cat festegen amb la data del dia de la constitució espanyola per realitzar la consulta. A Barcelona, en Jordi Portabella s'ofereix a impulsar les entitats que vulguin a no esperar més Espanya, mentre que en Xavier Trias ho veu amb bons ulls. No obstant, ICV decideix no impulsar les esmentades consultes. ICV, el partit responsable del Departament de Relacions Institucionals i Participació, el qual en el seu informe sobre la desafecció política arribava a la conclusió que calia ser "més transparents, participatius i clars" deixa sense cobertura el batlle d'Arenys de Munt (les candidatures EPM i AM2000 sumen per ICV) afirmant que no s'han de crear "falses expectatives". Pel que sembla, que la gent pugui votar és una falsa expectativa. En canvi, continuar defensant una Catalunya federada amb Espanya quan Espanya no es vol federar amb Catalunya no és una falsa expectativa?? Bravo pel progressisme guai. Fóra bo, no obstant, conèixer l'opinió del nostre excel·lentíssim Alcalde sobre aquestes falses expectatives.

Però si ICV es desmarca de la democràcia participativa que diu promoure, el PSC ens regala les oïdes amb la ministra Carme Chacón, afirmant que posar un vot a una urna transparent li sembla que és donar una mala imatge equiparable a l'extrem ideològic de la Falange. O el senyor Iceta, que en un enèsim intent de jugar amb el llenguatge fa referència a una suposada radicalització de CiU. Hi més radicalització que la de voler impedir un procés democràtic en el qual es pot votar Si, No o en Blanc? Per no parlar del President de la Generalitat, qui va dir que fins i tot els "fatxes" tenen dret a manifestar-se, sense defensar alhora el dret de la gent d'Arenys de Munt a expressar-se a les urnes. I és que l'obsessió dels socialistes catalans d'ara per fer veure que el fet nacional no existeix els arriba a fer veritablement el ridícul.

Sigui com sigui, aquests moviments, amb en Laporta treient el cap, ens prometen un any polític molt interessant que pot arribar a posar a sobre la taula sense embuts el debat que fa 100 anys que el catalanisme porta intentant solucionar -sense èxit- per la via dels eufemismes i "les falses expectatives" sobre la relació política amb Espanya.

Arenys de Munt. La taca d'oli i la il·lusió col·lectiva

2009-09-14T09:29:00.000-07:00

Ahir va ser un dia que serà recordat pels arenyencs i arenyenques, però també per molta gent d'aquest País. Finalment, després que govern espanyol, advocacia de l'Estat, Falange española y de las JONS, PP, PSOE, PSC, Ciudadanos, etc. fessin tots els esforços per impedir-ho la voluntat de la gent s'ha acabat imposant. El poble va ser consultat i va votar per la independència gairebé amb unanimitat (96.33% dels sufragis) amb una participació del 41% (superior a altres votacions) en un únic col·legi electoral, en una consulta organitzada per una entitat privada i després de rebre amenaces.

En tot el temps que ha durat aquest debat, els opositors a la celebració de la consulta han afirmat fermament que el dret a l'autodeterminació no està contemplat per la Constitució espanyola (De la Vega dixit). El que obliden és que és la democràcia el que fa les Constitucions (i no pas a l'inrevés). Les Constitucions han estat inventades precisament com a instrument que garanteixi que hi pugui continuar havent democràcia (la que la gent vulgui). Impedint que la gent voti (i en canvi, permetent la manifestació d'un grup feixista en un dels pobles on el franquisme va causar una de les repressions més grans) més que complir aquesta funció, la constitució espanyola sembla haver-se convertit en el principal escull perquè el poble català pugui seguir avançant, convertint-nos en una mena de presoners de les seves lleis.

Una altra cosa que obliden els opositors de les consultes és que Espanya forma part de l'Organització de les Nacions Unides (ONU) el qual reconeix explícitament el dret que tenen els pobles a escollir lliurement el seu futur.

Però més enllà d'això, és important destacar que, juntament amb aquesta ferma tossuderia negant el dret de ser consultats, els contraris a la independència segueixen sense dir en què i per què ens convé als catalans formar part de l'Estat espanyol i no tenir un Estat propi... de moment, cap senyal de vida intel·ligent. Avui, aquesta gent ensenyava el mig somriure burleta i deia que aquesta consulta no té validesa, que no ens hem de centrar en debats identitaris, que ahir hi havia un grapat d'independentistes i un grapat de fatxes, i que en el fons són dos extrems.

Aquesta gent confón les coses. En primer lloc, perquè a l'extrem oposat dels feixistes hi han els demòcrates (en tot cas entremig hi han els que no tenen clar si volen un sistema polític o bé un altre). I en segon lloc perquè en el debat sobre la independència hi ha l'extrem del si i l'extrem del no (que resulta que també acostumen a ser un grapat d'independentistes radicalíssims, ja que de moment defensen una Espanya independent i a més neguen que nacions com la nostra ho puguin ser).

Sigui com sigui, la consulta es va fer enmig d'un ambient festiu i molt il·lusionador. Segurament, Arenys de Munt ens va donar ahir una lliçó. I és que el gran triomf col·lectiu d'aquest País (la fi del victimisme que dirien alguns) no passa per creuar els dits davant la sentència judicial del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. Tampoc passa per haver aconseguit el millor finançament dintre dels mals finançaments possibles que ofereix l'Estatut. Tampoc per seguir fent pedagogia sobre per què som com som. La gran victòria col·lectiva passa per la independència. I si algú vol saber perquè som així i perquè parlem "aixà", que vingui i ens conegui. I que conegui aquest nou Estat de Dret.

Finançament, Acampada i aniversari.

2009-07-21T06:23:00.000-07:00

Finançament

El cap de setmana passat el Govern de Catalunya va acceptar l'últim oferiment del govern espanyol en matèria de finançament. Cal considerar diversos aspectes d'aquest acord. En primer lloc, crec que és just destacar el paper d'Esquerra al llarg de tota la negociació i sobretot en l'últim tram de la mateixa. ERC ha tensat la corda fins on ha pogut i ha estat capaç de millorar l'acord fins arribar al mínim acceptable pel partit, és a dir 3800 milions d'euros més els 1200 adicionals (Disposició addicional tercera de l'Estatut corresponent al pacte per les infraestructures) que sumarien 5000 milions i reduirien el dèficit fiscal en 1/3 part, tenint en compte que aquest es troba situat al voltant dels 17000 milions d'euros. Des de qualsevol punt de vista, doncs, ERC ha estat decisiva per assolir un acord de mínims que d'una altra manera hauria estat impossible d'aconseguir vista l'actitud del PSC quan creua l'Ebre tot sol (i les pressions que aquest partit feia mesos que exercia per tancar un acord i acabar amb una situació de confrontació amb el PSOE) o l'actitud servicial d'ICV en les grans decisions de País. Per primera vegada, doncs, després de lliurar els impostos dels seus ciutadans a Espanya (condició de l'actual marc legal) i que aquesta els gestioni a la seva conveniència, Catalunya no es quedarà per sota de la mitjana de diners públics per càpita respecte les altres comunitats. És un canvi de model. Segurament el màxim al que es podia aspirar amb aquest Estatut. Però continua sent un canvi de model insuficient ja que Catalunya, encara quedant per sobre de la mitjana, podrà encara perdre posicions respecte altres comunitats que recaptin menys. De la mateixa manera, s'ha reduït 1/3 del dèficit fiscal però continuen existint els 2/3 restants. I el més important, Catalunya, no pot decidir què fa amb els impostos dels seus ciutadans ja que simplement optava a avalar o rebutjar un model proposat per Madrid. Continuem sense poder parlar de solidaritat perquè la solidaritat és conseqüència d'una decisió pròpia i lliure, situació que no es dona ja que l'anivellament és producte d'una decisió aliena i condicionada.
No s'ha tancat cap debat, simplement s'ha fet un pas endavant. Espanya no ens regala res, simplement s'aprofita el moment de debilitat del PSOE al Congrés espanyol i tot just ens tornarà 1/3 dels diners que els catalans generem amb el nostre treball. Tot això comptant que Zapatero compleixi la seva paraula i la llei, cosa que ja sabem que no acostuma a fer.
Hi ha qui diu que això són molles. Jo crec que vindrien a ser un parell de llesques de pa de pagès (lluny del pa sencer, però el màxim al qual es podia aspirar).
També hi ha qui diu que això és contradictori amb defensar el concert econòmic o la independència. Tampoc crec que ho sigui. És el debat sobre si cal mantenir posicions exclusivament ideològiques o si cal, de tant en tant i per tal d'avançar cap els objectius marcats, comptar amb dosis de pragmatisme i adaptar-nos a les condicions actuals per tal de superar-les. Crec que l'objectiu és la victòria, no pas comptar-nos quants resistents quedem.

Acampada Jove

Aquest cap de setmana, fins a 27000 joves s'han passat durant els tres dies per l'Acampada Jove; l'Acampada Jove,doncs, es consolida així com la trobada músico-reivindicativa de referència als Països Catalans, que l’any vinent es tornarà a fer amb Montblanc. Aquest festival organitzat per les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya (JERC) ha estat un èxit rotund tant en assistència com en organització. Un punt que ens hem d'apuntar com a col·lectiu i que em fa sentir orgullós de formar-ne part. L'esforç d'aquests dies es veia recompensat veient la zona de concerts plena de gent amb ganes de passar-s'ho bé i amb una consciència de País clara. Crec que tot plegat val la pena.

Aniversari

Dissabte 18 de Juliol (18 de Julio) va fer 73 anys del cop d'Estat per part dels feixistes. Un cop d'Estat que va originar una guerra civil que va causar centenars de milers de morts en els tres anys que va durar, i que va anar seguida d'una dictadura cruel i represora que va atemptar contra les llibertats individuals i també col·lectives dels nostres avis i, posteriorment dels nostres pares. Un autèntic setge que va trepitjar els drets humans i va humiliar l'esperança republicana d'un País. Cal que no oblidem què va passar, perquè això explica moltes de les coses que passen avui. I sobretot, cal que no ho oblidem per saber d'on venim i, per tant, qui som i a què ens debem. Són dates com aquestes les que recorden la sàbia frase de "qui és enemic de Catalunya, és enemic de tots els pobles del món".

La modernització reflexiva

2009-07-06T02:58:00.000-07:00

Aquesta darrera setmana hem assistit (o assistirem) a la presentació al Parlament de dues Iniciatives Legislatives Populars per tal que el Parlament de Catalunya pugui debatre la conveniència o no de regular i controlar la manipulació genètica relacionada amb els aliments així com la prohibició de la tauromàquia a Catalunya.

En primer lloc, les Iniciatives Legislatives Populars (ILP) són un mecanisme per expressar preocupacions ciutadanes i traslladar-les a les assemblees legislatives (en aquest cas el Parlament) per tal que els nostres representants puguin debatre-les i, fins i tot, aprovar-les. Val a dir que el marc legal actual permet que si una majoria parlamentària decideix bloquejar aquest procés i decideix que la ILP no entri a debat ho pot fer (tal i com ha passat amb els transgènics). És per això que és important la nova llei de consultes populars, donat que aquesta pot permetre que els ciutadans, a través de la recollida d'un nombre concret de signatures, puguin portar directament al Parlament la seva proposta, i aquest convocar un referèndum a tota la població sobre el tema en concret.

En segon lloc, m'agradaria destacar el gran mèrit dels moviments antitransgènics i dels moviments antitaurins per arribar a una gran part de l'opinió pública (allò que anomenem, la majoria silenciosa) malgrat la posició privilegiada dels principals defensors de la indústria biotecnològica o de la tauromàquia, els quals es troben còmodes a la tribuna mediàtica donant lliçons morals.

No obstant, això no treu que aquests dos debats tinguin connotacions diferents.

En el cas dels organismes modificats genèticament (OMG), cal destacar que aquest no està exempt de disputes en la mateixa comunitat científica, suscitant un ampli debat sobre els riscos que comporten, cosa que ha permès la opinió pública qüestionar-se la seguretat que comporta l'actual desregulació d'aquestes aplicacions de la biotecnologia. Podria extendre'm sobre aquestes aplicacions però per això cal un post monotemàtic. El cas és que el debat no podrà tenir lloc degut al tripartit format per CiU, PSC i PP.

La tauromàquia és diferent; aquest és un debat més clàssic. Aquí no entren el joc encara "els riscos". La tauromàquia, si volem tancar els ulls, no ens afecta. Afecta a "uns altres" que en aquest cas no són ni de la nostra mateixa espècie. Però en aquest debat, no obstant, no hi ha divisió en la comunitat científica: els braus són mamífers herbívors (gens agressius) amb un sistema nerviós força desenvolupat i, per tant, amb capacitat no només de sentir dolor sinó també de tenir patiment psicològic (o etològic, com volguem). Tampoc hi ha divisió entre els filòsofs: si acceptem que un ésser viu com podria ser un nadó, per la seva capacitat de patiment, té uns drets bàsics malgrat no poder complir deures, haurem d'acceptar que un animal no humà també els té pel mateix motiu, si no és que el volem discriminar per la seva condició de no-humà.
Tot això, deixant de banda les connotacions casposes que aquesta festa va adquirir durant el franquisme i que avui manté com a símbol nacional espanyol, que per si sol pot incitar el rebuig però no la prohibició, tot i que no deixa de sobtar ja que contradiu aquells qui pensen que el nacionalisme espanyol ha canviat i acusen d'injustos aquells que associen inconscientment nacionalisme espanyol amb una visió del món (però sobretot una concepció d'Estat) castellanocèntrica.

El socialisme català

2009-07-02T06:51:00.000-07:00

Ferran Mascarell,
Historiador i ex-dirigent del PSC

Article revelador de Ferran Mascarell escrit a l'Avui. Tan de bo l'ànima catalana del socialisme català desperti de l'engany federalista de tots aquests anys.

U: Molts dels votants, simpatitzants i dirigents del socialisme català sabem que una època s'està acabant. Sabem que els principis de relació amb el PSOE que han marcat la Transició estan absolutament desautoritzats. Sabem que el debat sobre el finançament ha deixat definitivament tocades les -ja per si mateixes desconfiades- relacions entre el president Montilla i el president Zapatero.

Dos: El debat del finançament -sigui quin sigui el seu desenllaç- ha expressat que la majoria dels dirigents del socialisme espanyol han retrocedit en una idea anacrònica sobre Espanya hereva de la tradició més arcaica del socialisme espanyolista. Espanya és una sola nació i ha de ser integral -deien els vells socialistes hispànics republicans-. Al proletariat li convenia -asseguraven- una Espanya unida i solidària que limités la preeminència dels poderosos.

Tres: Espanya és ara una societat desenvolupada, democràtica i de classes mitjanes. El socialisme governa. Els socialistes hispànics ja no poden esgrimir el vell discurs dels interessos superiors dels obrers i encara menys el de l'obligada solidaritat de les regions més burgeses. Ara, simplement, defensen els seus interessos corporatius. Fan allò que més afavoreix per mantenir el poder de la nova corporació dirigent espanyola forjada entre l'estructura de poders que se centralitzen a Madrid i els nous poders autonòmics. En aquesta corporació d'interessos desentonen els socialistes catalans. Primer Maragall, l'home que va gosar posar en qüestió les regles del joc; ara Montilla, el pupil que els ha sortit desagraït.

Quatre: El to del debat sobre el finançament -sigui quin sigui el desenllaç- expressa alguna cosa més que la tradicional prepotència central o un brot de sadisme contra la insubordinació catalana. Al carrer Nicaragua i a la plaça Sant Jaume saben que el pacte de la Transició s'ha fos. Sabem que l'Espanya plural és pura retòrica. Sabem que a Madrid no hi ha aliats, perquè defensen interessos radicalment diferents.

Cinc: Els dirigents catalans saben que el socialisme hispànic s'ha endinsat en un sender que ja és inacceptable per als catalans. Els demòcrates catalans van suposar fa 30 anys que el seu principal objectiu era aconseguir que la democràcia s'assentés a Espanya. La democràcia havia de permetre un desenvolupament econòmic just i harmònic de tots. De la igualació dels nivells de renda dels espanyols se'n derivaria un model d'Estat que acceptaria la diferència nacional catalana. L'Estat de les autonomies era un pas necessari però intermedi en el camí del federalisme. En aquest esquema hi va jugar quasi tothom. Convergència marcava els límits del terreny de joc i els socialistes feien de frontissa. Frontissa entre catalans d'orígens diversos i amb la concòrdia amb Espanya que desitjaven la majoria dels ciutadans. Funció de frontissa que es polia amb pedagogia i mai dir res que pogués ofendre.

Sis: Els dirigents socialistes saben que aquest esquema està necròtic. Saben que els dirigents estatals estan jugant una partida diferent. Se saben sols. Noten que els dirigents federals els voldrien a galeres. Sabem que estan en una cruïlla decisiva. Sabem que un error ara els pot liquidar. Sabem que per primera vegada en trenta anys el poble català n'està tip i està girant el rumb.

Set: La qüestió, doncs, no és tant saber què diran els dirigents per tractar de proclamar-se vencedors de l'acord del finançament. La qüestió decisiva és saber si han assumit que les premisses que han guiat les relacions entre Catalunya i Espanya els darrers decennis estan acabades. Si els dirigents socialistes volen seguir governant els catalans, han de renovar profundament el seu discurs envers l'Estat. Haurà de ser menys acomplexat en termes de sobirania; si Catalunya és una nació, cal fer-ho notar. Haurà de ser més precís en termes estatals; si el PSC té un discurs propi sobre una hipotètica Espanya plurinacional, cal fer-lo conèixer i lluitar-lo. Haurà de ser més europeista. Europa no és només una qüestió d'institucions, és sobretot un imperi en formació. És el marc on les nacions postnacionals es podran definir.

La tragèdia dels béns comuns

2009-06-25T08:19:00.000-07:00

Hi havia una vegada un camp molt gran de pastures el qual era obert a tots els pastors. Els pastors, alegres i cofois davant del panorama que tenien davant, van portar al camp el seu bestiar per tal que poguessin pasturar millor. Malgrat que aquest panorama els era beneficiós, els pastors no en van tenir prou, i van anar criant i portant cada vegada més caps de bestiar; en portaven tants com podien ja que això els donava beneficis econòmics i aquesta situació es va anar repetint i accentuant. Al principi això no suposava cap problema, ni ho va suposar durant segles ja que el nombre de pastors i de bestiar es mantenia relativament baix respecte les grans hectàrees de camp que hi havia. Però va arribar un dia en que ja no hi havia més espai per portar més bestiar, i la competència entre els pastors ja no era sobre qui aconseguia vendre més sinó pel mateix menjar del bestiar, que cada dia en tocava menys per cadascú.

Com pot acabar el conte?

I si ens imaginem que els camps són un riu o l'aire que respirem i l'augment del bestiar és la creixent contaminació o el creixent consum de recursos que tots nosaltres fem servir per poder portar a terme les nostres activitats quotidianes?

Què hauríem de fer per no arribar a la situació dels pastors?

Segurament crear un sistema que connecti la responsabilitat de conservació amb el dret d'ús dels recursos comuns, ja que sinó, aquests s'acabaran: és l'anomenada tragèdia dels béns comuns de Hardin.

Les JERC critiquem la paralització de la política de Joventut de l'Ajuntament

2009-06-17T05:16:00.000-07:00

Resum de la roda de premsa:

Les Joventuts d’ERC de Cerdanyola (JERC) hem anat fent un seguiment d'aquests 2 primers anys de legislatura pel que fa a les polítiques de joventut per part del consistori. En alguns moments hem destacat aspectes positius d'aquestes, com ara el fet que l'Ajuntament encarregués a una empresa externa un estudi sobre la realitat juvenil de la ciutat i posterior elaboració del Pla Local de Joventut; aquest fou un aspecte positiu realitzat per la regidora Carmen Rebollo perquè partíem de zero, i perquè l'anterior Pla Local era pèssim.

Tot i això, manifestem que el pla es va aprovar amb retard i no es va fer com calia, donat que és la regidoria qui ha de marcar les polítiques de Joventut i no agrupar les diferents activitats que fa cada servei; això fa que no quedi clar quin és el pressupost de la regidoria de Joventut ni a què es destina i, en qualsevol cas, tampoc no hi ha un pressupost per desenvolupar l'esmentat Pla.

Consell Local de Joventut

A més, una de les demandes que portem reclamant des de fa més de 4 anys és la creació d'un organ participatiu de representació dels i les joves de Cerdanyola basat en el model que marca Catalunya amb el Consell Nacional de Joventut de Catalunya. Aquest model preveu l'aplicació a nivell local del model que funciona a nivell nacional, que permetria que el jovent pogués organitzar-se i fer propostes sobre les polítiques que els afecten, però l'Ajuntament -que s'omple la boca parlant de polítiques de participació- no ha fet res, ni sembla tenir intenció de fer res per crear aquest organ; ans al contrari, sembla interessat a que els joves no s'organitzin, i així es mantinguin lluny de la participació, lluny de la incidència en les decisions, i lluny de la política.

Relleu a la regidoria

El relleu a la regidoria de Joventut impulsat pel senyor Alcalde respon a un simple intercanvi de cromos propi de la juguesca política però en cap cas fet pensant en els joves. Sigui com sigui, passats més de 3 mesos des que es va estrenar en el càrrec (i per tant, superats els 100 dies de rigor) l’actual regidora, Maria Reina, sembla haver paralitzat allò que la regidora Carmen Revollo havia iniciat i no ha estat capaç d’impulsar cap millora perceptible pels joves. De propostes no li han faltat, nosaltres li'n vam fer arribar unes quantes per registre, les quals -per cert- encara no ha contestat.

A més, cal recordar que amb l’aprovació del Pla Local de Joventut el passat més de Febrer, la regidora es va comprometre a fer, en un termini de 2 mesos, un pla d’actuacions pel període 2009-10 per marcar així les prioritats en polítiques de joventut. A les portes de l'estiu, aquest pla d'actuacions encara no ha vist la llum, la qual cosa suposa mig any més perdut. Això reflecteix les mancances de l'Ajuntament en aquest tema, que desenvoca en un dèficit de serveis pels joves i les joves de Cerdanyola.

Com a exemple d'aquesta mancança destaquem que, en una ciutat anomenada "universitària", d'uns 60000 habitants, en plena època d'exàmens només hi hagi una sola biblioteca, amb capacitat molt limitada, amb taules i cadires de dimensions molt reduïdes, amb soroll i que tanca dissabtes per la tarda i tot el dia de diumenge.

7-J no callis

2009-06-05T05:19:00.000-07:00

Aquest diumenge, uns 300 milions d'europeus estan cridats a les urnes. Sembla, no obstant, que totes les eleccions en general i aquestes en particular desperten poc interès. Tanmateix, sembla que aquest desencís amb la política segueix una dinàmica creixent, sense que ningú sàpiga quan arribarà al seu màxim.

Segurament Europa ens cau molt lluny perquè se'n parla poc de les moltes directives i reglaments que s'aproven al Parlament europeu (i s'aprovaran o es deixaran d'aprovar en funció de qui conformi aquest Parlament). Ni partits polítics, ni mitjans de comunicació ni ciutadania semblem interessats a generar debats sobre les decisions que pren l'eurocambra, malgrat que algunes són o poden ser de gran trascendència.

Segurament tenen raó aquells qui critiquen els partits per l'excessiu tacticisme, o aquells que creuen que no n'hi ha prou amb donar la paraula al poble cada 4 anys. Estic convençut que cal aprofundir en el sistema democràtic, creant llistes obertes vinculades als territoris per millorar la identificació de qui vota amb qui és votat. També, donant la veu al poble més sovint que no pas cada 4 anys, de manera que qui vagi a votar palpi millor la utilitat de seu vot. També reconeixent i fent valer el dret a decidir dels pobles.

Tot això és cert. La democràcia que tenim és molt millorable però encara que ho sembli no l'hem tingut sempre. De fet nosaltres fa tot just 30 anys que podem votar els nostres representants polítics (monarquies a banda). Abans molta gent havia estat anys empresonada defensant allò que avui nosaltres menystenim. Diumenge a les urnes hi haurà un reguitzell d'opcions polítiques. Algunes, com ERC, disposades a aprofundir en la democràcia d'aquest sistema que molts de nosaltres critiquem, a garantir la igualtat de condicions i el reconeixement dels pobles o a defensar els interessos de les classes mitjanes i populars.

Evidentment, votar és un dret i no un deure, però és responsabilitat de cadascú votar aquella opció que millor li pugui representar. I qui després de reflexionar-ho cregui que ningú no el pot representar la meva recomanació és que voti en blanc. Però que participi, que hi digui la seva. Perquè el silenci és molt difícil d'interpretar. I perquè els nostres avis i àvies, pares i mares, ja en van tenir prou, de silenci.

Seguint el debat polític

2009-05-23T03:48:00.000-07:00

D'ençà que vaig publicar l'últim post algú que segueixi el debat polític podria afirmar que han passat moltes coses mentre que algú que no ho faci segurament diria, no sense equivocar-se, que tot segueix igual.

Debat de política general

La setmana passada, va tenir lloc el debat de política general (anomenat debate de la nación, un terme que genera un àmpli consens com tots sabem). Un debat en que la mesura estrella del govern Zapatero, ha estat la de donar ajudes per incentivar la compra d'automòbils. Unes ajudes, això si, parcialment a càrrec de les Comunitats Autònomes i del propi sector. Una mesura perversa, tenint en compte que el sistema de finançament encara no s'ha resolt amb èxit i que l'asfíxia econòmica de Catalunya està assolint uns nivells límit. I sobretot, una mesura gens estructural perquè és precisament quan un sector com el de l'automòbil ha entrat en crisi que s'haurien de prendre mesures en favor de la innovació, és a dir, produïr coses que la resta del món no tingui i suficientment atractives i necessàries com perquè les vulgui comprar. Incentivant la compra d'automòbils l'únic que es fa és retardar el drama, res més. També l'època de crisi hauria de ser l'època del canvi a energies renovables; en una terra rica amb matèria prima com el sol i el vent no pot ser que aquestes energies no vagin substituïnt progressivament les energies nuclears o el petroli, les quals només les podem obtenir si comprem els recursos als països que els tenen, països sovint poc democràtics i que posen els preus que estimen oportuns.

També podria extendre'm sobre l'altra mesura estrella , la qual afecta als centres de primària i secundària, que pretén dotar d'un ordinador per cada alumne, com si això solucionés res. Potser si comencéssim per eliminar els barracons, millorar els equipaments, tornar a prestigiar la professió docent o dotar d'eines adequades que permetessin un millor tractament de la diversitat aniríem pel camí correcte. Dotar d'ordinadors té un risc, que és el de desincentivar l'atenció i provocar el tancament de l'alumne. Les noves tecnologies han de complementar l'ensenyament, mai substituïr-lo.

Campanya

Tot plegat em fa pensar en l'argument utilitzat pel PSC durant aquesta campanya d'eleccions al Parlament europeu. Segons aquest argument, el vot útil és aquell que va a parar a una gran família que et comprengui. Suposo que es deuen referir a la mateixa família que els ignora amb el tema del finançament; aquella que ens va enganyar a tots amb l'Estatut, o aquella família que va ordenar el decret de la tercera hora de castellà als centres públics catalans, con si hi hagués cap motiu pedagògic. Aquella família per la que sacrifiquen els interessos de la seva gent votant blanc a Cataunya i negre a Madrid. Ens diuen que hem de confiar en aquesta família... Potser no tenen raó. Potser el que convé és defensar els interessos de la nostra gent allà on faci falta.

Xiulada

Per acabar, també m'agradaria destacar les diverses reaccions que es van originar arrel de la gran xiulada al Rei d'Espanya i l'himne espanyol (la marxa reial). Em sorpren la sorpresa de la caverna mediàtica i em decepciona les temptacions d'amagar els fets dels entorns socialistes.

Moltes veus s'han alçat per culpabilitzar el poble de la seva llibertat de xiular a qui li dóna la gana i quan li dóna la gana. Diuen que no s'ha de barrejar l'esport i la política. Déu ser -la política- un component químic explosiu, corrossiu o tòxic ja que no s'ha de barrejar amb res, però aleshores què és una competició que porta el nom del cap d'Estat en la qual sona l'himne espanyol?? esport? art o ciència?

Després d'una xiulada tan monumental qui ha de reflexionar no és el poble sinó la casa reial, ja que són ells qui es fan dir representants del poble, encara que ningú els hagi escollit. Si tot un estadi els xiula és que alguna cosa no han fet bé. Si tot un estadi els xiula és que no són els representants de totes les Espanyes.

Molta gent espanyola reivindica el paper del monarca el 23F, però com bé recorda Joan Oliver en un article a l'Avui, obliden què va passar el 24F, dia en que el rei va convocar només els partits espanyols, deixant de banda la resta de partits. En aquella reunió va néixer la LOAPA. En aquella reunió va néixer el cafè per tothom. En aquella reunió van morir els grups parlamentaris del PSC i el PSE. En aquella reunió van morir les poques provabilitats que existien d'una Espanya plural. L'Espanya deixada de banda és la que va xiular l'altre dia.

En definitiva, m'agradaria pensar que no tot segueix igual, i que poc a poc ens anem adonant que existeix una incompatibilitat de projectes que dóna lloc a una situació política semblant a una malaltia crònica que l'únic que fa és perjudicar-nos a tots nosaltres. M'agradaria pensar que poc a poc ens anem adonant que el millor que li pot passar a aquest País és el que els hi passa a la gran majoria de Països del món que és tenir un Estat que es preocupi dels seus ciutadans. Els últims resultats de l'enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió semblen indicar que anem cap aquesta direcció...

Les coses volen temps

2009-04-29T04:16:00.000-07:00

Vicent Partal,
Director de Vilaweb

El sobiranisme bull més que mai. Una efervescència que pot confondre, si únicament ens fixem en la superfície, però que és molt positiva, si hi aprofundim un poc. Puigcercós prova de recompondre Esquerra, Carretero sembla que s'inclina per una nova via, Convergència mira de sumar forces al seu projecte i no rebutja la idea de la independència, les CUP s'ho miren, pressionats, i cada vegada més, perquè es decidesquen a jugar a la lliga grossa, i hi ha una infinitat de propostes diverses més per a trobar la fórmula del cercle virtuós. Hi ha presses, però no hauríem d'oblidar que les coses volen temps.

Durant la transició pràcticament ningú no parlava d'independència i la immensa majoria de polítics en rebutjaven explícitament la idea i tot. L'expectativa de la majoria de la població era que es podia construir una Espanya fraternal, oposada a l'Espanya opressora del franquisme, perquè hom donava per fet que les tensions nacionals eren degudes a la dictadura. Però no ho eren, prou que ho sabem trenta anys després. A Espanya ja fa molt que ningú no creu en un estat espanyol plurinacional i fraternal: pràcticament des de l'endemà de les primeres eleccions. Malgrat això, durant aquests trenta anys hem estat nosaltres, com a país, que hem insistit a picar, una vegada i una altra, contra la paret. N'hi ha que diuen, ara, que ha estat una pèrdua de temps. Potser. Però no es pot córrer més de com corres. Ni és eficaç d'anar gaire més endavant d'allò que el país reclama.

L'independentisme dels mocadors negres i el suport a Terra Lliure, al final dels vuitanta, foren els primers indicis, ofegats en contradiccions intrínseques, del fet que alguna cosa s'havia trencat entre ells i nosaltres. D'allà a una Esquerra Republicana que n'assumí el llegat, però fent-lo votable, solament hi hagué un pas (amb tots els matisos que calga i sense perdre de vista que la idea de la impossibilitat de continuar convivint dins l'estat espanyol no s'obrí pas solament gràcies a l'acció del partit republicà). Ara, Esquerra i Carod saberen fer de la independència un actiu electoral com mai abans ningú, i al seu impuls, però especialment gràcies als continuats errors dels polítics espanyols, l'onada s'ha anat ampliant fins a la situació d'avui. Avui hi ha independentistes que treballen dins CiU, dins Esquerra, dins ICV, dins les CUP i dins una infinitat de grups i col·lectius diversos. Però, sobretot, avui la idea que és inevitable separar-se d'Espanya té una prèdica i una audiència com mai fins ara.

No cal fer números ni grans estadístiques, perquè ningú no ho ignora, això. Cap analista polític seriós pot menystenir avui el pes de l'independentisme en l'opinió pública del Principat, però tampoc no pot adjudicar l'independentisme a cap grup, com si li pertanguera com una cosa pròpia i privativa, sobretot en vist que la pràctica independentista dels independentistes oficials, començant, de bell nou, per Carod, ha estat molt més que qüestionable. I aquesta crec que és una de les raons de la confusió, no necessàriament dolenta, en què sembla que vivim.

L'independentisme modern va nàixer dins el franquisme amb un fil molt fluix, però essencial, que el lligava als seus antecedents històrics. Però, tot just nat, l'arribada del post-franquisme va semblar que el liquidava. Fer-lo creïble ha costat molt. Ha estat, literalment, una feina de generacions, i per això és natural que, ara que s'estén com una taca d'oli, hi haja gent que tinga pressa a fer-lo concret. Aquesta part del país que en diem Principat segurament que comença a estar preparada per a fer un pas endavant irreversible, però ningú no sap realment com fer-lo, ni qui l'afavorirà. I cal, per tant, una miqueta més de temps encara i que uns i altres proven, tant com siga necessari, els seus projectes. La ruta no és traçada, per la simple raó que les coses volen temps, però no oblidem que no hi ha comparació possible entre la confusió d'avui i la marginalitat d'ahir. Per sort.

Declaracions sorprenents

2009-04-14T05:41:00.000-07:00

Aquesta passada setmana el secretari general adjunt de Convergència, en Felip Puig, admetia públicament als Matins de TV3 el que fins ara era un forat negre del procés estatutari.

Més enllà de la idoneïtat o no de remoure aigües tèrvoles i rememorar el ridícul de la classe política en aquell episodi, Puig va admetre un detall molt important de tot aquell procés. I és que el pacte entre Artur Mas i Zapatero (qui havia promès que donaria suport a l'Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya) era alguna cosa més que l'inevitable procés de desencallar l'Estatut. Mas va pactar amb Zapatero retallar l'Estatut (el fet que Catalunya gestionés parcialment els seus impostos, entre d'altres) per aconseguir tornar a governar mitjançant un pacte amb el mateix PSC.

La sensibilitat de Zapatero sobre allò que un dia va anomenar l'Espanya plural ja la comencem a conèixer, però el sentit de País de l'Artur Mas i de CiU en general és ben curiós. I ho és sobretot perquè és aquesta la formació política que acostuma a acusar els altres de caure en el sucursalisme.

Bé, anar a Madrid a parlar del futur govern de Catalunya no sembla l'acte més notori de sobirania de la història.

Aquest fet evidencia que CiU mai es va plantejar un pacte amb ERC i menys encara per abançar cap a un assoliment de la plena sobirania donat que s'acabava d'aprovar un nou Estatut i el que convenia era vendre que aquesta nova llei desencallada per CiU era magnífica i, si bé no s'adequava al que ens agradaria, resolia prou bé els problemes de la societat catalana.

Mas va arribar a dir que el problema del dèficit fiscal havia quedat resolt amb aquest nou Estatut, obviant que per que això fos així calia que Madrid volgués resoldre'l. Una hipòtesi arriscada tal i com s'està veient actualment, 9 mesos després que el govern espanyol hagi incomplert la data fixada pel mateix.

No tinc cap dubte que si el PSC no hagués tret un resultat tan baix (degut a la irrupció de Ciutadans) s'hauria abstingut en la votació de la investidura i hauria fet president a en Mas. El que passa és que amb el resultat de 37 diputats, l'abstenció del PSC no era suficient i, abans que votar-hi a favor en situació de debilitat va preferir reeditar el segon tripartit.

ERC en aquest cas va haver d'escollir entre governar o quedar-se a l'oposició. L'única opció que tenia per tenir un paper rellevant en aquesta legislatura era entendre's amb el PSC.

L'opció d'ERC és criticable perquè no va consultar els seus militants (si hagués estat així, els sectors crítics o renovadors no hauríen tingut raó de ser en tractar-se d'una desició col·lectiva). I pot ser criticable perquè segurament mantenint-se a l'oposició s'hagués pogut crear igualment un estat d'opinió crític amb la via autonomista atenent els problemes derivats de l'asfíxia econòmica, així amb la decisió del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, encara per arribar, sense haver de compartir el desgast de partit de govern.

De tota manera, estic convençut que si la sociovergència s'hagués consumat ja s'hauríen acceptat les engrunes de Madrid en matèria de finançament i els seus principals altaveus mediàtics l'haguessin venut com el gran acord.

Aigües tèrboles, en efecte, però que si més no ens permeten saber a què juga cadascú.

Els exemples del professor Oriol Junqueras

2009-04-07T14:19:00.000-07:00

Oriol Junqueras
Candidat d'ERC al Parlament europeu

- Tothom coneix el nou president dels Estats Units. Sabeu que Barack Obama ha posat en marxa el pla de rescat més gran de la història de la humanitat? això vol dir, que per salvar les diferents entitats, institucions i serveis socials, cada ciutadà americà ha hagut de pagar MOLTS diners. Tants diners que aquest és el pla de rescat més important que s'ha fet mai. Sabeu quants diners són per persona?... 2300 euros.

Ara parlem de Catalunya. És conegut que Catalunya paga més del que rep, però què suposa per cada persona? Doncs suposa ni més ni menys que 3000 euros cada any.

És a dir que cada any estem regalant un pla de rescat a Espanya. Els ciutadans americans almenys veuran millorats els seus serveis. Els catalans regalem aquests 3000 euros cada any i no en rebem res.

Què podríem fer amb aquests 3000 euros cada any? comprar-nos un cotxe? pagar-nos els estudis? pagar el lloguer d'un pis?

I quan fa que dura això?... doncs 23 anys, i la cosa ha anat agreujant-se amb el temps. Quant costa un pis a Cerdanyola? Quant costa una hipoteca? Aquests diners ens servirien per tot això.

Però no els podem tenir, perquè els nostres impostos van a parar a l'Agencia Tributaria de Madrid i d'allà i a través d'una llei als pressupostos generals de l'Estat, on s'assigna la part que correspon a cada Comunitat Autònoma. Per tant, allò que semblava que tindríem en el nou Estatut, és a dir, poder gestionar des de Catalunya els impostos que paguem a Catalunya, no és possible.

- El govern de Rodríguez Zapatero ha tret 9000 milions d'euros per salvar una sola entitat (Caja Castilla La Mancha). Sabeu quina és l'oferta de finançament per Catalunya al cap de 9 mesos d'incomplir l'Estatut (una llei aprovada per ell mateix)?... 1200 milions d'euros.

És a dir que una sola entitat espanyola mereix 8 vegades més que totes les entitats i tots els ciutadans de Catalunya. 8 vegades més!

Aquest és el tracte que ens proporciona el govern de "l'amic" Zapatero. Un tracte que està fent possible que moltes empreses siguin menys competitives i hagin de tancar, fent fora moltíssima gent. I és que si no hi ha bones infraestructures hi han embussos, i si hi han embussos un camió enlloc de fer 2 trajectes en 1 hora en farà 1 en 2 hores. Això augmentarà el cost de l'empresa i, conseqüentment, haurà de retallar plantilla.

És per això, i perquè Catalunya ha estat, és i vol ser una nació que necessita el màxim d'eines. I la millor caixa d'eines, la que en dóna més i són més bones, és un Estat.

La independència déu ser una cosa molt bona si Bulgària, Finlàndia, Noruega, Irlanda, Estònia, Letònia, Lituània, República Txeca, Eslovàquia, Alemanya, etc. l'han aconseguit i cap d'ells ha volgut tornar enrere. En política hi ha poques coses que generin consensos. Acostumen a ser coses bones i és simptomàtic que la independència d'una nació en sigui una.

Tot això i molt més s'ha pogut escoltar avui a la Casa d'Andalusia de Cerdanyola amb la visita del candidat a les eleccions europees per ERC, Oriol Junqueras. L'Oriol Junqueras és un candidat independent, que ens ha explicat com en són d'importants les eleccions al Parlament europeu. Un Parlament en el que es decideixen les hores que hem de treballar a la setmana, les polítiques d'estalvi d'aigua, la política internacional, la política econòmica. Fins i tot, com hem de realitzar les nostres festes.

Ens ha explicat que alguna cosa déu estar fent bé ERC, que totes les formacions d'esquerres amb sensibilitat nacional volen venir amb ella. Actualment la coalició a la que formarà part serà: ERC-BNG-Aralar-EA-Entesa per Mallorca-PSM-CHA-Els Verds.
Una coalició que s'integrarà en el grup Verds-Aliança Lliure europea amb partits d'Alemanya, Gal·les, Escòcia,etc. Aquest és l'únic grup de la cambra que garanteix sensibilitat per les nacions sense estat, així com pels sectors socials menys afavorits.

Ens ha presentat ERC com l'esquerra innovadora i ens ha donat ànims a tots els militants perquè, a banda de ser exigents amb el nostre partit, també n'estiguem orgullosos perquè potser no tenim mitjans de comunicació potents al nostre favor, potser no tenim grans empreses que en financïin campanyes, però tenim una cosa molt important. Tenim raó.

És així com estimem el territori?

2009-04-03T07:46:00.000-07:00

Finalment, després d'anys de discussió i de debat polític, avui ha entrat en funcionament el túnel de Bracons, és a dir, el projecte de via ràpida, de característiques semblants a una autopista que unirà Vic amb Olot.

Els lobbies sociovergents (és a dir, aquella minoria que -pagant- condiciona els discursos d'alguns mitjans, així com de PSC-PSOE i CiU i que frisen per un pacte entre aquestes dues formacions per fer i desfer allò que els plagui sense que ningú els posi límits) s'han sortit amb la seva.

Aquests lobbies, a través dels seus altaveus, defensen que amb aquest projecte es guanyaran 35 minuts en comparació amb la connexió actual, que generarà més riquesa i que facilitaria la comunicació directa amb França en l'itinerari Figueres-La Jonquera

És una llàstima que el País perdi les petites oportunitats que se li presenten per demostrar la seva modernitat. I la modernitat passa per vetllar per l'interès general i avaluar quins són els problemes que es volen solventar, per avaluar si la millora de les infraestructures, en aquest cas, n'és la solució òptima. Si és així, valorar si el transport per carretera és l'adequat i, en aquest cas, si no n'hi hauria prou en millorar la xarxa viària existent.

La modernitat és que per prendre aquestes decisions es facin balanços multicriteri que facin una acurada anàlisi cost-benefici que no infravalori els costos, que no sobrevalori els beneficis i que no exclogui els costos ambientals.

Un estudi multicriteri ha de servir per avaluar altres costos que no es poden monetaritzar: la pèrdua d'hàbitats naturals, l'ocupació del sòl fèrtil, el deteriorament paisatgístic, la inseguretat... costos no es poden quantificar però que no per això deixen de tenir valor.

El túnel de Bracons ha estat construït seguint l'impuls desenvolupista i concreta una política que afavoreix els sectors del transport, la construcció i l'immobiliari, en una època en que s'està demostrant que l'economia no pot dependre d'aquests sectors.

Mentrestant, Catalunya continua sent un País depenent de les importacions energètiques, obtenint només un 2% de l'energia a través de fonts renovables i augmentant el seu impacte a través del transport.

Pa per avui, fam per demà, no crec que foradant muntanyes construïm el País que volem.

Llibertat és nom de dona

2009-03-12T08:06:00.000-07:00

El passat diumenge 8 de març, les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya de Cerdanyola del Vallès vam organitzar una xocolatada popular de franc per als veïns i veïnes de Cerdanyola que així ho van voler amb motiu de la celebració del Dia Internacional de la dona treballadora. Una vuitantena de persones es van anar acostant al llarg de la tarda a la nostra paradeta, en la qual, a banda del berenar també es van regalar diversos llibres, punts de llibre i altres materials.

Malgrat que els actes dels Dies Internacional tenen un caràcter no gaire trascendent si més no serveixen per recordar de tant en tant que hi ha situacions socials que encara són injustes. El 8 de març celebràvem el dia de la dona treballadora, però tothom sap, o hauria de saber, les dones han treballat històricament més que ningú sense tenir cap retribució ni comptabilitzar al PIB. Durant l'última generació i escaig aquesta s'ha incorporat al món laboral, però avui encara hi ha dades salarials que demostren que els homes amb una mateixa qualificació tenen més facilitat per trobar feina i per cobrar millors salaris. Per tant, si bé existeix una igualtat legal, encara estem lluny de la igualtat real.

No vull parlar en aquest post dels maltractaments, perquè trobo que en aquest tema es barregen aspectes psicològics com el de concepció de l'amor i de la parella o el context social de determinades persones encara que és evident que darrere de tot això s'amaga la concepció patriarcal i possessiva d'un sector de la població que encara és massa ampli.

M'agradaria acabar amb una declaració de principis que es pot extrapolar a altres temes i és que homes i dones som diferents, som desiguals física i psicològicament. Ens comportem i desenvolupem habilitats diferents. El que hem d'aconseguir és que les desigualtats no serveixin per justificar discriminacions (entenent discriminació com a tota acció que perjudica un col·lectiu per afavorir-ne un altre).

La desafecció amb la política

2009-03-11T10:48:00.000-07:00

En els darrers anys la societat catalana (i també l'europea) està experimentant un creixent desencís envers la política. És el que s'ha anomenat desafecció amb la política. Aquest distanciament entre la població i la classe política segurament té moltes explicacions i és resultat de la combinació de molts d'ells. En general, les actituds ciutadanes sobre la política estan caracteritzades per un baix interès i una dificultat per a la comprensió de la política, però també per una desconfiança notable en la capacitat ciutadana per influir en les decisions o una baixa valoració de les institucions polítiques.

En definitiva que les institucions, a pols o no, estan perdent credibilitat i la població no percep que la seva participació sigui gaire útil en les decisions finals.

En aquesta percepció, no obstant, els mitjans de comunicació i la societat de la informació a la que formem part en general també hi tenen el seu paper, ja que cada cop més la influència de la publicitat, els missatges subliminals i la imatge més superficial aplana cada cop més el pensament. És així perquè és això el que dóna diners. Sembla, en aquest sentit, que el perfil de ciutadà que tot plegat està creant és algú amb poc criteri, que creu que ho entén tot amb 4 imatges quan en realitat s'està deixant influenciar pels missatges que rep.

Però aquesta no és l'única explicació. Els aparells dels partits polítics (sobretot dels partits grans, amb un funcionament intern més jeràrquic) estan quedant atrapats en el seu món i en el seu afany per controlar progressivament més espais de poder. És això el que fa que no puguin existir mitjans de comunicació mínimament independents i és això el que està bloquejant que Catalunya aprovi una llei electoral pròpia. Aquesta llei -elaborada per una comissió d'experts- preveu un sistema de llistes semiobertes de manera que el votant podria elegir, a banda del partit, les persones que prefereix, saltant-se l'ordre de les llistes establert pel partit a banda de tenir un apartat específic de la llei del finançament dels partits que exigeix un compte corrent únic. Només d'aquest corrent sortirien els diners destinats a la campanya electoral de manera que quedarien identificades totes les donacions.

Davant de la situació irreversible de globalització en la que ens trobem i del gran repte (i risc) que això suposa, les institucions i els partits polítics hauríen de ser responsables i incentivar el consum de la cultura i acostar la política als ciutadans, però als aparells dels partits més grans sembla que això els preocupa perquè els suposaria perdre el control de la situació.

L'alt grau de distanciament entre els ciutadans i la classe política contrasta amb l'alt grau de confiança en la democràcia com a forma de govern. Sembla doncs, clar que la desafecció amb la política se supera amb més política i més democràcia.

Caldrà, doncs, que aquesta llei tiri endavant.

Jo també sóc un "tonto"

2009-03-06T05:14:00.000-08:00

Aquest dissabte, la campanya 10mil a Brussel·les ha convocat 10000 catalans a la capital europea per fer conèixer a l'opinió pública internacional l'existència de la identitat cultural pròpia dels catalans, així com de la voluntat de molts de nosaltres d'exercir el dret a l'autodeterminació per decidir democràticament la creació d'un Estat per Catalunya.

Aquesta és una iniciativa sorgida de la societat civil, que té un caràcter transversal i que pretén visibilitzar aquesta legítima aspiració de ser presents al món com allò que som: una nació que ve d'antic i que vol decidir el seu propi model de societat sense haver d'estar lligada a la voluntat d'un Estat que ni comparteix els mateixos interessos que nosaltres ni ens reconeix tal com som.

Quan va començar el segle XX, 12 dels 27 Estats membres de la Unió europea no existien i 7 d'aquests han nascut després de la creació de la Comunitat Econòmica europea. Si ells -Finlàndia, Irlanda, Eslovàquia, etc- han pogut fer-ho i els ha anat tan bé, per què Catalunya no? Per què no ser un País normal i triar nosaltres com el volem?

De bona fe el catalanisme autonomista ha intentat un encaix plurinacional amb Espanya i la idea seductora ha fracassat perquè ha topat amb els límits constitucionals i no ha aconseguit fer de l'Estat espanyol un estat propici pels catalans.

El President del Congrés dels Diputats i tercera autoritat de l'Estat, Pepe Bono, es queixa que alguns utilitzem el terme Estat quan parlem d'Espanya i ens troba tontos (http://www.directe.cat/article/bono-troba-tontos-aquells-qui-diuen-estat-per-no-dir-espanya-12831) per diferenciar entre Estat (institucions polítiques) i nació (grups humans que comparteixen cultura, llengua, història o religió).

Alejo Vidal-Quadras (PP) va aconseguir que el Parlament europeu votés en contra del model lingüístic català.

Per no parlar altra vegada del finançament (els nostres impostos que no tornen en forma de serveis) encallat eternament o de la possibilitat que el Tribunal Constitucional qüestioni la sobirania del poble català retallant encara més l'Estatut.

Cada dia tenim dades que confirmen que aquest no és un Estat que ens representi ni ens reconegui. I és per això que cal que tinguem els nostres propis representants i que la comunitat internacional ho sàpiga.

Jo també sóc un "tonto", i per això el meu cor serà demà amb els 10000 valents de Brussel·les.

Si tu no hi vas, ells...

2009-03-04T05:05:00.000-08:00

De les eleccions d'Euskadi d'aquest darrer cap de setmana m'agradaria destacar algunes coses. En primer lloc,que es tracta de la culminació d'un procés iniciat l'any 2002 aprofitant la majoria absoluta del PP per aprovar la llei orgànica de partits -amb la col·laboració del PSOE i CiU- dubtosament democràtica i que impedeix concórrer als comicis a l'esquerra aberzale.

En un Estat de dret existeix un codi penal per sancionar les conductes incompatibles amb els drets fonamentals. Pretendre traslladar la sanció a tot un moviment polític és aberrant. Vejam, si un (o dos o tres) coixos - per posar una característica arbitrària- cometen un homicidi qui ha de ser sancionat són aquells qui han comès l'homicidi i no pas tots el conjunt de coixos. La trampa del sistema judicial espanyol, els partits espanyolistes i les seves principals jihats mediàtiques és confondre moviments o ideologies polítiques amb accions violentes. Així es confón islamisme amb terrorisme islàmic (quantes persones islàmiques han estat detingudes i després no han estat inculpades?) o esquerra aberzale i ETA (quantes persones aberzales han estat detingudes i després no han estat inculpades?).

A ningú se li escapa, tanmateix, la manca d'objectivitat de tot plegat i és que els partits feixistes que tampoc condemnen la violència aquests sí que es poden presentar. Tampoc cal anar molt enrere per recordar que el PP va donar suport a una guerra a l'Iraq que també va causar víctimes mortals o que el mateix PSOE va organitzar els GAL. Però el que val pels uns es veu que no val pels altres.

El que sorprèn de tot aquest procés és la manca d'escrúpols dels principals mitjans espanyols (entre ells TVE, pagada per tots els contribuents) arribant a parlar, la nit electoral, de culminació de la transició i arribada de temps llibertat ignorant per complet les dades del vot nul. Un 8.8 % de l'electorat, és a dir, 101000 vots nuls (arribant a tenir el pes de quarta força política d'Euskadi) no mereix cap tipus d'esment?? És millor parlar de no se quin final de la transició i de temps de llibertat?? potser que ens ho féssim mirar...

En tot cas la comèdia ha servit perquè els partits espanyolistes puguin sumar a l'hemicicle basc, amb el més que provable canvi de govern. Amb tota provabilitat el PSOE d'Euskadi deixarà de banda el discurs de STOP a la dreta (aquell de "si tu no hi vas, ells tornen") i pactarà la investidura ni més ni menys que amb el PP i amb UPyD. Déu n'hi do. Si això es compleix, doncs, quedarà demostrat que al PSOE això de la coherència ideològica li importa ben poc. Dir A aquí per dir B allà. Dir C avui per dir D demà sense posar-se vermells. Que no esperin, doncs, que els seus discursos siguin presos a partir d'ara d'una altra manera que com oportunisme retòric.

Propostes de joventut a la nova regidora

2009-02-21T07:50:00.000-08:00

El passat dijous , les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya de Cerdanyola del Vallès vam adreçar a l’Ajuntament tot un seguit de propostes per assolir una política juvenil digna al municipi.

Històricament les polítiques de joventut no han estat ben treballades a la nostra ciutat i un exemple ben gràfic és l’estat actual del Casal de Joves, tancat, tot i ser l'únic equipament pels joves a Cerdanyola.

Aquesta concepció folkloritzada ha fet que avui existeixi una demanda i una necessitat de polítiques pensades en clau juvenil que han de marcar-se l'emancipació com a factor generador de benestar i cohesió social.

D'entre les propostes que vam fer arribar a la nova regidora Maria Reina hi figuren la creació d’una xarxa d’equipaments juvenils que ha de començar per l’arranjament immediat de l’actual Casal i continuar amb l’articulació de punts d’informació juvenils estesos territorialment.

També és imprescindible començar a aplicar unes polítiques transversals d’emancipació que permetin dotar-nos d'una oferta d'habitatges amb uns preus raonables, fent que l'accés a l'habitatge sigui veritablement un dret i no pas un privilegi. Cal, doncs, que l’Ajuntament faciliti la creació d’un potent parc públic d’habitatge protegit en el que no pugui entrar el circuit privat.

Pel que fa a l'ocupació, és necessari que la nostra ciutat disposi d’una Oficina Jove de Treball eficient que exerceixi d’intermediària entre els joves i el teixit productiu local, la qual ha d'anar acompanyada de l’articulació d’una oferta formativa que generi joves preparats per inserir-se correctament al mercat laboral.

En el camp de la mobilitat creiem necessari que es contempli els joves com a part d'un sector amb menys poder adquisitiu. En aquest sentit, proposem, com a mínim, la creació d’una tarifa especial que redueixi la despesa que en transport públic realitzem els joves així com la potenciació d’una xarxa de carrils bici que uneixi els diferents barris de la ciutat, tant amb la UAB com amb les poblacions veïnes de Sant Cugat i de Ripollet. Ambdues mesures permetrien reduïr la pressió econòmica als joves i alhora fomentar el transport públic.

En el camp de la participació juvenil creiem que la forma més democràtica i participativa d'interlocució dels joves de la ciutat amb l'administració local és l’impuls del Consell Local de Joventut com a organ independent i representatiu dels joves de la ciutat i amb capacitat d'interlocució amb l'administració municipal.

Tanmateix, el consistori ha de facilitar l’accés dels joves al circuit cultural amb una oferta municipal coherent amb les nostres inquietuds i una tarifa reduïda.

Des de les JERC, d’altra banda, lamentem que el consistori no hagi destinat ni un euro a les polítiques de joventut amb els Fons Estatal d’Inversió.

Aquestes propostes que hem presentat ara al consistori no són gaire diferents de les que es van presentar el 2004. D’elles, només dues s’han dut a terme: la creació d'un Pla Local de Joventut, que es preveu sigui portat al pròxim ple, i la creació d’una regidoria específica de Joventut (nascuda fa tot just un mes).

És per aquest motiu que nosaltres fem i seguirem fent propostes per tal d'aconseguir, algun dia, que el jovent de la nostra ciutat disposi d'uns serveis i unes polítiques dignes.

És el poder, estúpid!

2009-02-13T12:15:00.000-08:00

Alfons López Tena / Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes. /alfons.lopez@cercleestudissobiranistes.cat

En els eleccions presidencials americanes de 1992 Bill Clinton li etzibà al llavors president Bush, que comptava amb els triomfs de l'esfondrament del bloc soviètic i la victòria a la guerra del Golf, "És l'economia, estúpid!". Va centrar la campanya en les mesures per combatre la recessió, guanyà, les va posar en pràctica, i tinguérem 8 anys de progrés econòmic i democràtic americà i mundial. Clinton ho va fer perquè presidia un Estat, amb el poder, les competències, i els diners per executar les seves decisions. Espanya té Estat propi, "expresión formalizada de un ordenamiento constituido por voluntad soberana de la Nación española, única e indivisible" , però Catalunya no en té, es limita a la Generalitat, "un sujeto creado, en el marco de la Constitución, por los poderes constituidos. Este sujeto no es titular de un poder soberano, exclusivo de la Nación constituida en Estado" (sentència passada del Tribunal Constitucional), amb competències subordinades: "la competencia estatutaria sólo podrá desplegarse, ejercerse o tener eficacia real en la medida que respete o no sobrepase las limitaciones establecidas o que vengan a establecerse por la legislación del Estado" (sentència futura del Tribunal Constitucional).

PERQUÈ CATALUNYA NO TÉ ESTAT PROPI, no pot decidir ni executar res sobre aeroports i ports, ni sobre connexions ferroviàries ni d'autopistes amb la xarxa europea, ni sobre subministrament hídric, elèctric i energètic, ni endeutar-se sense permís del govern espanyol, ni estendre ni ampliar les pensions i els subsidis d'atur, ni becar els estudiants, ni fer política fiscal de suport a les empreses i als treballadors. Tampoc té res a decidir ni executar sobre la solvència i liquiditat del sistema financer, ni sobre els crèdits, les hipoteques, i l'endeutament de famílies i empreses, ni sobre l'acollida i integració dels immigrants, ni les mesures de suport a les persones desvalgudes. Algunes d'aquestes competències li corresponen a la Generalitat segons la lletra morta dels Estatuts de 1979 i de 2006; enguany celebrem el 30è i 3r aniversari del seu respectiu incompliment pels governs espanyols del PSOE i del PP.

PERQUÈ CATALUNYA NO TÉ ESTAT PROPI, cada any Espanya s'emporta més de 20.000 milions d'euros dels nostres diners, més de 3.000 euros per persona i any, la diferència entre els impostos que paguem i la despesa pública que en rebem. Si l'Estat dels espanyols no s'endugués els nostres diners, cada família de quatre membre rebria més de 12.000 euros cada any, el pressupost de la Generalitat creixeria un 54%, el pressupost dels Ajuntaments catalans es multiplicaria per tres, podríem duplicar la despesa en sanitat, quadruplicar la despesa en ensenyament, multiplicar per setze la despesa en infraestructures i obres públiques. Podríem tornar a cadascú dels tres milions de catalans perceptors no 400 euros com el govern espanyol, sinó 6.300 euros per persona, i dedicar a obres municipals setze vegades més del que assigna ara Zapatero. Podríem injectar a les empreses en crèdits i avals 35 vegades més que ara, i més que duplicar les pensions i els subsidis d'atur. Podríem suprimir els impostos de successions, de transmissions patrimonials i de patrimoni, abaixar un terç l'impost sobre la renda i un 35% l'IVA, i encara ens sobraria per construir un aeroport com el de Barajas cada any. Podríem decidir votant què n'han de fer els nostres representants per combatre la crisi, podríem dur a la pràctica les nostres decisions, i assumir les nostres pròpies responsabilitats.

NOMÉS QUE EL GOVERN ESPANYOL COMPLÍS la llei i les sentències del seu Tribunal Constitucional faria arribar als estudiants catalans tres vegades més en beques que el que reben ara, i multiplicaria per onze les ajudes a les ONG catalanes el simple fet que el govern espanyol no es quedés per a les ONG espanyoles el 91% dels diners que els incauts catalans els assignen en l'impost de la renda. Sense Estat propi, i amb l'Estat dels espanyols a la contra, l'únic poder real dels catalans és que els nostres electes condicionin el govern espanyol, que, per ser-ho d'un Estat, sí que pot decidir i executar. La crisi despulla encara més la irrellevància de les nostres institucions i representants, que parlaran i proposaran sense decidir ni executar res, perquè no tenen res a decidir ni estris per dur a la pràctica les decisions. Diran, inclús alguns es creuran de bona fe, que s'ocupen dels problemes de la gent, però només en parlaran, perquè és l'únic que poden fer, a més d'intentar convèncer els governants espanyols, amb l'èxit acreditat que no cal recordar: crueltat, la justa. Segons Rajoy, "la Generalidad está para hacer carreteras y poca cosa más". No és un objectiu, descriu la realitat. Només el PSC té ara la força numèrica per condicionar el govern espanyol del PSOE, però cal recordar que en 32 anys cap diputat ni senador del PSC ha votat diferent dels del PSOE. Mai. "El PSC somos nosotros", diu Zapatero.

EL PRESIDENT NÚMERO 42 D'AMÈRICA, Bill Clinton, va poder dir "És l'economia, estúpid!" perquè hi va haver un president número 1, George Washington, que va aconseguir la independència i l'Estat propi, el poder de decidir i executar. Sense el poder, tot és il·lusió.

(Article de l'Alfons López Tena a l'avui. Recomenable, com sempre).

Recordant Carles Sabater

2009-02-13T11:27:00.000-08:00

No sabia si parlar-ne o no, perquè l'enfocament que acostumo a donar a aquest bloc és marcadament polític. Però crec que en som més d'un i més de dos, els que vam créixer amb el boom del rock català. Un boom que va ser tal que el 14 de juny de 1991quatre grups catalans (Els Pets, Sopa de Cabra, Sangtraït i Sau) van ser capaços d'omplir a vessar tot un Palau Sant Jordi.

Va ser precisament Sau, el primer grup que més o menys vaig seguir i el primer grup a qui vaig anar a veure en concert. Concerts com aquell, o com el concert de mitjanit (1992) o el fet que la multinacional EMI els fitxés són bons indicadors de l'èxit que aquest grup va tenir. Segurament déu ser per aquest motiu que la mort d'en Carles Sabater ens va sobtar a molts i que 10 anys després encara el recordem. Sau va desaparèixer amb la seva mort però les seves cançons van romandre com a patrimoni de tots i amb elles va néixer un mite.

La Vanguardia, llibertat d'opinió...

2009-01-30T15:23:00.000-08:00

La Vanguardia acostuma a publicitar-se com a diari que reflecteix els pensars i la realitat de Catalunya. El diari neutral per exel·lència, el més independent de tots. Ja d'entrada sorpren que reflexteixi aquesta realitat i no publiqui cap versió en català però llegint les seves editorials es pot anar veient que més que tot això, La Vanguardia és el diari del poder i que sempre ressaltarà allò que el poder vol veure publicat.

Això es pot comprovar en aquest document del 27 de gener de 1939. Això és el que publicava el grup Godó aquell matí. Ara que fa 30 anys de tot allò no està de més recordar-ho. Sobren les paraules:

«Barcelona para la España invicta de Franco

En este momento histórico LA VANGUARDIA dice ¡Presente!

LA VANGUARDIA reanuda hoy su publicación recuperando el ritmo perdido hace dos años y medio. La grandeza histórica del momento en que vivimos no es clima propicio a exaltaciones desmesuradas. El glorioso Ejército liberador del Generalísimo, que con tan natural heroísmo ha llevado a cabo la gesta ingente de nuestra liberación, ha de darnos la tónica. Simplemente la actitud de LA VANGUARDIA liberada ha de ser ésta, por hoy: decir “Presente!”. Aquí está de nuevo el veterano diario para defender los postulados que han sido carne de su carne y entraña de su entraña, los añejos ideales eclipsados por esa ola de locura que lo ha envuelto todo durante los últimos treinta meses, por esa pesadilla horrenda de la que acaba de sacarnos con sin igual heroísmo el ejército de Franco.

Tiempo habrá para volver sobre el pasado ignominioso. Ahora sólo cabe en nuestros pechos el júbilo de la liberación y el deseo ardiente de servir a España, a la España inmortal, a la España eterna, simbolizada por esa invicta bandera bicolor que ayer, con lágrimas en los ojos, vimos ondear los barceloneses sobre nuestras cabezas abatidas por tantos infortunios.

Salimos a la calle como podemos. Una de las últimas gestas de los fugitivos fue destrozar nuestra maquinaria. Jefes del glorioso Ejército Nacional y corresponsales de Prensa al servicio de España han podido comprobar por sus propios ojos, en la visita con que nos honraron anoche, esa última muestra de cultura, de amor al obrero y a los instrumentos de trabajo que han dado en su huída los representantes de la autoridad roja. Y no se crea tibia nuestra reacción. Es que hace mucho tiempo hemos agotado la capacidad de indignarnos, y sabemos dar por bien sufrido todo lo sufrido si ello sirvió para conducirnos a este glorioso renacer que estamos viviendo.

Por hoy, borremos el pasado. Es la hora del júbilo primero y la hora de incorporarnos con la máxima buena voluntad a la obra ingente de reconstrucción que lleva a cabo el glorioso Ejército Nacional. A su servicio estamos como un soldado más dispuestos a ocupar el puesto que se nos designe.

¡Viva España! ¡Arriba España! ¡Viva el Generalísimo Franco!»

Tothom té un passat...

La massacre de Gaza

2009-01-17T09:28:00.000-08:00

És indignant la matança de Gaza i és ilògic pensar que aquesta incrementarà la seguretat a la zona. La via militar només pot portar més odi, ràbia i inestabilitat a aquest lloc del món, a banda que està completament mancada d'ètica en un territori -no ho oblidem- ocupat.

Trobo increïble la nul·la voluntat de Pau que sempre han mostrat tots els actors implicats: Israel, Autoritat Nacional Palestina i Comunitat Internacional.

És necessari el cessament de la violència en totes dues bandes; El poble hebreu mereix viure en pau i el poble palestí mereix un estat i la fi del seu setge. Són condemnables tant els cohets de Hammas com els tancs del govern Israelià.

Crec que ja toca començar amb tots els procediments, criteris i normes establertes per a la resolució de conflictes. No hauria de ser tan difícil.

El model econòmic espanyol: l'empremta de l'oligarquia

2009-01-09T02:09:00.000-08:00

Jean-Jacques Rousseau en la declaració inicial de "Del contracte social" diu: "L'home neix lliure; i a tot arreu està encadenat. Un es creu l'amo dels altres, i encara roman un esclau més gran que ells. Com ha succeït aquest canvi? ...
Si només es tenia en compte la força, i els efectes que se'n derivaven, hauria de dir: "Mentre un poble és obligat obeir, i obeeix, fa bé; tan aviat com es pugui lliurar del jou, i se'n lliuri, fa encara millor; perquè recuperant la llibertat amb el mateix dret que se li havia estat arrabassada, o bé ell té dret a recuperar-la, o bé ningú tenia cap dret per a llevar-la-hi. Però l'ordre social és un dret sagrat, que serveix de base a tots els altres. Tanmateix, aquest dret no ve de la natura; es basa, doncs, en convencions".

L'oligarquia de Catalunya-Principat, el País Valencià i les Balears, a partir de 1714, va renunciar als seus deures nacionals. I, de fet, es confongué, amb l'oligarquia espanyola.

Els marxistes espanyols – i els catalans – permanentment han confós oligarquia espanyola i burgesia espanyola. A l'oligarquia castellano-andalusa l'amagaven amb el nom de burgesia espanyola i s'han de diferenciar aquests dos conceptes.

L'oligarquia espanyola tradicional era la classe dels grans propietaris de terra – la denominada aristocràcia -. Aquesta oligarquia tenia el control de l'Estat. Tenia el monopoli de la direcció de l'exèrcit i de l'administració de l'Estat.

L'aristocràcia castellano-andalusa va ofegar la burgesia de la seva nació (Durant el 'Siglo de oro' quasi va desaparèixer del mapa i ciutats com Burgos, Valladolid, Toledo i d'altres es van despoblar fins arribar a semblar ciutats fantasmes). Això va impedir el desplegament de la burgesia al seus territoris nacionals.

L'oligarquia, finalment, va consentir el desplegament controlat de la burgesia als territoris no nacionals espanyols, és a dir a Catalunya i al País Basc. Això va permetre que Catalunya esdevingués el focus de l'activitat industrial i comercial, i que, el 1931, Barcelona fos la major ciutat de l'Estat, amb més d'un milió d'habitants. L'Oligarquia, espantada, constatava que havia perdut el control dels processos socials i polítics que s'anaven esdevenint.

La pregunta que ens podem fer és ¿Com és que l'oligarquia espanyola no es va dedicar a concentrar a Madrid l'activitat industrial, cosa que ara sí està fent?

L'activitat industrial moderna no es va desplegar a Madrid ni a les ciutats castellano-andaluses perqué tradicionalment el control de l'activitat econòmica era un monopoli de l'oligarquia (S'ha d'entendre que el rei era l'oligarca major). És més: el sistema de l'activitat industrial i comercial consistia en el monopoli, l'exclusiva i la concessió en mans de l'oligarquia. Exclusiva i Concessió: el gran aristòcrata és reservava els drets d'una explotació econòmica i els cedia als concessionaris (eren els clients del gran senyor). Per exemple, els senyors tenien l'exclusiva dels molins fariners; els moliners eren els clients dels senyors que havia obtingut la concessió. Per exemple, els grans oligarques establiren el monopoli del comerç amb Amèrica i, per això, centraren al port de Cadis totes les rutes comercials. Per descomptat, aquells aristòcrates mai es van ocupar directament del negoci, sinó els seus concessionaris, els seus clients. El rei de Castella i aquells nobles estaven ben decidits a no desaprofitar cap activitat econòmica beneficiosa. El rei, com a oligarca major, es reservava l'explotació de les salines de tot l'Estat. Mentrestant, la burgesia castellano-andalusa va quedar estancada, reduïda a la condició de clients del nobles o bé a l'exercici de la menestralia tradicional.

Des de sempre, la principal base econòmica de l'aristocràcia era la derivada de l'explotació de les seves grans propietats agràries. Aquelles societats agràries aristocràtiques, impedint el desplegament de la burgesia, es mantenien immòbils, en decadència ('La decadencia de España' en deien els tractadistes).

Podria semblar correcte i lògic utilitzar el concepte de burgesia espanyola per a referir-se a la classe hegemònica de l'Estat espanyol en l'actualitat hem de considerar que no és precisament el cas que l'oligarquia castellano-andalusa desaparegués amb la denominada transició democràtica.

L'oligarquia castellano-andalusa fa temps que ha estat la classe dominant a l'Estat espanyol; es tracta de la classe conservadora que tenia el control ideològic; fins l'any 1975, durant 40 anys, la ideologia dominant a l'Estat va ser allò denominat nacional-catolicisme.

Amb l'establiment de la monarquia constitucional, es va iniciar una nova etapa històrica en la qual l'oligarquia espanyola – la castellano-andalusa – acceptava el nou marc democràtic (Bé, de fet, realment era el resultat d'una negociació des d'una posició de força de l'oligarquia). De fet, seria més aproximat a la realitat històrica dir que les forces democràtiques van acceptar l'oferta d'un nou marc polític que tenia greus mancances democràtiques, greus mancances que perduren fins el dia d'avui. Les diverses formacions democràtiques de l'Estat que havien estat lluitant contra la dictadura franquista van negociar les condicions que els imposava l'estament franquista en el Poder. O sigui que no fou el cas que l'oligarquia fos derrotada o afeblida. La Plataforma democràtica negociava amb el Poder franquista des d'una posició de feblesa, i es va veure obligada a acceptar el manteniment dels privilegis de l'oligarquia i de l'Església catòlica. Ni tan sols es va acordar la més petita reprovació de l'alçament militar del general Franco o del règim franquista. No hi va haver cap intent d'iniciar processos judicials contra els criminals franquistes. No hi va haver cap tipus de depuració dels funcionaris franquistes amb responsabilitats polítiques. Els oligarques amb totes les seves propietats intactes es van acomodar esplèndidament al nou ordre democràtic de la monarquia borbònica. Per altra banda, els elements franquistes de l'aparell de l'Estat continuaren als seus llocs de privilegi sense que es fes la més mínima revisió. Tots els militars franquistes i els jutges i els catedràtics i alts administratius van continuar als seus càrrecs sense ésser molestats. Vaja que més que "transició modèlica" podríem dir que la Constitució del 1978 és una acceptació resignada (quina alternativa hi havia?) d'una reforma del règim que incorporava aspectes democràtics (amb dèficits de primer ordre) i que en cap cas condemnava el règim anterior.

Podria semblar que, a començament del segle XXI, l'Estat espanyol va entrar definitivament a la via de la modernitat. Però no ens hem d'enganyar; haurem de veure que ni l'oligarquia ni l'Església catòlica han estat vençudes; que no han estat retirades de la història; que continuen mantenint els seus privilegis.

De moment, l'oligarquia s'està assegurant el seu poder i està esdevenint la classe clarament hegemònica (la més influent, vaja).

La major part de tractadistes parlen exclusivament de burgesia espanyola sense fer distinció d'aquesta suposada burgesia respecte de les burgesies clàssiques d'Europa i Nord-amèrica però les aristocràcies no actuen ni es comporten a la manera burgesa sinó a la manera aristocràtica.

Excepte el títol de rei, sembla que tots els títols nobiliaris ja no tenen validesa al codi civil. No obstant, els descendents d'aquelles grans famílies aristocràtiques espanyoles, amb títol nobiliari o sense, constitueixen el gruix dels grans propietaris de terra.

Madrid és plena de grans empresaris, però hi ha pocs dels anomenats "capitans d'indústria", és a dir, gent que sortint d'una posició de petits comerciants i petits industrials hagin portat la seva indústria al cim més alt (que es podria haver aconseguit mitjançant plans d'ajudes, per exemple).

Ja durant el franquisme, l'oligarquia havia decidit fer de Madrid un gran centre industrial i financer. El Gran Madrid esdevingué la ciutat més poblada de l'Estat.

Durant el franquisme i fins el dia d'avui, s'ha seguit aplicant el mètode econòmic de l'oligarquia per a estimular el creixement de Madrid. Per mitjà dels privilegis, els monopolis, les exclusives i les concessions, Madrid ha esdevingut el principal nucli industrial i financer de l'Estat. Per suposat, les conseqüències d'aquesta política econòmica anava – i va – en detriment de la resta d'àrees industrials, de les catalanes i basques, en particular.

Per posar un exemple: la dotzena de petites companyies mallorquines que es dedicaven al transport marítim, seguint les indicacions del Règim, es van constituïr en monopoli amb la creació de la Compañia Transmediterránea, amb seu a Ciutat de Mallorca; als anys setanta, la companyia fou nacionalitzada, i, més endavant, es decidí traslladar la seu a Madrid; i allà continua.

Durant aquests darrers anys i fins ara mateix, els Governs espanyols de torn s'han omplert la boca tot declarant que Espanya és una gran potència econòmica mundial. Però aquestes declaracions són un bluf, és clar.

El mètode de l'oligarquia es contraposa al de l'economia de lliure mercat. La concentració industrial a Madrid no és una conseqüència de l'activitat econòmica desplegada pels agents autòctons de la burgesia local.

La concentració industrial a Madrid és conseqüència de la intervenció i de les pràctiques econòmiques vicioses de l'oligarquia.

Les grans empreses industrials de Madrid són, majorment, delegacions d'empreses internacionals. Les grans empreses industrials espanyoles són, majorment, una deriva dels grans monopolis estatals, monopolis que es van repartir entre els oligarques, en especial durant el Govern d'Aznar. Aquestes grans empreses no es dediquen a la fabricació d'objectes de consum, sinó que ofereixen serveis; són indústries de gas i d'electricitat, de repartiment d'aigua, de servei telefònic, de transport aeri, marítim i terrestre, de distribució de productes del petroli, i d'altres. També continuen les grans empreses tradicionals oligàrquiques que s'ocupen de l'extracció de primeres matèries.

O sigui que no hi ha productes industrials de marca espanyola, exceptuant les indústries alimentàries. Així, per exemple, no hi ha indústria automobilística nacional espanyola.

Des de sempre, per totes les geografies de l'Estat hi han hagut milers de petites empreses que constituïen la indústria de la construcció. L'oligarquia sempre s'havia reservat la propietat de les grans empreses de construcció, empreses que tenien l'exclusiva de les grans obres del Govern.

Amb el boom del turisme, la construcció esdevingué la principal activitat industrial. I a l'època d'Aznar es va arribar a l'apoteosi; la construcció a l'Estat espanyol va arribar a superar la construcció conjunta de França, Gran Bretanya i Alemanya. Burgesos i aristòcrates iniciaven una nova etapa. Banquers, Constructors, agents immobiliaris, promotors, tots ells jugaven fort en aquesta indústria que no havia de témer la competència extrangera.

Economistes del Financial Times assenyalaven que l'Estat espanyol esmerçava la major part dels seus estalvis – i a més a més, s'endeutava – en construcció d'habitatges i en urbanitzacions de segones residències; deien que hi havia el perill de la bombolla immobiliària; i que, sobre tot, aquesta inversió faraònica era en bens no productius i utilitzava mà d'obra poc qualificada. En definitiva, que era un sector amb poc valor afegit.

Les diverses burgesies nacionals de l'Estat –la catalana, la gallega i la basca– es troben ofegades pel domini de l'oligarquia. Les iniciatives econòmiques burgeses sempre es veuen interferides pels dispositius de control i de poder de l'oligarquia. Com sempre, les burgesies es veuen abocades a jugar el joc brut desigual que els imposa l'oligarquia. Més encara: sovint, es fa difícil distingir un gran burgès català (per exemple) d'un oligarca espanyol.

Vides paral·leles: Henry Ford, nord-americà, i Rodolfo Martín Villa, espanyol. El primer era d'una família de petits grangers; el segon va néixer al si d'una família benestant de Lleó i va estudiar la carrera d'enginyer.

En Ford sentia passió per la mecànica i va dedicar totes les seves energies a construir un automòbil a l'abast de les classes mitjanes. A partir d'uns inicis com a treballador manual, es va convertir en un dels més grans industrials de la Nord-amèrica del segle XX. Henry Ford ha passat a la història com a exemple i com a model de la suposada bonesa del sistema capitalista (podriem entrar a discutir això però la cosa seria encara més llarga).

Martín Villa, de ben jove, va iniciar una magnífica carrera com correspon a un oligarca. Tan ocupava càrrecs sindicals i polítics dins el Règim franquista – va ser governador civil de Barcelona -, com càrrecs a la direcció de grans empreses – d'Endesa, per exemple; o Sogegable, darrerament -. Martin Villa serveix de mostra de l'especial disponibilitat dels oligarques espanyols per ocupar el més diversos càrrecs de direcció.

La crisi de la bombolla immobiliària ha posat de manifest que l'oligarquia espanyola continua essent incompatible ni tansols amb l'economia de lliure mercat (menys encara amb un sistema participatiu i que garanteixi la igualtat real d'oportunitats). Els oligarques s'omplen la boca tot declarant-se entusiastes partidaris del liberalisme econòmic, però aquests gestos liberals són una pura representació escènica; ells continuen amb els mètodes oligàrquics que els són propis i, en tot moment, miren de liquidar la lliure competència.

L'Espanya gran potència mundial era la versió publicitària de la bombolla espanyola.

Durant aquests anys de monarquia democràtica i de lliure economia de mercat, de fet, no hi ha hagut vertadera democràcia, i l'economia – i l'economia catalana – en tot temps ha sigut intervinguda.

Així l'oligarquia espanyola ofega el desplegament econòmic dels diversos territoris de l'Estat. I, especialment, ofega Catalunya degut a que és l'àrea de major densitat industrial.

En Zaplana cobrant un milió d'euros de sou com a conseller de Telefónica és una icona del sistema.

Per altra banda, l'època del boom immobiliari han coincidit amb els ajuts a gran escala que la Unió Europea va desembossar amb l'objectiu de la modernització de l'economia espanyola i amb els majors impostos que hem pagat els catalans (dèficit fiscal).

Cal que, entre tots, desemmascarem el nostre veritable enemic, aquell qui limita el nostre desenvolupament i, sobretot, fa demagògia i se'n riu de tots nosaltres. Cal, doncs, concentrar els esforços en desempallegar-nos d'aquesta oligarquia si no volem que aquesta es desempallegui de nosaltres.

Dèficit fiscal + crisi = Problema

2008-12-24T05:23:00.000-08:00

Fa temps que es parla del finançament que ha de rebre Catalunya, un debat que es veu accentuat degut a la crisi econòmica provocada pel capitalisme neoliberal.

L'estiu passat, després d'anys de reclamacions per part sectors del catalanisme (en especial de l'independentisme) es van publicar les famoses balances fiscals, unes balances que ensenyen el que paga cada territori a la cistella d'impostos de l'estat (el que cada ciutadà, de cada territori, paguem en els impostos fixes i progressius i que Madrid gestiona).

Es va evidenciar el que feia anys es denunciava (que els ciutadans dels Països Catalans paguem més que la resta). Així, els catalans paguem 3000 euros per habitant i per any, que no són invertits en la seva proporció en matèria de serveis.

L'argument per justificar aquest desequilibri és que Catalunya produeix més.

Imaginem-nos un atleta que acaba de fer la triatló, que es troba en ple dinar familiar. La lògica de l'Estat diria que l'atleta en té prou amb una sopa, encara que el triatleta ha consumit molt més i per continuar fent de triatleta necessiti menjar molt més que una sopa.

El cas de les balances fiscals és semblant i Madrid decideix què han de pagar els ciutadans de Catalunya i què li correspòn en matèria de serveis.

En el cas de les polítiques "anti-crisi" que l'Estat espanyol està duent a terme estan basades en enviar ajuda als ajuntaments per tirar endavant projectes d'obra pública (CONSTRUCCIÓ) i per una altra banda està injectant diners en els grans bancs, com el BBVA i el Santander, (BANCS) ja que controlen les principals empreses espanyoles i interesa que no pateixin.

El Ministre espanyol d'Economia, el Solbes, s'està preocupant pel principal puntal de la economia Espanyola: la construcció, i, de retruc, també els bancs (que són qui dóna els crèdits).

En canvi, a Catalunya, la situació és lleugerament diferent. La construcció també té un pes molt important, però Catalunya, és un país bàsicament industrial i de PIMES (petites i mitjanes empreses) que són les més perjudicades per la crisi, ja que, degut a l'augment de la morositat o la disminució de la demanda en temps de crisi, han de tancar per manca de capital (cosa que no passa tant a les grans empreses). La prova d'això és que la conselleria de treball està plena d'expedients de petites i mitjanes empreses que estan tancant o fent fora a gent per intentar sobreviure, ja que no estan rebent cap ajut per part de ningú.

Les grans industries, com Nissan, Seat, Sony o Sharp, també acusen la crisi, la gent no compra els seus productes, i han de retallar plantilla (motiu dels nombrosos acomiadaments, tot i que hi ha moltes empreses que no han deixat de vendre tant i utilitzen el context econòmic per reduïr plantilla i canviar de planta per marxar allà on hi ha mà d'obra més econòmica).

En aquest sentit el ministre Solbes, no ha pres cap mesura perquè Catalunya, per Espanya, no és cap prioritat. Per qui si que hauria de ser (i és) una prioritat és per la Generalitat de Catalunya, però resulta que no pot fer res perquè no té ni un duro ni els instruments jurídics necessaris.

L'únic instrument que del que disposa la Generalitat és animar la gent a consumir. Tal com va dir en Montilla: Contra la crisi, consumiu... ja que consumint evitem que acomiadin el nostre familiar, veí,etc. (una gran contradicció en un govern d'esquerres, a part de difícil de complir, però l'única sortida possible en aquest context).

Una altra opció és anar al Japó a pidolar, com ja s'ha fet.

Segurament, la solució òptima seria injectar diners en aquestes empreses, acordant ajudes o subvencions, però això és impossible, perquè no hi ha recursos.

S'ha arribat a un punt en que els serveis que rep Catalunya són mediocres, no disposa d'instruments per fer front a la crisi i la gestió que l'Estat en fa del diner públic és, com a mínim qüestionable: el pressupost de Defensa és un dels més alts del món en proporció al nombre de ciutadans, encara continuem pagant els luxes d'una monarquia i existeixen Ministeris que no haurien d'existir perquè estan transpassats a les Comunitats Autònomes).

A més, els serveis que rep Catalunya són pitjors que alguns de les comunitats que reben més diners dels que aporten, que, enlloc d'intentar explotar les seves potencialitats econòmiques per esdevenir autosuficients s'han dedicat a crear funcionaris. Davant d'aquesta situació el més indignant de tot és el clima que es crea a Espanya en la que s'acusa Catalunya d'insolidària per demanar el que li correspòn.

Per això s'ha generat tan debat pel finançament. Catalunya necessita treure's la llosa dels 3000 euros l'any i ara més que mai en temps de crisi. Per això Catalunya té tanta pressa i Madrid s'ho pren amb tanta calma.

Segurament, el que ens cal, és adonar-nos que, més que els 3000 euros per persona, la llosa és la relació política amb Espanya.

La desterritorialització

2008-12-21T08:38:00.000-08:00

Actualment, es pot considerar que, arreu, el paisatge atravessa una situació crítica. El deteriorament d'elements valuosos, en substitució de configuracions repetides i banals, sense integració en l'espai fa cada cop més extesa la reivindicació del dret a viure en entorns dignes, conservant la diversitat paisatgística, com a element d'identitat territorial.

El cas de Collserola és paradigmàtic: un espai natural que, malgrat la proximitat a la ciutat de Barcelona i a d'altres pobles i ciutats del Baix Llobregat i del Vallès, avui encara conserva un mosaic divers d’espais forestals, agrícoles i de rieres. Aquests ens permeten gaudir d'uns ambients representatius dels nostres paisatges mediterranis i la seva gestió correcta permetria conservar un ecosistema valuós.

Malgrat això, les agressions actuals són incompatibles amb la conservació de l’espai natural de Collserola. L'abús urbanitzador en tots els municipis de l'entorn de Collserola en els espais qualificats com a reserves de sòl, especialment en zones agrícoles, provoca conseqüències com la pèrdua d’espai, o l'aïllament de Collserola dels espais naturals propers com el parc natural de Sant Llorenç del Munt, el massís del Garraf-Ordal o la serralada de Marina.

A més, determinades infraestructures, com ara el vial de Cornisa, el túnel d’Horta i el túnel central o de Sant Medir, amenacen de convertir l'espai natural de Collserola en unes taques forestals aïllades entre vials i urbanitzacions.

Si ens centrem en Cerdanyola, esgarrifa recordar l’actitud d’ICV-EUiA abans de les eleccions municipals del 2003. Qui es presentava sota el lema "No ens trinxaran el terirtori", resulta que van prendre la iniciativa d'urbanitzar la Plana del Castell (una de les poques zones agrícoles i element d'identitat territorial que li queden a Cerdanyola), defensen de forma histèrica construir un ARE al terme municipal amb edificis de 8 plantes, ben a prop de la mateixa Via Verda i del nucli històric de Cerdanyola i mantenen l'aposta pel Túnel d'Horta, que perforaria Collserola enlloc d'escoltar les propostes de la PTP, que passen per millorar la xarxa de Rodalies fent una nova línia que passés pel turó de Montcada.

Realment aquesta "defensa del territori" provoca perplexitat. I és que hi ha coses que costen d'entendre.

En el fons ICV-EUiA i PSC-PSOE tenen el mateix model de ciutat. Créixer, per vendre llicències i ingressar diners per acabar tallant alguna cinta a finals de mandat.
No semblen gaire interessats en millorar els serveis per la població ja existent i, encara menys, en conservar els valors paisatgístics i d'identitat territorial que queden.

La desterritorialització de Cerdanyola està servida.

El valor de Colserola (III)

2008-12-01T03:40:00.000-08:00

ECOSISTEMES POTENCIALS:

Els botànics i ecòlegs distingeixen entre els ecosistemes reals i els potencials. En el cas de Collserola, aquests són concloents en aquest punt: Collserola entra de ple en el territori potencial de l'alzinar mediterrani litoral. És a dir, si la natura hagués seguit el seu curs sense interferències de l'espècie humana la major part de la serra estaria coberta d'un vast alzinar.

Malgrat això, el passat agroforestal i el present urbanístic han bastit un panorama vegetal on resulta impossible trobar un racó en el qual poder exemplificar de forma plena aquesta potencialitat. Fins i tot en les zones millor conservades podem trobar-hi espècies d'arbres que no tenen res a veure amb els boscos locals. Així podem trobar margallons, robínies, grèvols, boixos, plàtans, cedres, etc.

Aquesta situació té origen amb la roturació dels boscos, iniciada a partir de la dominació romana, per conrear-hi vinya, cereal i olivera. La influència sobre el medi per part dels pobladors pre-romans sembla haver estat força baixa , tot i que l'àrea en qüestió tenia una densitat important pel que fa poblats ibèrics (gairebé el 8% dels poblats de tot el Pais, fet que coincideix amb l'actualitat ja que la major part de la població es concentra en aquestes comarques).

Cap d'aquests poblats, però, tenia excessiva importància i aquesta característica va acompanyar la serralada fins a l'alta Edat Mitjana. En aquest punt, a partir del segle X, les referències escrites apunten a una Collserola força roturada, pobra en recursos i sota el domini feudal del monestir benedictí de Sant Cugat.

A partir d'aquí la situació es va modificar lleugerament, i Collserola va continuar sent una pobre zona agrícola i forestal, envoltada ara, però, de riques planes de conreu, emporis comercials i, finalment, nuclis industrials, i es va mantenir així fins fa pocs anys, quan l'espai físic, el sòl i la natura es van convertir en béns cobdiciats de primer ordre.

Aquest nou estat de coses es va iniciar amb l'explotació del sotabosc com a font d'energia, sobretot al llarg dels segles XVIII i XIX. Les preiòdiques estassades donaven rendabilitat a les terres més mediocres.

La venda de feixos de llenya i carbó vegetal als forns de vidre, pa o calç dels pobles de la plana constitueix una font d'ingressos gens menyspreable per a les masies de la serra.

D'aquesta manera els ecosistemes primitius no alterats per l'agricultura van donar lloc a formacions més esclarissades, riques en plantes heliòfiles i xeròfiles, amb animals menys forestals.

El valor de Collserola (II)

2008-11-29T10:13:00.000-08:00

DUES VESSANTS, DOS CLIMES:

El clima de Collserola, com el de tantes altres contrades mediterrànies, es caracteritza per tenir estius eixuts i calorosos, hiverns relativament temperats i secs, i una pluviometria molt irregular acumulada a la primavera i a la tardor. Aquests paràmetres varien en els diferents transectes curts donant lloc a un autèntic mosaic de microclimes diversos

Collserola és típic exemple de lateralitat climàtica. Així, a la banda del pla de Barcelona trobem el típic clima mediterrani marítim (comú des del Llobregat fins la Tordera). Les temperatures són suaus, amb una mitjana de 16ºC i pràcticament no hi ha glaçades, si bé l'estiu pot resultar similar al de climes semiàrids.

La pluviometria se situa al voltant dels 600l/m2 amb uns màxims a la tardor i, secundàriament, a la primavera.

Al vessant obac, l'efecte esmorteïdor del mar es deixa sentir menys, i menys encara l'escalfament produït per l'aglomeració urbana i l'efecte hivernacle dels seus gasos contaminants. Les condicions d'inversió tèrmica, propiciades per l'estancament de masses d'aire fred al Vallès produeixen notables diferències pel que fa a la temperatura, que alguns matins hivernals poden superar els 10ºC. El clima de la vessant obaga és lleugerament diferent, amb 13.5ºC de mitjana anual i 733.8 l/m2 de pluviometria, amb un repartiment gairebé equitatiu entre la primavera i la tardor.

Collserola constitueix l'extrem meridional dels terrenys paleozoics de la Sserralada Litoral. Més al nord, el Corredor i el Montnegre estan formats per granitoides, i al sud del Llobregat, al massís del Garraf, trobem terrenys mesozoics, és a dir, més moderns.

El conjunt presenta una bona varietat de materials, ja que a la base d'esquistos ordovicians (que poden assolir fondàries de 900m) cal afegir-hi una bona quantitat d'afloraments silurians que coincideixen amb afloraments calcaris molt localitzats.
El conjunt es completa amb un sòcol intrusiu de granitoides, situat a la base del vessant barceloní.

La naturalesa polifàsica de l'orogència herciniana fa que el conjunt de materials estiguin plegats de forma superposada i complexa, amb crenulacions, plegs angulosos i tota una varietat de formacions tardanes, observables encara en alguns talls en esquistos superficials.

La interacció entre la roca, el clima i els organismes vius, ha anat modelant al llarg dels mil·lenis un dels majors tresors que amaga Collserola: el sòl.
Sense ell, res del que podem veure avui dia: flora, fauna, paisatge,...vida en general, seria possible.

Els esquistos com a roca mare solen donar sòls poc profunds. A la Serra tenen poc desenvolupament i són fràgils. Aquesta fragilitat és accentuada pels elevats pendents, la pluviometria torrencial, els incendis forestals i l'acció humana.

Es tracta de sòls bruns meridionals, de caràcter forestal, molt rics en matèria orgànica poc humificada, lleugerament àcids i de granulometria franco-sorrenca.

Aquest patró només varia en algunes terrasses al·luvials on es recullen sediments de rieres i torrents i també, a mesura que ens acostem al Vallès en una sèria de llenties argiloses carbonatades que apareixen regularment i presenten característiques anàlogues a la resta de sòls vallesans.

El valor de Collserola (I)

2008-11-28T06:45:00.000-08:00

Situada al bell mig de l'Àrea Metropolitana, s'alça sobre Barcelona i els seus voltants una gran superfície de 7500 hectàrees. En el seu marc, una fauna i flora riques i variades conviuen amb l'espècie humana, espècie que d'una manera o altra ha anat exercint pressió sobre la serra durant 4000 anys. M'agradaria aprofitar un treball de la universitat per dedicar unes actualitzacions a aprofundir en aquest ecosistema, donant informacions que no han estat massa divulgades i que poden fer-nos adonar de la importància i el valor d'aquesta muntanya. Un valor que moltes vegades menyspreem però que cap especialista qüestiona. I és que actualment, aconseguir que tots i totes gaudim de Collserola i aprofitem totes les seves potencialitats sense afectar l'ecosistema és, avui, un dels grans reptes que té l'administració.

500 MILIONS D'ANYS D'HISTÒRIA:

Resseguint el litoral català s'observen un conjunt de cadenes que separen la ribera de la mediterrània de l'interior del País; aquest conjunt, des de Bagur fins el Montsià és la serralada litoral. Un element molt diferenciat d'aquesta serralada és la Serra de Collserola, compresa entre el final dels cursos dels rius Llobregat i Besòs. Amb altituds properes als 500m constitueix la principal barrera entre el pla de Barcelona i el Vallès.

Collserola constitueix una de les poques àrees costaneres on afloren materials de l'era Paleozoica. Estem parlant, doncs, d'un massís molt antic. L'edat dels materials del Tibidabo, per exemple, es pot xifrar a uns 500 milions d'anys. En aquelles èpoques, l'actual Catalunya litoral es trobava al fons d'una conca plena de sediments, que són l'orígen remot de les actuals pissarres (principal material que trobem a Collserola).

A les darreries del Carbonífer, fa uns 300 milions d'anys, van tenir lloc una sèrie de moviments en l'escorça terrestre. Les enormes forces produïdes van donar lloc al plegament i elevació de la terra. Aquests processos, coneguts pels geòlegs com a orogènia herciniana van crear una sèrie de massissos muntanyosos, entre ells la Serralada Litoral.

Posteriorment, la Serra va atravessar processos d'erosió i transformacions secundàries, alternant biòtops marins i terrestres. Així, a finals del Paleozoic (fa 250 milions d'anys) Collserola tornava a estar submergida sota el mar, i a principis del Mesozoic (fa 240 milions d'anys) constituïa una península (aleshores el Baix Camp tenia una rica fauna marina cosa que explica que avui hi hagi una nodrida representació de peixos fòssils).

Durant el periode Cretàcic (fa 40 milions d'anys) en plena època dels dinosaures, Collserola constituïa una illa enmig de l'oceà.
La fesonomia actual, doncs, no va quedar establerta fins a mitjans del terciari, quan es va produir el plegament alpí (origen dels propis Alps i Pirineus) que va afectar també Collserola, originant les valls del Vallès-Penedès.

A partir d'aquí, les anades i vingudes del litoral han estat reiterades . Així, la Mediterrània es va assecar a finals del Miocè. Ja en el quaternari (fa 2 milions d'anys), el poblament animal i vegetal va començar a assemblar-se a l'actual amb l'aparició de boscos d'arbres parents dels actuals alzines i roures (gènere Quercus) encara que hi brostejaven alguns mamífers com ara giràfits i elefàntids, alguns d'ells extingits avui dia, com a mínim a Europa.

En aquest periode van haver-hi canvis climàtics molt importants, intercalant periodes temperats-càlids (en els quals fins hi tot hi vivien hipopòtams) amb grans preiodes de glaciacions. La darrera d'aquestes glaciacions, la Würm, va finalitzar fa 11000 anys.

Al servei de qui?

2008-11-18T07:06:00.000-08:00

Fa temps que a les universitats catalanes i europees es parla del procés de Bolonya. Un procés que va començar l'any 1999, amb la declaració de Bolonya per part dels principals Ministres dels Estats de la Unió Europea (aleshores 29) i que teòricament s'hauria de donar per acabat l'any 2010, amb la instauració completa de l'Espai Europeu d'Ensenyament Superior (EEES) popularment conegut com a Pla Bolonya.
Certament, alguns objectius d'aquest procés poden semblar positius (com ara el fet d'afavorir la mobilitat, o el fet de voler potenciar internacionalment les universitats europees). El problema, no obstant, rau en com pensen -les autoritats i universitats pertinents- assolir aquests objectius.
En els útlims anys, els anomenats Estats socials de Dret van incorporar algunes reivindicacions de moviments obrers encaminades a minimitzar les diferències pel que fa a les oportunitats dels ciutadans/es en part per por a que aquests moviments proliferessin i en part, també, per por a que això oxigenés la Unió Soviètica (aleshores principal alternativa al capitalisme). En aquest sentit, les polítiques públiques busquen garantir-entre d'altres coses- l'accés a estudis obligatoris i superiors. Gràcies a aquest fet, actualment accedir a la universitat és assequible per una major part de la població encara que no pas per tots els sectors socials. Les famílies amb rendes més baixes accedeixen menys als estudis superiors que la resta.
La tendència de les reformes universitàries, lluny de preocupar-se de millorar aquesta situació, és de retallar inversió pública i incorporar finançament del sector privat, el qual té interessos també privats i tendència a exercir pressió a l'hora de reformar els sistemes universitaris. Per tant, aquestes reformes s'han preocupat més de millorar la competitivitat amb la que els estudiants acaben els estudis que no pas de garantir-ne l'accés. Una manera ben fàcil de millorar la competitivitat és retallar l'accés d'aquells que a més d'estudiar també han de treballar així com concentrar la seva activitat amb una major exigència. Això suposa, en el cas de Bolonya:

- Augment de preus (cada crèdit de grau bolonya té un preu de 17,30 euros, mentre que el de llicenciatura/diplomatura ha estat fins ara de 13 euros).
- Disminució dels continguts donats a classe.
- Quatre anys de grau (amb la validesa equivalent a un primer cicle) i un any més de Màster (el 80% dels quals no són públics ni oficials).
- Avaluació de l'actitud de l'estudiant.
- No hi ha millora de beques per cobrir la pujada de preus.
- Pèrdua de la segona convocatòria.

Efectivament, el procés de Bolonya, amb aquest augment de preus (acompanyat de la retallada pública substituïda pel sector privat) va encaminat a posar el coneixement al servei dels interessos privats (que no sempre coincideixen amb els interessos generals) i s'ha realitzat sense tenir en compte els principals actors implicats: els i les estudiants. Un menyspreu que difícilment es pot passar per alt. No estaria de més que s'obrís un debat al voltant de la universitat pública amb la participació de tots els actors. I tampoc estaria de més que no s'apliqués Bolonya sense una millora del sistema de beques...

Per acabar, dues consideracions més:

- La primera és que augmentar el nivell d'exigència acadèmica i econòmica segurament farà sortir estudiants més qualificats però en cap cas els farà sortir amb una millor capacitat crítica.
Sincerament crec que en aquesta societat -en la que cada cop estem més saturats d'informació- manca sentit crític i cultura democràtica, mentre que -cada cop més- va guanyant força el pensament únic.

La última consideració fa referència a la llengua. La globalització està portant una homogeneïtzació en general: dels mercats, dels comportaments i de certes tradicions culturals. En el cas de la Universitat, la major mobilitat està fent perdre terreny a la normalització de la llengua catalana. Tot allò que s'havia guanyat, ara queda en entredit ja que l'homologació dels títols universitaris facilitarà una uniformització dels programes i serveis educatius i el major intercanvi comercial provocarà una lògica homogeneïtzació lingüística a favor de les llengües majoritàries que pot excloure el català de determinats àmbits de la universitat. Això, principalment, és degut a que -malgrat ser la setena llengua més parlada de la UE- el català no compta amb els instruments jurídics necessaris ja que no és llengua oficial a Europa, conseqüència -per cert- de no tenir un Estat preocupat de fomentar i projectar la nostra llengua.

Cal que no oblidem tots aquests aspectes, i tots els aspectes criticables que s'amaguen darrere dels diferents processos i situacions. A partir d'aquí decidim si callem o si lluitem.

La dependència del medi natural

2008-11-13T04:00:00.000-08:00

Als empresaris que no acaben de veure que la sostenibilitat és l'únic camí Ray Anderson els diria que el seu és un joc de perdedors. "Oblidem que l'economia és subsidiària del medi ambient, encara que molts economistes creguin que sigui a la inversa. La natura pot subsistir sense l'economia, però no al contrari. La natura ens ho proporciona tot: aire, aigua, energia, menjar, matèries primes; si fallés qualsevol d'aquestes coses, el nostre sistema econòmic es veuria afectat. En realitat estem matant la gallina dels ous d'or i tot el que ens dona. L'únic camí possible és cuidar-la".

Anderson va fundar Interface l'any 1973. Té la seva seu a Atlanta (EEUU), 4000 treballadors i comercialitza els seus productes a 110 Estats. L'any 2007 va assolir unes vendes de 1100 milions de dòlars, la qual cosa li va suposar un increment del 18.2% respecte l'any anterior.

A classe d'economia ens han fet llegir una entrevista molt interessant realitzada pel diari econòmic "Cinco Días". Tot seguit l'adjunto.

Per què un fabricant de catifes, amb ús intensiu de petroli, canvia la seva filosofia i aposta pel respecte al medi ambient?

L'any 1994 l'empresa tenia 22 anys de vida, i en 21 cap client ens havia preguntat què fèiem pel medi ambient. Un d'ells ho va fer i no vam tenir cap resposta per donar-li. En aquell moment em van proposar donar una conferència sobre el tema al nostre equip de vendes. No sabia què dir, perquè ens limitàvem a complir el que marcava la llei, però vaig acceptar. Mentre preparava la xerrada em va cridar l'atenció un llibre anomenat 'l'ecologia del comerç' de Paul Hawlen, del que no havia sentit a parlar. El punt clau del text descrivia l'esquema industrial de producció take-make-waste (prendre, fabricar, llençar). Això era exactament el que estàvem fent des de 1973. Hawken afirmava que només hi havia una institució en el món capaç de canviar la situació: l'empresa. Així que els vaig dir als meus empleats que a partir d'aleshores ens comprometeriem amb la sostenibilitat; que si no ho fèiem nosaltres, no ho faria ningú.

És optimista sobre el futur del medi ambient?

Sóc pessimista, però perquè veig la realitat. El repte més gran de l'home actual és desprende's de la seva arrogància i entendre fins a quin punt depèn de la natura. Quan parlem de futur, a què ens referim, a una generació o a dues? Hauriem de pensar en termes de 1000 o 10000 generacions, i no hi ha cap possibilitat que sobrevisquem tot aquest temps amb els valors actuals. Quan una empresa pensa en el futur està pensant en un termini de cinc o deu anys, i per a fer bé la nostra feina hauriem de pensar en 10000 generacions. Hem de gestionar mirant a més llarg termini, posant l'ull més enllà d'una generació. Crec que el món haurà de passar molt més patiment abans que l'home perdi la seva arrogància i se n'adoni de tot això.

Parla de la missió zero. ¿En què consisteix exactament?

És eliminar qualsevol impacte negatiu que la nostra companyia pugui tenir al medi ambient en l'any 2020. L'any 1994 van començar els nostres esforços per a reduir els residus i les emissions nocives i incrementar, paral·lelament, l'ús de matèries renovables i noves fonts d'energia. Volem arribar el 2020 produïnt les catifes a partir del reciclatge de les velles i utilitzant energia solar. En realitat, es tracta d'imitar allò que fa la natura, en la qual es recicla tot. Crec que som l'única companyia que s'ha fixat una data per aconseguir un objectiu com aquest i, per descomptat, l'única del sector petro-químic.

Com va aquest objectiu?

Des de 1994 fins avui hem aconseguit una reducció del 82% en les emissions de gas amb efecte hivernacle en tonelades absolutes, del 75% en la despesa total d'aigua, una disminució del 75% en els residus que enviem a abocadors i una reducció del 45% en el consum total d'energia per unitat de producció. Un 27% de l'energia que utilitzem prové ja de fonts renovables. Anem per bon camí. La nostra companyia va superar l'any 2007 les exigències de sostenibilitat marcades per la Unió Europea que les empreses hauran de complir de cara a l'any 2050.

Quan va pensar en donar prioritat a la sostenibilitat, va tenir en compte que podria tenir un cost econòmic?

Al contrari, des del primer dia ens vam adonar que podiem estalviar diners i, efectivament, així ha estat. Els nostres costos estalviats acumulats han assolit els 400 milions de dòlars i el que hem anat estalviant ho hem invertit en tecnologia.

Creu que el client té en compte, a l'hora de comprar, que l'empresa respecti el medi ambient o pensen més en el disseny o el preu?

Estic convençut que el client ho valora i ho farà cada dia més. No oblidi que part de la culpa que avui ens trobem en això la tenen les preguntes d'un client a qui no vam poder respondre. Però el que està clar és que tot això ha de venir d'un canvi de cultura intern. Res de valor es podrà fer si abans no hi ha hagut un canvi mental. El primer pas del canvi ha de ser un canvi cultural dins l'empresa.

Tots els seus centres de producció són igual d'eficients?

La fàbrica que té les millors xifres és la del Canadà, la segona la dels EEUU i la tercera és a Holanda. Però tots els nostres centres de producció, aquests tres i la resta, estan molt a prop en quant als paràmetres perquè totes les pràctiques són estàndar.

Creu que la crisi desanima a les empreses a aprofundir en les seves pràctiques ecològiques?

Una cosa no té res a veure amb l'altra. Creiem que la sostenibilitat és sempre un aventatge competitiu i en cap cas un cost extra. Qui no ho creu així és que no ho entèn. El que no pots fer és dirigir una companyia com s'ha fet sempre i fer accions aïllades pensant en verd i dir que ets sostenible.

Què és el que més valora en un directiu/va per treballar amb ell/a?

Sens dubte, que tingui la ment oberta i la capacitat d'aprendre. Hem vist que hem atret empleats molt diferents pel que signifiquem, gent que d'una altra manera mai habria pensat en treballar en una companyia fabricant de catifes textils com aquesta. Tenim molt poca rotació de personal, perquè cuidem la gent, els hi donem un projecte i la possibilitat de créixer amb nosaltres. I a més, els pocs que marxen ho fan perquè en certa manera s'han convertit en missioners de la sostenibilitat i inicien nous projectes.

El capitalisme en crisi

2008-11-03T08:21:00.000-08:00

Fa mesos que alguns grans bancs nord-americans van entrar en una profunda crisi d’actius perquè havien fet una extraordinària bombolla tant amb inversions immobiliàries com amb préstecs d’alt risc, de fet, suïcides. Aquesta crisi té origen al 2001 quan, amb l'objectiu d'incrementar beneficis, alguns bancs es van inventar que podrien donar hipoteques a un sector de la població que dificilment les podria pagar (els anomenats NINJA: NO job, no income, no assets). A aquest sector de la població se'ls oferia habitatges en males condicions i amb alts interessos. Com que el sistema funcionava, aquests trobarien feina de seguida i pagarien aquestes hipoteques "suprime" a uns interessos majors. El que passa és que aquesta estratègia només s'aguantava si els NINJA trobaven feina i els arribava per pagar, cosa que no sempre era així ja que moltes vegades aquests s'endeutaven. I va arribar un dia en que els preus dels pisos eren tan cars que la gent va deixar de comprar-ne. Aleshores la bombolla es va començar a desinflar i es va descobrir que el problema era profund i extens. Eren moltes les entitats hipotecàries i de crèdit, tant a Amèrica com a Europa, que es trobaven en una situació compromesa ja que mitjançant el mercat borsari, certs inversors van vendre actius que venien del finançament dels NINJA a altres entitats i, per tant molts d'aquests actius no portaven els diners que deien tenir. Així doncs, l'especulació va extendre el problema de les estratègies d'uns quants bancs a un problema global. Quan això es va conèixer els bancs van deixar d'ajudar-se (per donar crèdits molts bancs demanen crèdits a altres bancs) no solament perquè no podien sinó que tampoc no ho volien fer, senzillament perquè no es fiaven de la solvència (és a dir, de la capacitat de tornar els diners) dels altres bancs.

Això ha afectat tant a les petites empreses que no poden demanar crèdits com a les persones que s'havien comprat un habitatge, que han vist i estan veient com no només el preu de les hipoteques puja (ja que com més risc té una operació més interessos se n'exigeixen i si puja L'EURIBOR que és l'indicador del interès que es cobren els bancs quan es deixen diners, també ho fan les hipoteques com és sabut). L’actual pèrdua de confiança, doncs, és gravíssima. No és només que el petit inversor hagi perdut la confiança en els bancs, sinó que aquests s’han perdut la confiança mútua i que, per tant, el sistema mateix ha entrat en crisi. De fet, la manca de confiança actual és deguda al fet que moltes entitats financeres han estat especulant i fent operacions d’alt risc durant molts anys, cosa que els ha reportat beneficis enormes. Ara se’ls ha descobert l’engany i tothom en paguem les conseqüències.

Finalment, el que l'abarícia en forma d'especulació per part d'alguns ha provocat, ho acaben pagant els treballadors i petits inversors, com d'altra banda no és cap novetat. Són ells els que en pagaran les conseqüències, perquè els Estats s’han afanyat a tapar forats amb els diners dels ciutadans, amb els seus impostos, i això vol dir que no només la fallida –total o relativa– de bancs, significa una pèrdua greu de les inversions que molts havien fet i dels estalvis que tenien ingressats sinó que a més els forats es tapen amb els seus diners. Si a això li sumem la repercussió que això té en la marxa de l’economia, en la liquidat de les empreses, en la seva capacitat d’inversió, en l’augment del preu de molts productes, en la pèrdua de poder adquisitiu i en la pèrdua de llocs de treball –justificada o no– en molts sectors durament afectats veiem que la perversió és tan immensa, tan escandalosa i tan delirant, que costa d’entendre que, als culpables de la mala gestió (per dir-ho d'una manera suau), no se’ls demanin responsabilitats serioses per la via penal. Sembla que, en alguns casos, els dirigents d’entitats financeres es limitaran a renunciar al càrrec, i no amb les butxaques buides precisament.

Aquesta crisi no és que sigui cíclica, ni són desajustaments del sistema financer, com diuen alguns cínicament. Aquesta és una crisi estructural del sistema capitalista ja que hi ha especuladors que han pogut fer negocis amb els diners dels altres sense control ni càstig. I és una crisi de sistema perquè mentre tot ha anat bé els beneficis han estat totalment privats mentre que quan la cosa ha començat a trontollar les pèrdues s'han socialitzat. Aquesta crisi ha posat al descobert la maldat d’un sistema que permet –fins i tot facilita– l’abús i l’espoli per part dels més poderosos, d’aquells que, tot dient que creen riquesa i que tenen una funció social, es dediquen a fer negocis bruts, sempre en benefici propi. Ara es veu que el capitalisme és, certament, un negoci brut.

Per això no ens podem limitar a ajudar-lo a reincorporar-se per anar tirant. No pot ser que després de salvar el sistema continuem obtenint crèdits amb les mateixes condicions. Aquesta crisi hauria de ser l’inici d’una superació del capitalisme conegut i fracassat.

De la propera reunió del G-20 (no és rellevant si hi va Zapatero o no)hem d’exigir que les reformes que es facin, siguin fetes a favor nostre, és a dir a favor dels que ho hem pagat tot fins ara i ho continuarem pagant en el futur. Per això, caldrà exigir decisions severes, transparència a l’hora d’aplicar-les, i una limitació forta dels poders i dels beneficis econòmics a tots nivells, tan empresarials, com institucionals, nacionals o internacionals, això és, que l'economia sigui regulada no per interessos privats sinó per l'interès general.

Ofrena i manifest de les JERC de Cerdanyola

2008-09-15T15:46:00.000-07:00

Com cada onze de setembre les JERC de Cerdanyola hem fet l'ofrena floral a la plaça onze de setembre. Tot seguit adjunto el nostre manifest.

Manifest 11 de Setembre 2008:

Bon dia a tots i a totes!

Diuen que el català és un poble extrany perquè celebra les seves derrotes. Certament, a nosaltres preferiríem celebrar una victòria perquè voldria dir que els catalans hauríem recuperat plenament les llibertats que vam perdre. De fet, ens agradaria no haver de defensar la nostra cultura, la nostra identificació com a catalans, ni tansols defensar que el nostre País gestioni els impostos que paguem per tal de respondre amb uns serveis coherents i dignes.

Però si fem tot això - si som cada any aquí - és perquè formem part d'un Estat que ignora els nostres interessos i que ens perjudica econòmicament, socialment i culturalment, siguem catalans de neixement o bé d'adopció.

Això vam poder constatar aquest estiu amb la publicació de les balances fiscals: malgrat que alguns considerin que això no és notícia, vam comprovar que el que alguns anomenen solidaritat està financiant Ministeris que no ens ofereixen cap servei i està fent que les comunitats que menys aporten tinguin sovint uns serveis que nosaltres estem lluny d'aconseguir.
Aquest fet està bloquejant el funcionament social i econòmic del nostre País així que, si us plau, que no ens vinguin amb que hem de ser solidaris perquè de solidaris ja ho hem estat "de sobres" i de manera obligada!

Malauradament, però, l'Estatut que tenim dóna lloc a ambigüitats i no ens dóna poder en la negociació d'un nou sistema de finançament. Nosaltres paguem, però no som nosaltres qui decidim. Qui decideix és a 600 km. I ja estem aprenent la lliçó: Espanya sembla clar que vol els nostres impostos però, en canvi, no sembla gaire interessada en la nostra llengua ni la nostra cultura!

- Segurament per això la Constitució només ofereix estatus de protecció de veritat per la llengua castellana.
- Segurament per això surten decrets per impartir una tercera hora en castellà a les aules (com si hi hagués cap motiu pedagògic).
- Déu ser pel mateix motiu que la dreta espanyolista va tancar els repetidors de TV3 a Alacant, amb el silenci i la complicitat del govern espanyol.
- I segurament és també per això que surten "Manifiestos" que defensen el dret d'ignorar el català allà on és llengua pròpia, menyspreant la legitimitat de les institucions catalanes escollides democràticament.

Ha arribat l'hora de plantejar-nos quin valor afegit ens aporta formar part d'aquest Estat que ens enganya i ens menysprea. Ha arribat el moment de dir prou! L'hora de treballar per crear un Estat que respongui a les necessitats socials del nostre País. Que protegeixi i fomenti la projecció de la nostra cultura i que treballi per cohesionar una societat cada cop més plural.
Encara que sembli utòpic pot ser una realitat si nosaltres volem. Ja ho va dir el poeta que serem allò que volguem ser. Ho podem aconseguir si treballem poble a poble, comarca a comarca, ciutat a ciutat. Començant per la nostra vila, Cerdanyola.

És per això que -en nom de les Joventuts d'Esquerra Republicana de Cerdanyola - per nosaltres la jornada d'avui no és cap festa folklòrica. Nosaltres no fem com alguns.
Per nosaltres la jornada d'avui és reivindicativa ja que podem haver perdut totes les guerres, però no som un poble derrotat perquè encara som aquí per dir que no estem disposats a rebre més humiliacions!

També volem donar les gràcies a totes les entitats culturals ja que elles fan possible que siguem un poble amb una cultura ben viva.

Per acabar ens agradaria recordar que aquesta tarda tindrà lloc una manifestació a Barcelona ( a les 17h a la Plaça Urquinaona ) per commemorar reivindicativament aquesta Diada. Us aniemem a tots a assistir-hi.

Ara si, companys,

Bona Diada i Visca la Terra!

La independència com a projecte

2008-08-25T09:45:00.000-07:00

El Centre d'Estudis Sobiranistes és una fundació que fomenta l'anàlisi dels costos i de les oportunitats perdudes per a Catalunya a causa de la seva pertinença a Espanya i, per tant, del fet de no tenir Estat propi. Molta gent es mira això de la creació d'un estat com una manera més de somiar truites. El CES es va constituïr com un grup de reflexió que en certa manera desmitifica un objectiu polític que han assolit molts Països en els darrers temps. Tenir estat propi no és una missió impossible. Depèn de la nostra voluntat. "Cal passar de la independència com a somni i desig del cor a la independència com a projecte del cap, amb arguments, dades, raó i democràcia. Si volem, podem: per viure millor, per ser més lliures, per ser tan dignes com els més dos-cents pobles del món que tenen Estat" afirma López Tena.

Us recomano que li doneu un cop d'ull: www.cercleestudissobiranistes.cat

De moment exposaré 10 raons que donen per tal que ens plantejem la pertinença de Catalunya a Espanya:

1) Per què no?

És hora que els unionistes diguin en què i per què és millor per Catalunya dependre d'Espanya. No s'ha inventat res millor per a un poble que tenir un Estat propi independent, cap poble torna enrera i dissol el seu Estat per integrar-se com a minoria a un altre Estat: no ho fan els espanyols, els anglesos, els eslovens...Per què el que és bo per ells no ho ha de ser per nosaltres?

2) Normalitat nacional

Tota comunitat nacional aprofita millor les seves oportunitats disposant d'un Estat propi. Aquesta necessitat s'intensifica en una era de globalització on les estructures d’Estat permeten adaptar la nació millor a les necessitats per tal d’aprofitar les diferents oportunitats i fer front als reptes que la globalització ens depara. Una comunitat nacional no pot perviure sense un Estat propi, i sota un Estat que li vagi a la contra.

3) Plena capacitat de decisió

La plena capacitat de decisió passa per exercir el dret a decidir dels catalans, que es fonamenta en les conviccions i en les creences més genuïnament democràtiques. El dret a decidir d’un poble és l’exercici de la democràcia en estat pur. La sobirania s'exerceix o l'exerceixen altres per a tu, i per tant, és excloent i no compartida. Catalunya és una nació que té el dret democràtic a decidir allò que més ens convé com a poble amb la meitat més un de suports favorables, a triar independència o dependència.

4) Progrés social

L’única forma de garantir el progrés social d’una comunitat nacional és decidint sobre els propis recursos i les pròpies polítiques. Als catalans, la situació de dependència d’un Estat que ens és contrari, la manca d’un Estat propi, ens està conduint a la decadència econòmica, social i moral, i a la impossibilitat de desenvolupar polítiques competitives i de benestar imprescindibles per cohesionar la societat. Les condicions són pèssimes per assumir les oportunitats de la globalització i la competència en els mercats europeu i mundial, el progrés científic i tecnològic, la societat del coneixement o la nova immigració.

5) Infraestructures capdavanteres i serveis de qualitat

La via autonomista es troba esgotada, perquè el problema essencial dels dèficits que pateix la nació rau en la política de discriminació econòmica, cultural i social contra Catalunya que sistemàticament exerceix l’Estat espanyol, tot escanyant la societat catalana i detraient-li any rere any més d’un 10% del P.I.B., més de 19.000 milions d’euros que cada any van a Espanya i no tornen. Aquest fet ha provocat una situació insostenible en el terreny de les infraestructures estratègiques i logístiques de la nació que han conduït a la seva saturació. La situació de dependència ens empeny cap a l'empobriment.

6) Per dignitat

Cap nació independent vol perdre el seu Estat, no decidir per si mateixa, no ser visible i reconeguda internacionalment, no defensar els seus interessos i la seva llengua i cultura, no tractar amb les altres nacions d'igual a igual. Ningú vol ajupir-se i obeir. És la dignitat!

7) O tens Estat o no tens res.

Tots els projectes catalans s'estronquen per manca d'Estat propi: ni seleccions esportives, ni ministres defensant els nostres interessos a la UE, ni llengua reconeguda i oficial, ni infrastructures al nostre servei i connnectades amb Europa (ports, aeroports, ferrocarrils, TGV, electricitat, aigua, etc.), ni polítiques de benestar, ni suport a les empreses. Si som independents i volem, podem; si som dependents, ni volent podem

8) Pervivència de la cultura i la llengua pròpies

La cultura i la llengua catalanes són dos elements fonamentals de la identitat de Catalunya i que, per tant, donen raó de ser al nostre discurs sobre qui som i què volem ser en el futur. En aquest sentit, tota acció de cultura a Catalunya ha de tenir el reconeixement de pertinença al marc cultural català. Tanmateix, és innegable que amb un Estat que ens va a la contra, que ha intentat i ententa destruir i menystenir la cultura i la llengua catalanes, difícilment aquestes podran perviure en el mig i llarg terminis. La coexistència de diferents realitats nacionals i culturals en un mateix espai públic, com ara un mateix Estat, únicament és viable si cada comunitat nacional és capaç de governar-se en peu d’igualtat amb les altres comunitats nacionals del mateix Estat. La impossibilitat de construir per a Espanya un Estat confederal ens aboca inexorablement a la partició de les diferents comunitats nacionals.

9) Representació a la Unió Europea

La presència de les institucions de Catalunya a la Unió Europea es redueix al Comitè de les Regions, que és un òrgan consultiu que emet dictàmens, on hi és representat el Govern de Catalunya conjuntament amb centenars d'Ajuntaments i òrgans executius de regions administratives, així com estructures informals a l'entorn de la Conferència de Parlaments Nacionals de la UE (COSAC). És irrefutable que la Unió Europea és una unió d'Estats, la naturalesa de la qual no mutarà per tal d'incorporar-hi amb veu i vot estructures que no siguin aquelles que la varen fundar el 1957: els Estats. Per tant, si Catalunya, amb un Estat com l'espanyol que li va a la contra, vol defensar i representar els seus interessos en el si de la Unió, l'única via per fer-ho és mitjançant un Estat propi.

10) Participació en els organismes internacionals

La participació de Catalunya en organismes internacionals del sistema de l'Organització de les Nacions Unides únicament pot produir-se a través d'una estructura d'Estat. Amb un Estat que li va a la contra com és ara Espanya, Catalunya no té veu ni vot en cap d'aquests organismes. Fins i tot, l'eventual possibilitat que Catalunya participi en una organització internacional de caràcter cultural com la UNESCO s'ha vist plentejada en nombroses ocasions, però mai amb resultats concrets. D'altra banda, els intents fallits de l'esport català en les seves diferents modalitats de participar en competicions oficials internacionals ha estat sistemàticament boicotejat per les associacions espanyoles de l'esport en les seves diferents modalitats. L'única manera per a Catalunya de ser-hi present és mitjançant un Estat que no li vagi a la contra.

Politizar l'esport

2008-08-14T08:06:00.000-07:00

Antigament, el començament dels Jocs Olímpics significava la proclamació d'una treva entre polis gregues, la qual suspenia les guerres i els conflictes que hi haguessin en aquell moment. La competició entre els atletes ho aturava tot, i les gestes d'aquests eren lloades, vinguessin d'on vinguessin. Aquest era l'anomenat esperit olímpic.

Avui dia, i d'una manera creixent, els Jocs Olímpics i els mundials estan esdevenint veritables competicions entre Estats que no busquen res més que enfortir d'aquesta manera el sentiment de pertinença fronteres endins per sobre de qualsevol altra cosa. Si no fos així, no s'entendria que TVE fes seu l'eslogan de dubtós esperit olímpic "A por ellos", que George Bush celebrés públicament les victòries de Phelps, que els diaris esportius (o no) dels principals aparells mediàtics espanyols parlin de "nuestras medallas", o que després de guanyar l'Eurocopa els principals comentaristes espanyols se'n recordessin del "señor Tardá y el señor Urkullu" o que "esta victoria nos pertenece a todos". De fet, la llista d'expressions del nacionalisme més exacervat per part d'aquests mitjans de comunicació seria llarga. La utilització política de l'esport, doncs, és un fet.

Sens dubte, els casos més flagrants de barrejar política amb esport els representen els mateixos Estats que són organitzadors dels Jocs, convertint els èxits esportius dels seus atletes en gestes nacionals: L'Alemanya nazi va voler convertir els Jocs de Berlin en una mena d'aparador de la supremacia ària, malgrat que, afortunadament, no se'n va ensortir. Espanya va utilitzar les medalles dels Jocs de Barcelona com un certificat del seu accés a l'Europa moderna. I ara la Xina intentarà que el medaller dels seus Jocs confirmi el seu paper de potència mundial. Una interpretació que no tindria sentit si esport i política fossin conceptes que van per separat.

No obstant això, quan altres persones o col·lectius alcen la veu per expressar la seva discrepància i disconformitat amb els organitzadors dels Jocs, de la competició de torn, o simplement expressen una opinió "no oficial" són acusats de barrejar política i esport i d'anar en contra de la puresa de l'esport. La hipocresia i el cinisme són insultants. El que els passa és que els molesta sentir la crítica de la política que precisament practiquen. Si no fos així no s'entendria la repressió amb la qual es respon als manifestants pro-Tibetans o aquells que simplement denuncien que la Xina és un gegant que ha crescut a base d'explotar els seus treballadors (amb una taxa de mortalitat laboral altíssima) i on es realitzen més execusions del món. Un altre cas, enormement silenciat, va succeïr als Jocs de Barcelona, en els que també es va respondre amb repressió a manifestants independentistes catalans. De fet la justícia internacional va confirmar que aquests van ser objectes de tortura. I així podríem analitzar tots i cadascún dels Jocs olímpics i, uns més d'altres menys, trobariem casos de repressió. M'imagino que alguna cosa de política porta aquest fet. Com el fet d'impedir que la federació catalana d'hockey sigui admesa com a membre de ple dret a la federació internacional per part de la federació espanyola. Déu ser esport això...

És per això que sorprenen les acusacions de barrejar política i esport al Barça per ser un equip més català del compte, o dels que (deixant de banda l'admiració pels esportistes) no seguim els Jocs per no voler-nos empassar aquesta operació político-econòmica disfressada d'esperit olímpic en la qual les principals multinacionals es dónen la mà. Si tothom polititza, que tothom digui la seva.

Espanya trenca el pacte

2008-08-09T06:09:00.000-07:00

El 9 d'Agost del 2006, amb el nou estatut de Catalunya aprovat, el president Maragall va dir: 'Catalunya en aquest moment és, de tots els territoris d’Europa que no són estat, pràcticament aquell que s’ha assembla més a un estat. Catalunya pot fer el que vulgui'. Va dir que, gràcies al nou estatut, l'estat espanyol passava a ser residual a Catalunya. El president de CiU, Artur Mas, va dir llavors que els esforços polítics s'havien de centrar 'a treure tot el suc' a les diferents disposicions del text, en especial en matèria de finançament. La vice-presidenta del PSC, Manuela de Madre va fer una crida a les forces polítiques per treballar immediatament en el desplegament de la nova norma i ICV va dir que l'estatut tenia prou mecanismes perquè l'estat no pogués envair competències catalanes.

Ha arribat la data prevista a l'Estatut del 2006 per l'entrada en vigor d'un nou sistema de finançament i l'Estat, concretament el govern espanyol presidit per Rodríguez Zapatero, ha incomplert conscientment el termini fixat. La parsimònia en el desplegament d'una llei orgànica estatal com l'Estatut d'Autonomia, un text retallat per les Corts espanyoles amb la complicitat dels partits catalans llevat d'Esquerra, té una forta càrrega política. Han calgut dos anys perquè es demostrés la falsedat de les declaracions dels partits que defensaven l'Estatut. Ara ja ningú qüestiona els límits d'aquest estatut pel que fa l'autogovern de Catalunya, així com tampoc gaire gent pot negar la lleugeresa amb la qual el govern espanyol de torn envaeix les competències. De poc serveix tenir competències si s'envaeixen. De poc serveix tenir un estatut si els terminis fixats per aquests no són respectats. Quina autoritat moral té ara el govern espanyol per exigir als seus ciutadans que compleixin la llei? Quina autoritat moral té ara el govern espanyol per posar límits legals a aspiracions legítimes com podrien ser el concert econòmic o el dret a l'autodeterminació, per exemple?

El finançament és la peça clau per aturar el declivi econòmic i social de Catalunya. L'aposta del govern central i de la majoria de les comunitats autònomes que se'n beneficien és mantenir-lo a tot preu. Sense acord en el finançament no hi ha estatut que valgui res. Sense recursos no hi ha una bona sanitat, educació, infraestructures que funcionin ni beques.

El PSOE i el PP esperen una sentència del Tribunal Constitucional feta a mida que restringueixi el finançament al nivell que estan disposats a acceptar i, de retruc, liquidi les reivindicacions nacionals catalanes. Amb l'argument pervers que no es pot anar contra la llei i l'ordre (per molt injust que sigui), a partir d'aquell moment a tota demanda catalana se li respondrà amb un cop de porta. El 9 d'agost pot ser un punt i a part en la decadent política catalana, de moment el president Montilla fa un paper digne del càrrec que ocupa, però l'experiència de l'acord del Parlament de Catalunya del 30 de setembre justifica l'escepticisme sobre la coherència dels partits catalans majoritaris.

Som lo que sembrem!

2008-07-31T09:10:00.000-07:00

La introducció d'organismes modificats genèticament (OGM) en l'agricultura i l'alimentació és un fet relativament recent però tot i així tenen ja una gran presència al camp i als supermercats. El creixement del seu ús contrasta amb l'escassetat de informació sobre els seus més que possibles efectes ambientals, sanitaris i socials.

La indústria biotecnològica defensa que la enginyeria genètica és una tècnica que aportarà beneficis al planeta i a la humanitat i, de fet, podria aportar aquests beneficis si la ciència estigués al servei de la societat i no de les indústries. El fet, no obstant, és que aquests suposats beneficis no s'han fet realitat als països on s'han cultivat organismes transgènics mentre que, tal i com indiquen diferents estudis, els danys i els impactes de les manipulacions genètiques es verifiquen cada cop més.

La utilització dels OGM pot tenir repercusions negatives en el medi ambient, la salut, la producció i distribució d'aliments, l'agricultura i l'economia de molts productors.

Efectes ambientals:

Pel que fa als efectes ambientals és important prendre en consideració que dels organismes transgènics que es cultiven actualment al món:
- el 71% són plantes tolerants a herbicides (el gen introduït permet utilitzar herbicides - substàncies utilitzades per eliminar insectes o altres animals que puguin malmetre la planta- sense que la planta transgènica es vegi afectada)
- el 18% són plantes resistents a insectes (plantes a les que se'ls ha afegit el gen Bt, el qual produeix una substància insecticida). El que passa és que aquesta substància insecticida queda al final al sòl i la seva acumulació té efecte contaminant.
- l'11% té les dues propietats a la vegada.

Això provoca que s'augmenti l'ús d'herbicides en el primer tipus de plantes, mentre que en el segón encara no s'ha demostrat que aquest es redueixi. Aquest augment de l'ús d'herbicides deriva en un augment de la contaminació, al qual se li ha d'afegir l'aparició d'insectes resistents que sempre va associada a l'ús de plaguicides.

Un altre efecte que provoquen els organismes transgènics és la contaminació genètica:

- les plantes transgèniques són més competitives que la varietat silvestre, és a dir poden sobreviure i reproduïr-se amb més facilitat. Hem de tenir en compte que en els ecosistemes naturals la varietat silvestre compleix un paper determinat i si és substituïda per una varietat més competitiva (en aquest cas la planta transgènica) es pot trencar l'equilibri de l'ecosistema, eliminant per competència altres espècies i, per tant, disminuïnt la biodiversitat. Les plantes que fan això (que no cal que siguin transgèniques) s'anomenen invasives.

Aquest caràcter invasiu es pot traslladar al camp de l'agricultura, en el qual la planta transgènica pot arribar (mitjançant la dispersió de les llavors o la reproducció) allà on es cultiva de manera tradicional, o bé es realitzen cultius ecològics produïnt també aquesta contaminació genètica, cosa que planteja el problema de si poden realment coexistir l'agricultura biotecnològica i aquella lliure de transgènics.

Efectes sanitaris:

S'han trobat casos d'alèrgies per la presència de noves proteïnes als aliments, de generació de resistències a antibiòtics per part de bacteris patògens per l'home i, en definitiva, increment de la contaminació dels aliments degut al major ús de productes químics en l'agricultura. Moltes vegades, a aquest nivell, els principals defensors del cultiu de transgènics argumenten que aquesta pràctica promou la creació d'aliments amb qualitats nutricionals afegides, amb propietats terapèutiques... però la realitat és que en l'actualitat tots els transgènics que estem consumint provenen de cultius tolerants a herbicides o resistents a insectes.

Encara són relativament recents la sortida a la llum d'uns informes secrets de la companyia Monsanto sobre la varietat de blat de moro MON 863, que la UE volia autoritzar pel consum humà, els quals generaven danys en certs òrgans i canvis en la composició sanguínia en ratolins, o la paralització a Austràlia d'un estudi sobre el pèsol MG amb gens de mongeta per produïr greus efectes sobre la salut en ratolins: alèrgies, inflamació dels pulmons. Per tant uns precedents una mica perillosos com per comercialitzar aquests productes alegrement i sense distinció en el seu etiquetatge.

Efectes socio-econònics:

Diu la indústria biotecnològica que les plantes transgèniques poden contribuïr a pal·liar la fam al món gràcies al seu major rendiment o major resistència a factors ambientals, però la realitat és que la Terra produeix aliments en quantitat suficient per alimentar tota la població. El problema de la fam al món recau en la mala repartició dels recursos i cal solucionar-lo amb desicions polítiques (el 78% dels nens menors de 5 anys desnutrits viuen en països amb excedents d'aliments). En les condicions actuals, augmentar la producció serviria per concentrar encara més la riquesa i no pas abastir als més necessitats. Països com per exemple Argentina han apostat pels cultius transgènics de manera enèrgica però, en canvi, la meitat de la seva població es troba per sota del llindar de la pobresa.

Cal dir també que la introducció de transgènics en l'agricultura alimenta el monopoli d'unes poques multinacionals sobre la producció dels aliments, primant el benefici d'uns quants per sobre del interès general. El problema, per tant no és la ciència (la biotecnologia en aquest cas) ni tampoc els organismes transgènics en aquest cas, sinó el seu cultiu i l'ús que se'n fa. El problema, anant més enllà, és la dependència que té la ciència acadèmica de la indústria i la, més que sovint, submissió de l'interès general al lliure mercat.

És per tot això que celebro que gràcies al col·lectiu som lo que sembrem que ha anat recollint signatures arreu del País el Parlament podrà debatre la possibilitat de redactar una llei per aconseguir aturar el cultiu i desenvolupament d'aliments transgènics en l'àmbit territorial català, declarant Catalunya com a zona lliure de transgènics, prohibint aquest tipus de cultius, etiquetant clarament el procés de producció de cada aliment i promovent investigacions per determinar els efectes d'aquests tipus de cultius.

Tan de bo els partits estiguin a l'alçada. Per sort les JERC ja s'han posicionat en aquest sentit.

Cosmopolitisme de torero

2008-06-29T13:11:00.000-07:00

Han tornat, per a no perdre el costum, ja tenim un altre manifest d'uns autoanomenats "intel·lectuals" espanyols en defensa d'una llengua, la que ells anomenen común, que perceben amenaçada. No és cap novetat, i els arguments esgrimits tampoc són el paradigma de l'originalitat. El drama rau en que es tracta d'un punt de vista compartit per la majoria d'espanyols, de dretes i d'esquerres, ho expressin de manera ostentosa o ho pensin contingudament. Una realitat, en qualsevol cas, que posa de relleu la quimera que suposaria una entesa real (que no una convivència imposada) amb ells.

La veritat és que aquest text a molts ens resulta un insult a la intel·ligència, mancat d'honestedat i ple de contradiccions. No tansols no analitzen objectivament la realitat catalana sinó que es neguen a entrar en la qüestió de fons, justificant explícitament una realitat lingüítica de l'Estat "asimétrica que no implica injusticia de ningún tipo" i pretenen utilitzar-la en benefici dels privilegis d'una classe de ciutadans per damunt els altres, com ho demostra la sentència: "hay una asimetría entre las lenguas españolas oficiales porque hay diversas realidades culturales pero sólo una de ellas es universalmente oficial en nuestro Estado democrático". Per tant cal potenciar l'existència d'una llengua de primera i d'unes altres de segona ja que la situació ja és desigual. Això fa pensar fins a quin punt la lògica pot conduïr a pols oposats. Si la situació del castellà és hegemònica és degut a que durant molts anys Espanya ha aplicat una política expansionista de la seva llengua basada en imposicions i actualment els principals mitjans de comunicació i el cinema d'arreu de l'Estat són en castellà. Però lluny de quedar-se aquí, els signants manifesten que la disposició constitucional de respecte i protecció de les modalitats lingüístiques d'Espanya és generosa. I ens fan saber que posar fi a la persecució del català i les altres llengües que no són la castellana és un objectiu complit sobradamente. Un sobradamente que té alguna cosa d'inquietant: deuen insinuar que hi ha alguna prohibició que no s'hauria d'haver eliminat?

Tot seguit apareix la cantarella del fals cosmopolitisme espanyol. Ens diuen que són els ciutadans els qui tenen drets i no les llengües o els territoris. Se suposa que el mateix s'hauria de dir respecte dels deures, si no volem caure en una altra asimetria. Bé, doncs no senten gens de rubor quan afirmen que "sólo una de ellas goza del deber constitucional de ser conocida". La llengua dels altres no pot tenir drets ni generar deures, però la seva per descomptat que sí. I posats a parlar de drets de les persones, resulta -segons els signants- que les persones castellanoparlants tenen tot el dret del món de passejar-se per qualsevol part de l'Estat sent monolingües cosa que implica l'exclusió de qualsevol actuació de les administracions que no utilitzi aquesta llengua i de qualsevol servei públic que no s'hi ofereixi plenament. Resulta, no obstant, que el privilegi monolingüe, requereix que els altres renunciïn a ser-ne, de monolingües, no sols a qualsevol part de l'Estat sinó al territori de la pròpia comunitat lingüística i que aquests ciutadans de segona estiguin condemnats a abandonar la pròpia llengua contínuament, a fi que els ciutadans de primera puguin viure ignorant tot idioma que no sigui el seu. Qualsevol intent d'equiparar aquests drets lingüístics o de girar una situació provocada per molts anys d'injustícia és qualificat d'imposició, però la seva defensa de l'hegemonia del castellà no en té res, d'imposició, ans al contrari, defensen la "bondad de la lengua común, una enorme riqueza para la democracia". Comuna de qui? Perquè de moment els que no tenim el castellà com a primera llengua encara no naixem amb el castellà après.

Però com que es tracta de ser cosmopolites, viatjar i de no ser provincià, que vagin imaginant aquests pensadors lluminosos els beneficis per a la democràcia hauria de comportar l'existència d'una llengua comuna de la Unió Europea. Podrien anar pensant en un nou escenari, de la naturalesa que tant estimen, però a una escala més universal i més acordada amb els temps i amb les realitats polítiques actuals. Aquest escenari tampoc no hauria de representar cap injustícia, si som coherents i partim de l'excel·lència de les llengües comunes. Que vagin pensant com seria d'assenyat que els ciutadans que així ho desitgessin poguessin ser monolingües en anglès a Espanya, coneixent de l'espanyol lo suficiente para poder vivir cortésmente con los demás i amb una administració totalment adaptada a aquest objectiu. Això mai ho acceptarien, serien els primers en defensar els seus drets lingüístics (encara que el castellà també es parli a l'altra banda de l'Atlàntic). I farien ben fet. Però pel que fa els nostres drets lingüístics no canviaran de pensament, perquè no cerquen la racionalitat ni la justícia, sinó que es mouen pel seu instint senyorejador. És la seva peculiar coherència...

el manifest: http://estaticos.elmundo.es/documentos/2008/06/22/manifiesto.pdf

Compte enrere per l'Acampada jove '08

2008-06-23T15:29:00.000-07:00

Ja estan a la venda a Cerdanyola els abonaments per a l'Acampada Jove, festival de referència arreu dels Països Catalans, que enguany es realitzarà a Sant Celoni del 10 al 13 de juliol.Podeu adquirir els vostres abonaments i entrades per a l´Acampada Jove d´enguany mitjançant diversos canals de distribució.

Per primer cop l´Acampada Jove ven les seves entrades i abonaments per internet mitjançant un pràctic aplicatiu que us pot facilitar la compra, a través del web de l'Acampada www.acampadajove.cat. Si els preferiu comprar personalment, podeu fer-ho al Bar Grau (Carrer de Sant Ramon, 180) . Pel que fa als punts de venda en d'altres poblacions, podeu consultar-los al web de l'Acampada...

El català a l'etiquetatge a Catalunya

2008-06-20T13:11:00.001-07:00

Sabies que hi ha 149 disposicions que obliguen a etiquetar els productes distribuïts a Catalunya en castellà?

Sabies que aquestes disposicions més enllà dels productes alimentaris, afecten també als cosmètics, detergents, joguines, medicaments i tota mena de productes industrials, és a dir pràcticament tots?

Sabies que només hi ha una disposició (que afecta a uns poquíssims productes molt concrets) que obligui a fer el mateix en català?

Sabies que fa més de 15 anys que s'està esperant un reglament que equipari el català al castellà i a la resta de llengües europees en matèria d'obligacions en l'etiquetatge?

Sabies que no hi ha en tota la Unió Europea una llengua tan parlada com el català i tan desprotegida pel que fa a obligacions en l'etiquetatge?

Sabies que tampoc hi ha un altre cas d'una llengua comparable al català en el món desenvolupat i de tradició democràtica que no sigui obligatòria en l'etiquetatge de tots els productes bàsics? El català és l'únic cas.

Si en vols saber més pots descarregar-te el document on hi són esmentades les 149 disposicions que imposen el castellà en l'etiquetatge de productes a Catalunya:

http://www.plataforma-llengua.cat/doc/lleis_etiquetatge.pdf

Fes-ho córrer!

Els nous catalans, propera xerrada de les JERC de Cerdanyola

2008-06-14T02:23:00.000-07:00

És evident que aquestes últimes dècades la nostra societat ha experimentat nombroses transformacions, que ha portat un ús intensiu de la informació i el coneixement que permet noves formes de mobilització dels mitjans de producció i de coordinació del treball, a gran escala.

Però a més a més existeix el fenomen de la immigració, que ha contribuït a transformar la nostra societat (ja que actualment a Catalunya es parlen prop de 200 llengües) i que pot contribuïr a enriquir la nostra cultura. En aquest sentit és important adoptar una visió dinàmica de les cultures i entendre que aquestes canvien però que ho han de fer de manera autònoma.

Ens interessa, doncs, acostar-nos a aquest heterogeni col·lectiu de persones amb orígens plurals, conèixer els motius de la seva arribada, les dificultats que han tingut durant aquest temps, les coses que més els han sorprès, etc. de manera que poguem observar les nostres diferències però també les nostres semblances que ens puguin fer mirar el futur de manera conjunta, com a una única societat cohesionada, rica i dinàmica.

També ens interessa donar a conèixer el País que els acull, la seva història i cultura pròpia i transmetre el valor que suposa per nosaltres el respecte a les llengües pròpies de cada territori. El català, si bé hom pot pensar de bon principi que no és necessari per la comunicació, si que ho és per la integració social. Integrar-se implica viure en un lloc en igualtat de condicions que la resta de ciutadans. Per això, la incorporació de famílies nouvingudes sense accés al català en el territori on és llengua pròpia és una forma d'exclusió social. Parlar català, tammateix, és una manera de demostrar que no només estàs aquí sinó que ets d'aquí i una manera d'arribar al cor de la gent (molt més que en qualsevol altre llengua).

Aquest és l'objectiu de la xerrada de dimecres que ve, en la que ens agradaria escoltar l'opinió de persones vingudes de llocs ben diferents i, sobretot, generar i afrontar un debat que fa temps que és al carrer i que no acaba de superar la superficialitat en la majoria de partits polítics.

Data: Dimecres 18 de Juny de 2008

Lloc: Ateneu de Cerdanyola (Sala 6)

Hora: 20:00h

Cops de timó suaus...

2008-06-09T01:40:00.000-07:00

Dels resultats de les primàries del congrés d'ERC se'n poden extreure diverses conclusions. La primera és que aquestes han estat una lliçó democràtica a la resta de partits gràcies a la maduresa i el civisme amb els que s'ha desenvolupat la jornada electoral.

Crec també que la victòria de la candidatura de Joan Puigcercós i Joan Ridao estan plenament legitimades encara que, lamento dir-ho, em temo que no acabarà de resoldre els problemes que hi ha ni al partit ni a "l'independentisme sociològic". Puigcercós ha guanyat, però no amb el marge que es pensava i, enmig del moment en que les desavinences històriques amb el sector de Carod-Rovira han arribat al seu punt màxim ha aparegut amb força una nova alternativa estratègica; és la que encarna el Reagrupament de Joan Carretero, el qual ha sabut aglutinar el vot crític amb les desicions preses per part de l'actual direcció en poc més d'un any.

És cert que Puigcercós forma part d'una nova generació política i que no representa exactament el mateix que Carod-Rovira, però també és cert que ha estat corresponsable dels errors (i també dels encerts) que ha pres la direcció , especialment per la segona aposta pel pacte tripartit, una aposta que cada cop entén menys gent, que observa sense comprendre quin sentit té aquest si no suposa més poder polític per Catalunya (més aviat el contrari perquè cada cop s'envaeixen més competències) ni tampoc suposa un avenç en les polítiques socials (falten diners, cosa que no es correspon amb els impostos que paguem... encara que de vegades no és culpa dels diners -com ho demostren certes lleis d'educació que es plantegen sense tenir en compte els docents, o certes canonades, que es plantegen sense haver realitzat previament una bona planificació i contradient allò del que s'havia fet bandera, etc-).

Faria bé el partit de no estigmatitzar ni menystenir candidatures. Criticar el tripartit no vol dir ser de dretes. Tampoc és sinònim de voler un partit de trinxeres. ERC és un partit amb implantació territorial, que ha de defensar els interessos de la gent. Fent seguidisme del PSC és difícil defensar aquests interessos sense entrar en contradiccions, ja que sovint aparèixen objectius contraposats. Governar sense que es noti substancialment la presència d'ERC perd tot el sentit.

De tota manera, crec que és just donar una oportunitat a la nova direcció. Aquest dissabte, es marcarà l'estratègia d'ERC dels propers anys. La direcció té dos anys i mig per canviar la dinàmica. Serà aleshores quan aquesta rebrà un judici. Però aquest cop la paraula la tindran els electors.

El cas d'Air Berlin...

2008-06-06T05:59:00.000-07:00

Diu Air Berlin, en la seva revista oficial, que l'espanyol ja no és la llengua oficial a Mallorca, que hi ha infants que no la saben parlar, i que la partició d'Espanya en nacionalismes regionals és un retorn als miniestats medievals. Demana, a més, si s'hauran d'imposar cursos de català als treballadors de la companyia... En aquesta vinyeta hi diu el següent: "Doncs si aquest coi d'estrangers catalans vénen a Baviera de ben segur que els farem parlar bavarès, redéu!!!"

En la línia de la plataforma per la llengua:

Són profundament lamentables les declaracions que el director general d'Air Berlin, el Sr. Joachim Hunold, ha fet a la revista de la seva companyia . És un menyspreu a la llengua catalana i es burla de les recomanacions del Govern Balear pel que fa al tracte lingüístic que hauria de tenir l'empresa.

El senyor Joachim Hunold va molt més enllà de les responsabilitats que té com a empresari quan fa tot tipus de valoracions polítiques referents a Catalunya i a les Illes Balears i als seus governs, que no accepta com a legítims i posa en dubte les seves actuacions. I allò més greu: la vinyeta, insultant per als pobles balear i català, que apareix a l'Air Berlin Magazine. Podem afirmar sense embuts que el magazine d'Air Berlin ratlla la xenofòbia.

Sobta encara més aquesta mena de declaracions si tenim en compte que Alemanya és un país democràtic i compromès amb el projecte europeu de la diversitat cultural i lingüística i amb els drets humans i amb la democràcia. Amb el tracte mostrat d'Air Berlin cap a catalans i balears, és evident que maltracta una part important dels seus clients. Tampoc no s'entén que Air Berlin consideri que el català no ha de ser emprat a la seva companyia, però en canvi no diu res respecte el danès, el finès o el noruec, llengües menys parlades que el català. És evident que la política empresarial d'Air Berlin és contradictòria perquè no té la mateixa consideració per a tothom, a més d'obviar que el català és una llengua rendible comercialment, com diuen força estudis.

La Plataforma per la Llengua enviarà, en els propers dies, una carta al president de la Generalitat de Catalunya, Sr. José Montilla, una carta al president del Govern Balear, Sr. Francesc Antich, i una carta al Síndic de Greuges de Catalunya, Sr. Rafael Ribó, en què protestarà davant el maltractament i les injúries d'Air Berlin i demanarem que preguin mesures per evitar que aquests fets es repeteixin.

La Plataforma per la Llengua també enviarà una altra carta a Air Berlin demanant una rectificació. Els usuaris de la companyia poden tenir presents altres opcions que s'adeqüin molt més als criteris de responsabilitat social vers l'usuari. Entre d'altres coses, s'hauria de demanar a Air Berlin que no interposi les ideologies polítiques davant els interessos comercials i la responsabilitat social de la companyia.

Finalment, la Plataforma per la Llengua facilitarà mitjançant el seu web la informació necessària per tal que els ciutadans i ciutadanes que ho vulguin puguin expressar la seva queixa a l'empresa.

Europa la construïm entre tots, els catalanoparlants inclosos, i si algú no ho creu així i es burla dels nostres drets lingüístics hauria de tenir traves a l'hora de fer negoci al nostre País.

Això és el que s'entén per justícia?

2008-05-07T06:47:00.000-07:00

El 28 d'abril proppassat els Mossos d'Esquadra van detenir a Terrassa Francesc Argemí "Franki" per uns fets succeïts a les festes majors de Terrassa del 2005, en les quals suposadament aquest va despenjar la bandera espanyola de l'Ajuntament. El Tribunal Suprem va desestimar el recurs presentat pels advocats defensors confirmant la sentència que el condemna a 2 anys i 7 mesos.

Més enllà de si en "Franki" n'és o no l'autor, o de si aquests fets són més o menys lloables el que ens ha de preocupar és que pel fet de despenjar una bandera espanyola de l'ajuntament hom pugui anar a la presó, amb tot el que socialment comporta, i no pas per poc temps. I és que despenjar la bandera espanyola - i no cap altra- de l'ajuntament està tipificat com a delicte d'ultratge a la bandera.

Sembla inconcebible i demencial que en un Estat de l'Europa occidental això pugui passar. No és només l'ultratge a la bandera, la justícia espanyola també obliga a jugar amb la selecció espanyola a qualsevol esportista administrativament espanyol si no vol acabar amb la seva carrera esportiva, també il·legalitza partits,etc. Tenim moltes lleis heredades del franquisme, i d'altres més recents, que els polítics i magistrats espanyols han tingut més de 30 anys per modificar i no ho han fet. No ho han fet perquè no accepten que puguin existir moviments socials que qüestionin la legitimitat de l'Estat on viuen. No ho han fet perquè tenen por que aquests creixin si allò que fan no és penalitzat.

I així vivim, en un Estat perfectament europeu i democràtic portes enfora construït a base de guerres i renúncies, amb una part poderosa que posa les lleis i una part feble que les aguanta. Això és la justícia espanyola, molt poc justa però, això sí, molt espanyola. Això sí, els nacionalistes intoletants són els catalans i els bascos.

I mentrestant, nosaltres, a seguir callant?

Compte enrere pel Connecta'08

2008-04-30T04:49:00.000-07:00

Ja fa 5 anys que anualment se celebra un esdeveniment musical, cultural i social en algun poble del Vallès.
L'objectiu d'aquest festival és acostar la cultura catalana a la població més jove i la manera de fer-ho és mirant de potenciar grups del panorama musical català i organitzant xerrades. D'aquesta manera, creant complicitats i cercant crear un esdeveniment atractiu es pretén contribuir a normalitzar les expressions culturals en la nostra llengua i que aquestes guanyin espai en la societat civil. Enguany se celebra la cinquena edició del Connecta a La Garriga, en la qual tindrà lloc un concurs de grups novells, l'actuació del grup Dr.Ring Ding i una Festa Flaixbac.

El programa d'actes i concerts serà el següent:

Divendres 16 de maig

21:00 h Sopar d'entitats amb representants del món de la cultura. Més informació sobre lloc, preus i ponents ben aviat!

Dissabte 17 de maig

20:00 h Concurs de grups novells

00:45 h Concert Dr. Ring Ding

02:15 h Festa Flaixbac, amb Calres Pérez, conductor del matinal "El matí i la mare que el va parir!"

04:15 h Dj Thabius

S'ACOSTA EL CONNECTA'08! FES-HO CÓRRER I NO TE'L PERDIS!

Més informació a www.connecta.cat

Organitzadors: ALCJV, Associació Connecta, Garrics farcits

Espònsor tecnològic oficial: Beep

Emissora oficial: Ràdio Flaixbac

Col·laboradors: El 9 Nou, el Gar, Sms25, Flogup.com, Racó Català, Tercera Via, Estudis Mas Ventós, DJ Thabius, Acampada Jove, Xarxa de Casals Tio Canya

Amb el suport: Associació Corpus la Garriga, Generalitat de Cataunya, Ajuntament de la Garriga

Catalanista i federalista?

2008-04-16T07:17:00.000-07:00

S'ha de reconèixer que les fórmules político-publicitàries a les que Zapatero ens comença a tenir acostumats tenen el seu efecte distractor. El debat d'investidura, en el qual no ha buscat acords amb cap altra formació política o ha col·locat de president del congrés un home de perfil tan poc dialogant com José Bono, així com el poc pes polític que té el PSC sobre el PSOE quan, teòricament, està més fort que mai ha quedat parcialment dissimulat amb el nomenament de Carme Chacón per encapçalar el ministeri de defensa.
És cert que el nomenament d'una dona per dirigir el ministeri dels militars té una importància simbòlica en un Estat tradicionalment tan carca com l'espanyol però, de tota manera, la importància política és inexistent. La seva condició de dona, pacifista, suposadament catalanista i federalista no farà canviar en res la política militar o el pressupost destinat a aquest ministeri.
Si el seu nomenament suposés algún canvi ens hauria de sorprendre que una dona tan catalanista i federalista cridés aquell "viva España y viva el rey" ni més ni menys que el 14 d'Abril.
Trobo realment curiós com es pot defensar els valors republicans i alhora enaltir la monarquia, o ser catalanista i enaltir l'Estat que s'ocupa d'impedir que les desicions que afecten la població catalana les prenguin institucions escollides només per la població catalana. Aquests són, en realitat, el catalanisme i republicanisme del PSC. Res més. No se si és exactament el mateix que el d'aquells qui els van votar però en qualsevol cas els i les que defensem alguna cosa més ja sabem qui no ens representa.

Rebuig a Alfonso Guerra

2008-04-10T14:16:00.000-07:00

Alfonso Guerra és un polític tan important com volgueu per la transició però que té una trajectòria tacada de prepotència i desconsideració dels interessos de les minories nacionals que conformen l'Estat. El seu nom ha estat sovint relacionat amb els GAL, però el que ningú pot negar ni oblidar són frases com no nos vamos a bajar los pantalones ante los catalanes o nos hemos cepillado el Estatuto. Per tant, es tracta d'un polític que ha mostrat menyspreu per qui no pensa com ell. Si algú esperava, doncs, que la seva visita a Cerdanyola no comportaria cap expressió de rebuig anava errat. Aquells a qui no ens agrada que el convidessin, de la mateixa manera que a ell no li agraden les nostres reivindicacions, tenim dret d'expresar-ho pacíficament i així ho vàrem fer dimarts passat.

El que no és gaire de rebut és que els assistents a l'acte ens escridassessin i ens diguéssin feixistes i alhora hi hagués qui ens va etzibar algún cop. Segurament qui ho va fer no està gaire acostumat a que li portin la contrària, però en qualsevol cas això queda en el terreny de les anècdotes.

Guerra va dir que nosaltres, pobres, no haviem llegit mai cap poema. Pobres de nosaltres, indígenes sense estudis... com que portem la contrària, són uns incultes...

És realment envejable. A més d'un polític barroer i cutre segueix una lògica sense sentit.

El tibet, la destrucció d'un poble

2008-04-03T06:57:00.000-07:00

El 10 de març proppassat es van complir 49 anys de la gran manifestació als carrers de Lhasa en la qual els tibetans van demanar al Dalai Lama que s'exiliés. Després l'Estat xinès va bombardejar el Tibet i va esclafar tota veu dissident. D'aleshores ençà la repressió xinesa al Tibet ha estat contínua i ha costat milions de vides i milers d'exiliats.

No obstant, el problema de la Xina no s'acaba amb el cas tibetà i les restriccions de les llibertats d'informació i opinió i la violació dels drets humans (la Xina és l'Estat del món que més penes de mort executa segons dades d'Amnistia Internacional) són patides per la població d'arreu del territori xinès.

Davant dels fets ocorreguts aquestes últimes setmanes, sembla que hi ha motius per sospitar que la voluntat de l'Estat xinès no passa per la democratització política i davant d'aquesta tessitura i amb la celebració d'uns Jocs Olímpics a la vora no podem assumir silencis ni complaences.

Les JERC de Cerdanyola, com a organització que creu en les llibertats individuals, en els drets humans i en el fet que és la voluntat dels ciutadans allò que ha de decidir què és un Estat i no pas el poder militar, ens solidaritzem amb el poble tibetà i ens sumem a la campanya de boicot als Jocs Olímpics.

Tanmateix, volem remarcar una vegada més el problema que significa que els Països catalans no tinguem veu pròpia al món ja que a hores d'ara encara no sabem si la diplomàcia espanyola (que és la que paguem) serà capaç aquesta vegada de posar-se al costat de la democràcia i assumir que no tot s'hi val, o si - com ja va fer en el cas del Kosovo - s'alinearà frívolament al costat de Rússia, Sèrbia i -ai las- la Xina.

Neix la Plataforma Aturem els Túnels a Collserola (PAT)

2008-03-31T01:12:00.000-07:00

En la majoria d'àmbits de la vida és lògic i natural que cerquem punts en comú amb aquelles persones amb qui creiem poder-los compartir. Moltes vegades els ciutadans observem perplexos i sense entendre per què en la política això passa ben poc. Tot sovint hem observat com les diferències, la desconfiança i les estratègies entre grups polítics prevalen per sobre del diàleg i la suma de forces en allò que ens pot unir. És per això, que crec que cal dir que els veïns de Cerdanyola hem d'estar d'enhorabona ja que per primera vegada en molt de temps, un reguitzell d'entitats s'han arromangat i han fundat una plataforma en defensa d'un territori -Collserola- del qual en volem seguir gaudint i preservar-lo per les generacions futures.
En concret, les entitats que conformen la PAT (Plataforma Aturem els Túnels a Collserola) són:

Via Verda, Maulets, JERC, ERC, PAS, EUiA, Els Verds, AVV i amics de Montflorit, AMPA CEiP Collserola, AVV Canaletes, Ass.Amics de les Antiguitats i el Col·leccionisme de Cerdanyola i Ripollet, Sant Quirze Natura, Grup de Natura del Club Muntanyenc Sant Cugat i Associació Ludico-cultural de joves del Vallès.

El manifest de la PAT diu així:

"SENSE TÚNELS NI VIALS, COLLSEROLA PARC NATURAL:

La planificació territorial que afecta el Vallès i Collserola es basa en plans obsolets que no responen a les expectatives de preservació ni tenen en compte la qualitat de vida de les persones, la qual està estretament lligada a la qualitat del medi on vivim.

Els vials representats en el vell Pla General Metropolità (PGM) i en el Pla d'Infraestructures del Transport (PITC) són un greu perill per la Serra de Collserola. El vial de la Cornissa, la Ronda Sud, el Túnel Central i el Túnel d'Horta en són un exemple; tan és que siguin pel transport privat com pel públic.

La seva construcció la promouen poders econòmics -cambres de comerç, entitats financeres, empreses constructores, etc.- que, seguint un model de creixement econòmic insostenible i allunyat dels interessos generals , sacrifica el medi ambient en favor del benefici econòmic immediat.

Entitats ciutadanes, veïnals, mediambientals i que aposten pel transport públic, totes elles sense interessos d'especulació, en rebutgem la construcció i proposem alternatives possibles i més eficients per resoldre les necessitats de mobilitat de la ciutadania.

La necessària declaració de Collserola com a Parc Natural és una aposta per protegir-la, per tal de conservar-ne la biodiversitat i la funció reguladora de CO2. L'aïllament, la contaminació i la fragmentació del seu territori pels eixos que estàn programats comportarien situacions irreversibles per al medi que conté la serralada.

La figura jurídica de protecció del Parc Natural ha de ser de qualitat i ha d'anar acompanyada de recursos econòmics suficients per gestionar-la amb criteris de viabilitat econòmica, sostenibilitat ambiental i participació ciutadana.

Per això cal preveure la dotació de recursos econòmics suficients per tal d'evitar l'edificació de finques que encara poden ser construïdes -Torre Negre, Can Codina, etc.- i que cal evitar. I cal incloure dins el Parc Natural la Via Verda i tots els espais de Cerdanyola que calgui.

La pressió sobre el Parc a tot el seu perímetre és molt gran. Per això, a nivell de la nostra ciutat de Cerdanyola és imprescindible que s'aprovi un pla de Vores o franges limítrofes que les salvaguardi, (tota la vessant nord de la Riera de Sant Cugat formaria els límits del parc) vetlli per la interconnexió amb el parc, prevegi la supressió d'edificacions il·legals i, sobretot, eviti noves edificacions i requalificacions que ho permetin en els 300 metres continguts.

ÉS PER AIXÒ QUE ELS/LES SOTASIGNANTS:

1- Som partidaris que es declari Collserola Parc Natural amb la inclusió en el seu àmbit de la Via Verda i els trams de Montflorit exclosos fins ara.

2-Exigim que les reserves de sòl previstes a Collserola per a vials nous s'eliminin del PGM i del PITC.

3-Diem NO als vials projectats i especialment al Túnel d'Horta . Encara que fos ferroviari.

4-Proposem que es dupliqui la dotació econòmica prevista per cadascún dels Parcs Naturals de tot Catalunya; també que es dotin tots els recursos necessaris per evitar que finques ubicades dins del parc siguin construïdes (Torre Negre, Can Codina, etc).

5-Demanem que s'aprovi urgentment per part de l'Ajuntament un pla de vores, o franges del Parc Natural per preservar-les com espais naturals, tot evitant noves edificacions i requalificacions q en una franja de 200 metres des del límit del parc (Nord Riera de Sant Cugat).

VOLEM GAUDIR DE COLLSEROLA I CONSERVAR-LA PER A LES GENERACIONS FUTURES.
Cerdanyola del Vallès, 28 de març de 2008."

També m'agradaria recordar que el proper diumenge 6 d'abril la PAT organitza una botifarrada contra el túnel sota el lema "Fem botifarra al túnel" a la Plaça de la biblioteca de Cerdanyola. Us hi esperem!!

Sumar per guanyar, canviar per millorar

2008-03-21T16:43:00.000-07:00

Les eleccions del passat 9 de març han confirmat allò la majoria de gent s'imaginava. El PSOE guanya de manera còmode amb un PP a l'alça que, de no ser pels resultats de Catalunya hauria guanyat les eleccions. El vot de la por trionfa i s'endú per davant les forces minoritàries al Congrés espanyol convertint IU en una mena de cadàver polític (lluny queden aquells 25 diputats de no fa pas tant). A Catalunya el desori de rodalies, el traçat de l'AVE, l'incompliment de les promeses (retorn dels papers de Salamanca, l'aprovació de l'Estatut del Parlament de Catalunya, o el traspàs de la gestió de l'Aeroport del Prat i Rodalies,...) no només no passen factura al PSC sinó que no li impedeixen guanyar 80000 vots. La resta de partits catalans perden vots i el patit que pateix la patacada més important, és sabut, és ERC, amb la pèrdua de 350000 vots (més de la meitat dels que tenia).

És evident que sempre hi ha maneres diferents de veure les coses i una situació pot tenir una lectura positiva i una altra de negativa. Davant de resultats com aquests, però, la necessitat d'una reflexió i d'un anàlisi polític esdevé inevitable.

Per mi els resultats d'Esquerra expressen la fi d'un cicle polític. Un cicle polític que comença quan Josep-Lluís Carod-Rovira agafa el timó de la direcció i ERC es marca l'estratègia d'ocupar un espai central en l'esquerra catalana. Amb aquesta estratègia, en la qual el discurs social acompanya el discurs independentista, ERC aconsegueix sortir de la marginalitat política fins el punt d'arribar a tenir la clau de la política catalana, podent triar govern. No obstant, el desencís estatutari, la pèrdua de coherència i d'ambició política en algunes desicions, l'obsessió estratègica de pacte amb el PSC a tot arreu, errors de gesticulació excessiva sumat als missatges que els aparells mediàtics del PSC-PSOE i de CiU han anat enviant i que han calat en la societat, han fet perdre la il·lusió a molts votants que elecció rere elecció s'han anat quedant a casa.

Tot i això podem afirmar que el balanç és molt positiu i que ens trobem a les portes d'un nou cicle polític amb una base electoral de 300000 persones, sent la 3ª força al Parlament i amb 21 diputats.

Per mi l'objectiu d'aquesta nova etapa ha de continuar sent el d'ocupar l'espai central de l'esquerra catalana però és evident que això no ha d'implicar governar per governar i si no es poden assumir segons quins pactes no passa res per estar a l'oposició. El més important és mantenir la coherència entre allò que es diu i allò que es fa.
De la mateixa manera és necessari que ERC recuperi les reivindicacions oblidades com les d'eliminar els peatges, del concert econòmic, l'oposició a segons quines infraestructures (MAT, quart cinturó, túnel d'horta...) a banda que, en un context en que Espanya és menys federalitzable que mai, cal recuperar la reivindicació republicana i del dret a decidir.

Però perquè totes aquestes reivindicacions es puguin dur a terme, a banda de guanyar batalles ideològiques, el que cal és que això es tradueixi en una victòria electoral que, en plena era mediàtica, només es podrà aconseguir teixint un aparell mediàtic mínimament proper i sumant tantes sensibilitats com sigui possible, ja siguin de l'entorn carotista, puigcercosista, carreterista o bertranista.

El partit de Companys s'ho mereix. El País de tants i tants màrtirs també!

No a la privatització i fóra Mossos de la Universitat!

2008-03-18T15:06:00.000-07:00

Desde fa molts anys el jovent de Cerdanyola hem tingut una especial relació amb la UAB degut a la proximitat de la mateixa, i a la gran presència d’estudiants i de treballadors de la UAB residents a la nostra vila. Això fa que no ens sigui indiferent allò que els afecta.

Aquests últims dies han tingut lloc uns fets que ens han deixat perplexos com és que una tancada de desenes d’estudiants acabés amb una intervenció policial desmesurada i violenta. En aquest context les JERC de Cerdanyola volem manifestar la nostra solidaritat amb els estudiants que van participar a la protesta així com manifestar el nostre suport en les reivindicacions dels estudiants encaminades a aturar el procés de Bolonya si més no en els aspectes que suposen la privatització d’àmbits de la Universitat i la incompatibilitat de compaginar estudis amb feina, cosa que dificulta l’accés a l’estudi d’aquells estudiants de famílies més humils. A més, en tant que l’actuació dels Mossos va ser sol·licitada pel rectorat, aquests fets no poden quedar impunes i per tant s’han d’exigir responsabilitats.

Perquè una universitat pública i de qualitat és possible i necessària i perquè la crítica no pot ser reprimida: No a la privatització i fóra mossos de la universitat!

8 de Març: cap a la igualtat de gènere.

2008-03-11T15:46:00.000-07:00

Hi havia una vegada un indret on totes les persones eren considerades iguals malgrat les evidents diferencies entre elles. Era un lloc on la llibertat i la justícia convivien amb el dia a dia de tots els seus habitants, i ningú era discriminat segons el seu sexe, procedència o posició social. Els homes i les dones tenien les mateixes oportunitats laborals, i també se’ls oferien les mateixes condicions. A casa, es repartien les tasques equitativament, i és que les dones no es conformaven en que ells només estenguessin la roba o rentessin els plats de tant en tant. En aquell indret, cap dona estava sotmesa a un home ni a ningú. Les dones sabien que eren lliures, i exercien plenament els seus drets sense ser maltractades ni assassinades, per suposat.

Malauradament, aquesta història és un simple conte i no una realitat. Sembla mentida que avui en dia, malgrat la tràgica història que arrosseguem, les dones continuïn en un segon pla respecte els homes. És cert que hi ha molta gent que treballa per intentar resoldre aquest problema, però el dia a dia ens mostra que hi ha molta feina per fer. La igualtat l’hem d’aconseguir entre tots i totes, i és que si no treballem junts mai aconseguirem crear una societat justa on tots els individus tinguin els mateixos drets i deures. Aconseguim que el conte es faci realitat, aconseguim la llibertat!

Assamblea de les JERC de Cerdanyola

9-M: decideixo decidir!

2008-03-03T07:26:00.000-08:00

La Plataforma pel Dret a Decidir (PDD) - la que va organitzar les manifestacions del 18 de febrer de 2006 i de l'1 de desembre de 2007 - porta recollint desde fa temps signatures a favor que es puguin convocar referèndums vinculants desde Catalunya. Aquest diumenge dia 9 de març (aprofitant la jornada electoral) es posaran taules a tantes poblacions dels Països Catalans com es pugui, per recollir signatures a favor del dret a referèndum. A Cerdanyola hi haurà una taula a la Plaça Abat Oliva amb C/St.Ramón desde les 11h fins les 18h.

Aquí deixo un dels últims comunicats emesos per la plataforma:

“Benvolgut/benvolguda,

De nou ens posem en contacte per fer-vos saber la marxa de la campanya "Decideixo decidir" i l'acció concreta del 9 de març.

En aquests moments, a data 29 de febrer ja tenim 190 taules confirmades, que ja consten en el web de la campanya. A més, n'hi ha una cinquantena llarga que podrem confirmar en els propers dies, un cop ja se'ls hagi lliurat tot el material. Esperem arribar a la fita de 300 taules el dia 9M.

La gran majoria de taules són al Principat de Catalunya, però també n'hi haurà al País Valencià i a les Illes, i esperem que a la Franja de Ponent. També hi ha 2 taules confirmades a la Catalunya Nord. Per altra banda, i d'una manera més simbòlica però no per això menys important, també tindrem taules a l'estranger. En concret, en aquest moment ja n'hi ha confirmades a 13 països de 4 continents.

La resposta de la societat catalana a aquesta acció concreta és una indicació que el país es mou i que la seva gent vol demostrar que existim com a poble. Tot i els recursos limitats de què disposem per poder organitzar una acció d'aquest abast (ja que tenim com a repte autofinançar la campanya), el suport popular que estem rebent ens referma en la nostra convicció que val la pena seguir endavant.

En aquest sentit, us convoquem a col·laborar en aquesta acció i us suggerim la possibilitat de fer diverses actuacions:

- Ser a una de les taules el dia 9 de març, durant una estona. Si hi esteu interessats, ens envieu un correu de resposta a aquest mail, indicant-hi a quina població i zona us aniria bé ser i a quina hora, així com un telèfon de contacte. D'aquesta manera, la setmana següent, i quan tinguem tancades totes les taules, ens posaríem en contacte per confirmar-vos el lloc i l'hora.

- Posar el banner "Jo també hi seré" al vostre web, en cas que disposeu de web. El banner esta disponible a la web, a l'adreça
http://www.decideixodecidir.cat/_img/banner/banner_jo_tambe_hi_sere_1.png"

- Fer difusió de l'acció per tal que el major nombre possible de gent vagi a signar la nostra petició el dia 9 de març.

Recordeu que si teniu cap dubte, pregunta o suggeriment, us podeu adreçar a aquest mateix mail.

Des de la Plataforma pel Dret a Decidir i Sobirania i Progrés us agraïm la vostra col·laboració, i us animem a dir amb nosaltres "Jo també hi seré"

Cordialment,

Comissió organitzadora del 9M.
Campanya "Decideixo decidir"

Com diu Terricabras a la seva web, l'acció de diumenge no serà decisiva, però les coses decisives només acaben passant quan abans s'han fet un munt d'accions i reivindicacions que separadament no eren ni decisives ni finals.

El diumenge 9 de març, jo també hi seré!

Eleccions i campanya

2008-02-27T08:35:00.000-08:00

Com no podia ser d'una altra manera aquests dies estem assistint a un bombardeig de missatges en clau de consignes que ens envien els diferents partits polítics, cosa que ens indica que estem en campanya electoral. Són dies en que els polítics han de promocionar el seu producte i tot sovint s'utilitzen recursos poc elegants. Sembla ser que tot s'hi val. Ahir, sense anar més lluny, Zapatero va descartar la possibilitat de pactar tant amb CiU com amb ERC, aquests últims - va dir - perquè s'han radicalitzat. En realitat no m'extranya que el PSOE, un partit que diu que vol el federalisme però sense plantejar-se canviar la constitució, que prefereix una república sense qüestionar la monarquia, o que es diu demòcrata i pacta una llei de partits amb el PP que impedeix presentar-se a les eleccions a l'esquerra abertzale vegi en ERC un partit radical...

Però al que anava, trobo que els mitjans estan injustament bipolaritzant les eleccions i marginant les forces polítiques que no siguin ni PSOE ni PP, com ho demostren els debats que s'estan fent aquests dies. Així doncs, que potser només s'hi presenten dos partits? per què no s'explica que el que escollim és el representant parlamentari que es presenti en la nostra província en el partit que votem i no pas el president? Com pot ser que del cara a cara entre Zapatero i Rajoy li diguin debat? en els debats s'acostuma a posar en examen allò que pensem obrint la possibilitat a modificar el nostre discurs, però el que vam veure l'altre dia era quelcom plantejat com si fos un combat; un espectacle que consisteix en veure qui enfonsa qui, o qui troba les flaqueses de qui. Fins i tot resulta còmic que durés 90 minuts...
Amb aquest context no m'extranya que hi hagi gent insatisfeta amb la política i que es plantegi no anar a votar o bé votar en blanc.
No votar trobo que és una manera de no expressar cap opinió en una consulta com són les eleccions, mentre que votar en blanc és una manera d'expressar descontentament però sense dir què es vol, deixant així que decideixin els altres.
Per tant sóc partidari de votar les opcions que es presenten tal com són, ja que en aquestes eleccions no es tria quines opcions m'agradaria que es presentessin o com m'agradaria que fossin les opcions que ja es presenten. Amb això no vull dir - evidentment - que votar en blanc o no votar no sigui legítim sino que no en sóc partidari i que em semblaria poc útil, ja que la utilitat d'aquestes opcions passa perquè tothom es planti, la qual cosa és bastant improbable, mentre que si es tria un partit que es presenti la utilitat del vot depèn de com quedi el panorama polític i de quin sigui el paper del grup parlamentari o diputat que es vota.
Sigui com sigui no hi ha dubte que l'actual panorama està fent un espectacle de la política (que no oblidem és la gestió dels impostos de la gent) i això ha de portar a tots els partits polítics a una reflexió profunda i una nova cultura política.

La nostra força, el diccionari

2008-02-13T05:56:00.000-08:00

Sembla que una vegada més la proximitat de les eleccions accentua els atacs dels principals partits espanyols sobre algun tema relacionat amb Catalunya. Ara li toca a la immersió lingüística i aquest cop sembla ser que no només és el PP, sinó que s'hi ha sumat ni més ni menys que el cap de llista del PSOE, el senyor Zapatero.

Va ser als anys 80 quan mitjançant amplis consensos es va anar implantant aquest sistema que tenia dos principals objectius: evitar la segregació dels alumnes en funció de la seva llengua materna (afavorint per tant la cohesió social) i potenciar la llengua pròpia del País, fent que fos aquesta la llengua vehicular. D'aleshores ençà, aquest sistema s'ha anat aplicant a les aules catalanes sense cap problema, de manera que es pot dir que actualment els alumnes que acaben els estudis dominen perfectament les dues llengües i si n'hi ha alguna que no dominen prou (sobretot a l'Àrea de Barcelona) aquesta és la llengua catalana.

De fet, sembla raonable que la llengua vehicular de l'educació de qualsevol País del món sigui la llengua pròpia del mateix, independentment dels fenòmens migratoris. Així la llengua de l'ensenyament a Suècia és el suec, la d'Holanda és l'holandès i la de Flandes el flamenc. Però a Catalunya aquest fet encara té més importància, donat que la llengua de la justícia, dels videojocs, dels cines, de les televisions, de les ràdios, dels productes etiquetats, etc. no és la catalana precisament.

En el fons, malgrat l'intent d'enmascarar les propostes dient que es tracta d'una qüestió d'igualtat, el que busquen aquests partits és afeblir el que saben que és el nostre principal tret distintiu com a poble, la nostra llengua. Semblaria ridícul que els partits espanyols reclamessin el dret de rebre classes en castellà dels castellanoparlants que viuen a Suècia, però resulta que esto es España, frase entranyable i aclaridora de la concepció d'Estat de qui la diu, utilitzada com a eufemisme per dir que Catalunya és la seva província, i que s'ha de fer el que decideixin. Però si Catalunya ha conservat les seves tradicions i la seva llengua malgrat els 300 anys d'intent de genocidi cultural és que potser no és cap província de ningú.

Xerrada sobre els abocadors

2008-02-09T10:03:00.000-08:00

Des de fa unes dècades que a la Plana del Castell (Can Planes) s'hi troben uns forats provocats per l'extracció d'argila. Entre 1970 i 1995 aquests van ser omplerts de forma indiscriminada amb tota classe de deixalles, tan de tipus industrial i orgànic, com de matèries que provenien d'excavacions i enderrocs, així com amb residus originats per foneries. Tots aquests abocaments van ser realitzats amb el consentiment de l'Ajuntament de Cerdanyola de l'època, governat pel PSC, en una època en que això no estava tipificat com a delicte.

Fins l'octubre de 2006 no vam saber la quantitat real de matèries tòxiques abocades, quan l'Ajuntament va fer públic el conveni que havia sigunat amb l'Agència de Residus de Catalunya per remediar l'abocador de Can Planes. Segons aquest conveni, els contribuents de Cerdanyola hem de fer-nos càrrec del 20% de la despesa que suposa aquesta remediació.

Segons les dades subministrades per l'Entitat Metropolitana del Medi Ambient i un informe elaborat pel Centre Tecnològic de Manresa, entre el 1989 i el 1995 foren abocats a Can Planes i darrera el cementiri les següents quantitats:

- 118000 tones de sals de fosa d'alumini.

- 77000 tones de depuració de salmorres.

- 2290 tones de terres de fosa de metalls.

- 16650 tones d'escòries d'incineració.

Tots aquests residus, en barrejar-se amb l'aigua que hi ha al subsòl, provoquen la reacció dels nitrocarburs i sulfurs, donant lloc a la generació de gasos altament nocius per a les persones, els altres animals i les plantes, a més de ser matèries i gasos cancerígens.

Tots aquests components verinosos es detecten en els lixiviats (líquids) que contaminen el sòl i les capes freàtiques. El problema dels abocadors, doncs, no està resolt i exigeix que li prestem atenció.

Amb aquest motiu, la setamana passada va tenir lloc una xerrada sobre els abocadors, organitzada per diverses entitats, entre les quals hi havia les JERC de Cerdanyola, la qual va comptar amb la intervenció de Santiago Vilanova (portaveu del grup els Verds-Alternativa verda) i de Rosa Burgos (presidenta de Los Verdes d'Aragó).

A la xerrada Vilanova va confirmar el que tots sospitàvem, a banda que va afirmar que ara, l’Ajuntament, la Junta de Residus i l’Àrea Metropolitana es troben la patata calenta d’una zona amb residus actius.

Vilanova va afirmar que als abocadors hi ha combustió interna - tot citant informes de la Junta i del Ministeri de Medi Ambient - i que no s’hi pot construir. Segons Vilanova "Cal aixecar les escòries alumíniques, decidir quina part es pot reciclar i quina s’ha de portar al Dipòsit de Residus Industrials" tot i considerar-ho molt difícil, donat que aquests residus estan barrejats.

Així les coses, caldrà reempendre una campanya contundent que mostri a la gent la gravetat de la situació i aconseguir que els culpables de l'abocament paguin pels danys que han fet i per tant, paguin de la seva butxaca el reciclatge de residus, a banda de pensar altres mesures de caire més simbòlic. Algú ha posat el seu propi enriquiment per davant de la salut dels ciutadans i dels impactes ambientals que aquest hagi pogut crear. No pot ser que davant d'un fenomen d'aquestes característiques ens quedem de braços plegats!

La seva llibertat són les nostres cadenes

2008-01-28T00:51:00.000-08:00

Normalment quan un col·lectiu es manifesta és perquè no pot exercir un dret, o reivindica uns serveis que no té o els té insuficients. Ahir, a Barcelona, certes persones feligreses van omplir l'auditori del Palau de Congressos reivindicant la família, la vida i les llibertats o, si més no, el seu model de família, de vida i de llibertats.

Jo em pregunto si potser aquestes persones no poden formar una família com els hi vingui de gust. És que potser està penalitzat que un pare i una mare tinguin 10 fills i 20 nets? Potser els han pujat els impostos? No, és clar que no. Qualsevol cristià pot desenvolupar el seu model de família com li convingui. El problema que té la gent que ahir es manifestava al Palau de Congressos no és que el seu model estigui amenaçat, sino que n'hi ha d'altres. Això és el que els porta a manifestar-se. Quan diuen que la família està en perill el que volen dir és que està en perill que tothom faci el que ells creuen més correcte. Nosaltres, segons ells, no tenim dret a fer el que ens plagui, organitzar-nos la vida com volguem. Això resulta que no és ni família ni vida ni, és clar, en tenim la llibertat. Per això es pronuncien en contra del divorci express, el matrimoni entre homosexuals, l'avortament...

Ara bé -això si- ells tenen tot el dret a manifestar-se i dir que els demés som uns dogmàtics...

PS: Tot s'ha de dir, aquest acte es va organitzar amb l'oposició de determinats sectors de l'esglèsia catalana com ara cristians del segle XXI, i altres sectors cristians que a banda de xerrar senten el que diuen sobre els pobres, la caritat...

Collserola no es forada!!

2008-01-25T14:11:00.000-08:00

Diem NO al túnel d'Horta!

La Serra de Collserola és considerada el refugi verd de l'Àrea metropolitana de Barcelona, més que un simple espai natural, un oasi metropolità, el pulmó d'una gran zona urbana on hi viuen més de 3 milions de persones. És per aquesta raó, que el seu valor ecològic és especialment considerat.
No obstant això, Collserola continua sense ser declarada Parc Natural i l'Ajuntament de Cerdanyola juntament amb els altres municipis que l'envolten manté vigents els projectes que amenacen de degradar Collserola, com per exemple el Vial de Cornisa o el túnel d¹Horta, túnel en contra del qual s'hi havia manifestat la formació majoritària que governa a l'Ajuntament (ICV-EUiA) tot proposant models alternatius.
Ara, però, quan ha sorgit la possibilitat de retirar-lo del planejament, l'alcalde de Cerdanyola, tal i com ja va fer amb el Centre Direccional, ha mostrat la seva aposta per la construcció del túnel i donar-li un ús ferroviari allunyant-se de les seves reivindicacions inicials, sense deixar clara la postura d'ICV-EUiA. A més, tampoc es pot oblidar que el grup de CiU, el seu company de govern, aposta decididament per l'opció de fer-lo transitable als vehicles, i per tant està per veure com ho solucionarà el govern en minoria.
Les JERC de Cerdanyola acceptem que hi ha un problema de mobilitat, però considerem que la construcció del túnel d'Horta no té sentit, a banda que fragmentaria l'hàbitat natural de Collserola i afectaria barris com Montflorit, i encara té menys sentit quan Cerdanyola té quatre estacions ferroviàries, tres de les quals no estàn ben comunicades i es podrien utilitzar molt millor. Perquè qui estima el territori no el destrueix, Collserola NO es forada!! NO al túnel d'Horta!!

Joan Tornel i Assamblea de les JERC de Cerdanyola

300 anys perdent el tren

2007-12-01T06:36:00.000-08:00

Ahir unes 700000 persones (200000 segons la guàrdia urbana) van sortir al carrer. Hi havia més de 200 entitats i 30 partits. Tres quarts d'hora més tard de l'inici de la marxa, i quan la capçalera era a l'alçada de la Plaça St.Jaume, a la Via Laietana, el Carrer Pelai seguia colapsat i CiU, ERC, ICV-EUiA, les CUP, q eren situades al darrere encara no haviem pogut sortir de Plaça Catalunya. A la marxa hi havia personalitats del món cultural i de la societat civil com Josep Maria Terricabras, Vicent Partal, Joel Joan, Joan B.Culla, Jaume Sobrequés, Joan Laporta, Carles Canut, Alfons López Tena, Vicenç Villatoro, així com els ex-presidents Jordi Pujol, Pascual Maragall, Heriber Barrera, Joan Rigol,etc. La massa social que conformava la marxa era gent preferentment de classe mitjana-principal portadora del sentiment nacional- i de totes les edats, amb una important presència juvenil. El motiu de la trobada era el Caos de les infraestructures, en especial de RENFE, i l'escridassada més gran no va ser davant de la delegació del govern espanyol a Barcelona, sino en el moment en que es passava per CCOO i UGT, a crits de "Comissions i UGT, per què no sou al carrer?"

Ahir, la gent va expressar el seu empipament , es va tirar al carrer amb banderes i pancartes, i va protestar per molts motius: per què els trens no van a l'hora, perquè hi ha una ministra que és una incompetent i una maleducada, perquè el PSOE ha enganyat els catalans i perquè el PP els ha menystingut. Una manifestació que molts dubtaven que tingués èxit però que finalment va ser un èxit sense pal·liatius en el qual el reclam més sentit per la gent va ser el de IN-DE-PEN-DÈN-CI-A. Aquesta va ser la demostració més gran de la desafecció de la qual va parlar Montilla ara farà unes setmanes. Alguna cosa està canviant a Catalunya i els polítics n'hauràn de prendre nota.

Una marxa que va ser tot un èxit però de la qual no tots els mitjans se n'han fet el ressò que tocava. TV3 no va emetre la manifestació en directe, com va fer, per exemple el 2003 en la manifestació contra la guerra. Diaris com ara El País, en fan un petit esment on a més s'utilitza la manipulació més barruera apuntant, sense foto, que 125000 persones es concentren a Barcelona per cridar consignes independentistes. Els 700000 manifestants que diuen els organitzadors o els 200000 dels que parla la Guàrdia Urbana els semblen masses, i El País, donant-nos una informació del tot contrastada ens diu que erem 125000. En fi, ara sembla clar de part de qui estàn tots els mitjans i potser és bo que això es comenci a veure (i pensar que es queixaven de l'Urdazi...). Deuen tenir por que les coses comencen a canviar.

Ara més que mai, als catalans nou vinguts una forta encaixada de mans, i als de sempre...

Visca la Terra!

No al Túnel d'Horta!

2007-11-28T10:55:00.000-08:00

La Serra de Collserola és considerada el refugi verd de l'Àrea metropolitana de Barcelona, més que un simple espai natural, un oasi metropolità, el pulmó d'una gran zona urbana on hi viuen més de 3 milions de persones repartides en un conjunt de grans municipis. És per aquesta raó que el seu valor ecològic és especialment considerat.

De fet, Collserola ofereix la possibilitat de sentir-se enmig de la selva, sentir el cant dels ocells així com el remor de petits rierols bo i trobant-nos a pocs minuts dels nuclis urbans respectius. La Serra té una extensió de 8000 hectàries que cada any alliberen 60000 tones d'oxigen i en consumeixen 80000 de CO2. És format per 10 milions d'arbres, 1000 espècies de plantes diferents i prop de 190 tipus d'animals vertebrats.

Coneixent la importància d'aquesta els municipis de l'Àrea metropolitana diuen estar projectant un pla especial per conservar aquesta àrea boscosa que suporta una gran pressió urbanística. Malauradament, emperò, la realitat no sembla anar encaminada en aquesta direcció. La presència d'un Pla General Metropolità d'Ordenació urbana molt permisiu amb projectes de tipus urbanitzador fa que actualment la Serra de Collserola es trobi assetjada per tot arreu tot fent que les poblacions de les diferents espècies es vegin amenaçades per l'aïllament , la fragmentació (deguda a infraestructures), la pèrdua d'espai (per especulació urbanística) i, per descomptat, la contaminació (acústica, lumínica i ambiental).

Així, mentre esperem que Collserola sigui declarat Parc Natural (n'està pendent) els Ajuntaments de Barcelona (PSC, ICV) i Cerdanyola (ICV, CiU) els ha faltat temps per establir vincles de col.laboració i preparar el projecte del Túnel d'Horta, una nova infraestructura que amenaçaria les poblacions biològiques de la fragmentació i degradació dels seus hàbitats, alhora que afectaria els aqüífers en el cas que aquest túnel fos soterrat.

L'argument principal que dona l'Ajuntament de Cerdanyola és que el túnel millorarà la mobilitat entre ambdós municipis, el qual no deixa de sorprendre tractant-se d'ICV, formació que ha agafat la bandera de l'ecologisme i se l'ha embolicat, fent creure (no sense fer eslògans político-publicitaris) que tot allò que fan és sostenible. És sostenible començar a edificar a la Plana del Castell per a formar el Centre Direccional i així aïllar poblacions impedint-ne l'intercanvi genètic i contribuïnt a augmentar-ne la consanguinitat? És sostenible aquest túnel?

La mobilitat entre Cerdanyola i, per extensió, la zona metropolitana i Barcelona es podria fomentar mitjançant la formació de carrils per a Busos o vehicles plens així com augmentant el servei d'aquests. Tanmateix, és d'especial urgència millorar els serveis ferroviaris avui presents i de funcionament tan precari i, si cal, fer noves línies de tren sense que això comporti cap impacte de tipus ambiental.

Però el cas és que estem abocats a un model de creixement de les ciutats desmesurat, que fa que aquestes cada cop siguin més urbanitzades, i Cerdanyola no n'és cap excepció. M'imagino que l'especulació alguna cosa hi tindrà a veure. Lamento, doncs, que això es produeixi i més quan hi ha alternatives sòlides. Les Plataformes com Via Verda, o Salvem el Vallès han proposat models alternatius. La qüestió és si s'està per la lavor...

qui estima de veritat un territori no el destrueix!

Comença la "pre"-Campanya

2007-11-19T04:01:00.000-08:00

Torno d'un cap de setmana a Montserrat i miro les notícies. Som a mitjan novembre i la campanya electoral per a les eleccions espanyoles sembla haver començat. D'una banda en Zapatero fa una defensa aferrissada de la ministra de foment Magdalena Álvarez, la qual és la principal responsable del major desgavell viscut a les Rodalies de Barcelona durant molt de temps. Ella, i les males inversions (no cal que s'inverteixi ja que amb els nostres diners en tenim prou perquè tot pugui funcionar) són els responsables que tants i tants ciutadans de la Rodalia de Barcelona hàgim hagut de carregar-nos de paciència i haver-nos de resignar a esperar. I això ha durat 3 anys, i no sembla tenir data de caducitat. D'altra banda escolto en Rajoy, que diu que vol fer una llei per garantir que els ciutadans que parlen castellà el puguin aprendre, llengua-la castellana- l'ús de la qual déu percebre que està en perill. De tota manera, aquesta llei ja existeix, així que no se ben bé què és el que està proposant aquest senyor.

I així les coses, mirem a l'esquerra i se'ns enriuen de nosaltres dient que qui no fa vies no es pot equivocar, i que antes "partia que doblá", creient saber que nosaltres els votarem perquè l'alternativa és pitjor, i mirem a la dreta (a ells també els hi agrada construïr, però a línia de mar) i escoltem la demagògia anticatalana de sempre. Una Espanya dolenta, i una altra Espanya pitjor... no ens mereixem que aquesta classe dirigent dicti el futur del nostre País.

El flower power i l'esperança de vida

2007-11-04T07:16:00.000-08:00

La UAB acostumbra a ser un buen sitio para hacer reflexiones absurdas y de estar por casa. El otro día paseando por el campus observé que varias pintadas de determinado signo político (okupas, independentistas, anarquistas) eran contrarrestadas con corazón. Dicho corazón puede ser interpretable de muchos modos distintos, y yo lo interpreté como una manera de lanzar un mensaje subliminal del tipo "nos tenemos que amar más entre todos y dejar las ideologías de lado". Entonces yo saqué mi propia conclusión que es la siguiente. Las palabras solo tienen sentido porque podemos escoger unas y no otras. "Bueno" tiene sentido porque "malo" tambien lo tiene. Amar tiene sentido porque implica tener otro tipo de sentimiento hacia otros sujetos. Si yo amo a una persona, quiero algo para esa persona que no lo quiero para las demás. Ni todo el mundo se gana el ser amado por mi, ni yo me gano el ser amado por todo el mundo. Tampoco todas las ideas se ganan el amor de uno, y aquí está la gracia de una sociedad plural: el pensar distinto. Aquí tambien conviene distinguir entre radical y extremista. Radical es una forma de pensar que va a la raíz del problema, mientras que extremista es alguien que lleva su idea hasta el extremo (utilizando métodos poco ortodoxos). Yo creo que es una diferencia muy importante y de la que nunca se habla, puesto que raramente un radical es extremista mientras que pocas veces los extremistas tienen ideas radicales.

Cambiando de tema, la semana pasada se difundió un estudio en el que se concluía que la esperanza de vida ha aumentado más de cuarenta años en aproximadamente un siglo (en el primer mundo, claro). Parece ser que esto ha desencadenado un cierto optimismo social, y los expertos en la materia se han aventurado a decir que quien nazca hoy es probable que acabe siendo centenario. Entonces, dentro de nada ya tendremos 4a edad. Fantástico, no?

Claro que esta sociedad en la que se producen tantos avances médicos va acompañada de cada vez más horas dedicadas a trabajar para cobrar menos en relación al precio de las cosas, como tambien es cierto que el envejecimiento de la población va acompañado de una mayor incidencia de enfermedades neurodegenerativas, que la medicina todavía no puede curar. Y esto es caro, para quien lo padece y para quien lo paga. Entonces es posible que vivamos más pero no que vivamos mejor. Para vivir no hay suficiente solo con estar vivo...

El canvi climàtic i en Rajoy.

2007-10-23T07:16:00.000-07:00

L'atmosfera de la Terra està constituïda per una barreja de gasos que envolten la superfície terrestre.La composició i l'estructura de l'atmosfera són el resultat de la llarga evolució del nostre planeta. Els principals gasos que la composen són: el nitrogen (78%), l'oxigen (21%), l'argó (0'93%), el diòxid de carboni (0'03%) i altres gasos com l'heli, l'hidrogen o el neó (0'01%). També hi són presents partícules en suspensió (com pols, pol·len o cendres volcàniques) i altres compostos procedents d'activitats humanes com els òxids de nitrogen i els òxids de sofre. Les substàncies presents a l'atmosfera en concentracions superiors a les normals (siguin de l'origen que siguin) s'anomenen contaminants.

L'efecte hivernacle és un fenomen natural que permet que es donin les condicions de temperatura adequades per al desenvolupament de la vida a la Terra. Com a capa externa d'aquest planeta, l'atmosfera rep la radiació procedent del Sol. Aquest emet radiació amb longituds d'ona diferents: radiació ultraviolada (absorbida, en part, per l'ozó estratosfèric abans que arribi a la superfície terrestre), radiació visible (passa a través de l'atmosfera i la rebem a la superfície terrestre com a llum) i la radiació infraroja (que creua l'atmosfera i rebem en forma de calor). Els gasos amb efecte hivernacle, és a dir, aquells que tenen la capacitat d'absorbir i reemetre la radiació infraroja, són principalment el diòxid de carboni i el vapor d'aigua tot i que hi ha altres gasos que hi contribueixen. Actualment, la concentració atmosfèrica de gasos d'efecte hivernacle ha augmentat i, per tant, ha augmentat també la capacitat de retenció de la calor. Això ha modificat el balanç energètic global i ha produït un augment de la temperatura mitjana del planeta.

Avui dia hi ha un ampli consens científic que demostra que l'escalfament de la Terra està impulsat per les activitats humanes. L'any 1998, el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient i l'Organització Meteorològica Mundial van crear el Panel Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPPC, en les seves sigles en anglès), una xarxa d'experts d'arreu del món que té l'objectiu de valorar la informació científica sobre el canvi climàtic, determinar-ne els possibles efectes i cercar estratègies de resposta. L'IPCC va assenyalar, en el tercer informe de valoració, l'any 2001, que l'augment de la temperatura de la Terra durant els últims 50 anys és conseqüència de les activitats humanes.

Les emissions causades per l'activitat humana han fet augmentar una tercera part les concentracions de diòxid de carboni a l'atmosfera i amenacen de desestabilitzar el clima del planeta. Actualment, el gran repte és aturar les emissions del transport, que creixen fortament per l'increment del transport per carretera, i construir un sistema elèctric que tingui unes fonts de producció més diversificades i menys contaminants.

Des dels inicis de la revolució industrial, la humanitat no ha deixat d'emetre diversos gasos d'efecte hivernacle, especialment diòxid de carboni. Aquestes emissions han estat constants en el temps, i creixents en quantitat per la combustió de combustibles fòssils (carbó, petroli i gas natural).

Pel que fa a la predicció les conseqüències que pot tenir aquest canvi climàtic no hi ha un consens total, però cap científic gosa dir, a data d'avui, que no es tracti d'un problema d'emergència mundial que modificarà la vida de les generacions futures: augment del nivell del mar, intensificació de tempestes, increment d'episodis de sequeres i inundacions. Fets que provocarien la desaparició d'espècies amb la conseqüent pèrdua de biodiversitat, cosa que ja és un mal en si mateix però que a més afectarà inevitablement l'economia.

Tot plegat és un tema complex com per parlar-ne en un blog, però del qual no es nega en cap cas la seva existència i del qual és urgent prendre'n mesures. Són molts reptes i moltes propostes com perquè ara apareixi el senyor Rajoy i frivolitzi sobre aquest tema. Em sembla un clar acte d'irresponsabilitat i un símptoma que ell i el seu partit cada cop se situen a la dreta més casposa i cavernícola. Aquest home cada dia la diu més grossa i demostra un model de societat i d'Estat que exclou els nostres interessos. Un altre dia parlaré d'un altre frívol que es fa dir Z.

El Bellaterra

2007-10-07T15:55:00.000-07:00

Un bon dia, ara fa quatre anys, un grup de vells amics es retrovava per iniciar un nou projecte en comú. Aquest era la fundació d'una nova entitat esportiva, amb el nom de Bellaterra. Els inicis no van ser fàcils ja que l'equip tenia un pressupost escàs i tampoc tenia experiència. Però el que si que tenia era ganes de fer les coses bé i ara, quatre anys després, es pot dir que el Bellaterra ha crescut, tant a nivell econòmic com futbolístic tot jugant al camp del SAF i tot estant a punt de pujar de categoria la temporada passada. Però més enllà d'aquest creixement, l'important és que conserva una cosa que no tenen tots els equips. El sentiment d'implicació de tots els seus components degut a l'amistat que ens uneix des de fa molts anys, i la gran capacitat d'acollida per la gent que s'ha anat incorporant. Amics, estic orgullós de formar part d'aquest equip, perquè aquest equip forma part de mi.

1,2,3, Bellaterra!! Aquest any sí!

Canviant una mica el discurs, avui el Bellaterra ha disputat la segona jornada del Campionat de Lliga, amb l'espectacular resultat de Esdila 1- Bellaterra FC 15. Un partit que ha començat a encarar-se des dels 20 segons, moment en que ha arrivat el primer gol. Al descans el Bellaterra ja dominava per 0 a 6.Per tant un partit en el qual el Bellaterra s'ha trobat amb un rival molt fluix i del qual no se'n poden treure gaires conclusions... Més informació a bellaterraconfi.blogspot.com

El retorn a la vida universitària

2007-10-04T15:39:00.000-07:00

Ja fa una setmana que les classes han començat i sembla que l'Autònoma segueix la seva vida tal i com ha fet sempre. De fet, es fa extrany passejar pel campus a ple estiu on no hi veus ni una ànima. En realitat el contrast fou molt gran per a mi, passar dels díes intensos i plens de l'erasmus a la buïdor d'una Cerdanyola i UAB desertes i xafugoses. Però això ja forma part del passat. Com he dit, tornar a començar classes m'ha donat bon rotllo perquè tornes a notar l'activitat, veure cares conegudes, cares per conèixer (cares per a no conèixer també) i curses noves assignatures, poques en el meu cas donat que aquest és el meu últim any. Un curs, aquest, en el qual em proposo el lògic objectiu d'acabar la carrera així com pal.liar parcialment les meves mancances acadèmiques amb les 4 assignatures que em manquen. No serà fàcil però el que és segur és que m'espera una rutina plàcida (almenys fins que no comenci el CAP o les pràctiques en empresa). Ja veurem si me'n en surto.

D'altra banda avui a l'una del migdia hi havia una concentració a la plaça cívica coincidint amb la declaració a l'Audiència Nacional dels últims inculpats per haver cremat fotografies dels Borbons. Jo he estat un dels assistents. No cal dir que rebutjo que algú pugui ser inculpat per haver cremat unes fotos. Crec que si no fas mal a ningú tens dret a expressar-te de la manera que creguis més oportuna. I més enllà d'això, hi he assistit perquè també rebutjo la figura del monarca per tot el que representa: una transició en la que es va fer el que es va poder, i en la que els demòcrates (almenys els d'aquí) van renunciar a moltes coses perquè no hi havia més remei. Per tant una constitució en cap cas feta desde la igualtat de condicions (per tant, un pacte en que un cedeix el que vol i l'altre accepta el que pot).En aquest sentit recomano la lectura de l'article de Vicent Partal en el seu mail obert: http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=2575654.Bé, això és tot de moment!Una abraçada pomada!

Presentación

2007-10-01T07:26:00.000-07:00

Muy buenas amigos,

En primer lugar agradeceros la visita y perder una pequeña porción de vuestro tiempo en leer este blog en fase postnatal.

Este blog pretende ser un espacio en el que yo suelte mis reflexiones, cuente anécdotas, ocurrencias, peripecias, vivencias, proyectos; como su nombre indica se trata de un hayedo imaginario en el cual puedan descansar mis pensamientos...en fin, un mecanismo más para canalizar un poco el frikismo que uno tiene e ir por la vida como una persona seria y creible. Tengo intención de ir actualizando más o menos regularmente, aunque tampoco aseguro nada. Como diría Xavi Durán, o 2 o 15 veces al mes (ni 3 ni 13).

Por lo que al aspecto lingüístico se refiere, tengo que decir que iré alternando actualizaciones en catalán y en castellano, si no es que me aventure con el italiano o el inglés (que es posible). Lo que pasa es que sé que hay gente (lease amigos ex-erasmus) que es posible que lea este blog, y si solo escribo en catalán no lo entenderán mucho. Pero por otro lado, de acuerdo que no soy Ausiàs March escribiendo pero me gusto más, soy más yo, y muchas de mis fricadas solo se entienden en catalán.

Con el tiempo iré perfeccionando este blog, todavía es pronto.

Pero desde hoy os doy la bienvenida a mi hayedo, el hayedo de Joan.

1 abraçada pomada!