Politizar l'esport

Antigament, el començament dels Jocs Olímpics significava la proclamació d'una treva entre polis gregues, la qual suspenia les guerres i els conflictes que hi haguessin en aquell moment. La competició entre els atletes ho aturava tot, i les gestes d'aquests eren lloades, vinguessin d'on vinguessin. Aquest era l'anomenat esperit olímpic.

Avui dia, i d'una manera creixent, els Jocs Olímpics i els mundials estan esdevenint veritables competicions entre Estats que no busquen res més que enfortir d'aquesta manera el sentiment de pertinença fronteres endins per sobre de qualsevol altra cosa. Si no fos així, no s'entendria que TVE fes seu l'eslogan de dubtós esperit olímpic "A por ellos", que George Bush celebrés públicament les victòries de Phelps, que els diaris esportius (o no) dels principals aparells mediàtics espanyols parlin de "nuestras medallas", o que després de guanyar l'Eurocopa els principals comentaristes espanyols se'n recordessin del "señor Tardá y el señor Urkullu" o que "esta victoria nos pertenece a todos". De fet, la llista d'expressions del nacionalisme més exacervat per part d'aquests mitjans de comunicació seria llarga. La utilització política de l'esport, doncs, és un fet.

Sens dubte, els casos més flagrants de barrejar política amb esport els representen els mateixos Estats que són organitzadors dels Jocs, convertint els èxits esportius dels seus atletes en gestes nacionals: L'Alemanya nazi va voler convertir els Jocs de Berlin en una mena d'aparador de la supremacia ària, malgrat que, afortunadament, no se'n va ensortir. Espanya va utilitzar les medalles dels Jocs de Barcelona com un certificat del seu accés a l'Europa moderna. I ara la Xina intentarà que el medaller dels seus Jocs confirmi el seu paper de potència mundial. Una interpretació que no tindria sentit si esport i política fossin conceptes que van per separat.

No obstant això, quan altres persones o col·lectius alcen la veu per expressar la seva discrepància i disconformitat amb els organitzadors dels Jocs, de la competició de torn, o simplement expressen una opinió "no oficial" són acusats de barrejar política i esport i d'anar en contra de la puresa de l'esport. La hipocresia i el cinisme són insultants. El que els passa és que els molesta sentir la crítica de la política que precisament practiquen. Si no fos així no s'entendria la repressió amb la qual es respon als manifestants pro-Tibetans o aquells que simplement denuncien que la Xina és un gegant que ha crescut a base d'explotar els seus treballadors (amb una taxa de mortalitat laboral altíssima) i on es realitzen més execusions del món. Un altre cas, enormement silenciat, va succeïr als Jocs de Barcelona, en els que també es va respondre amb repressió a manifestants independentistes catalans. De fet la justícia internacional va confirmar que aquests van ser objectes de tortura. I així podríem analitzar tots i cadascún dels Jocs olímpics i, uns més d'altres menys, trobariem casos de repressió. M'imagino que alguna cosa de política porta aquest fet. Com el fet d'impedir que la federació catalana d'hockey sigui admesa com a membre de ple dret a la federació internacional per part de la federació espanyola. Déu ser esport això...

És per això que sorprenen les acusacions de barrejar política i esport al Barça per ser un equip més català del compte, o dels que (deixant de banda l'admiració pels esportistes) no seguim els Jocs per no voler-nos empassar aquesta operació político-econòmica disfressada d'esperit olímpic en la qual les principals multinacionals es dónen la mà. Si tothom polititza, que tothom digui la seva.